《 S’i tot arriba. I tot passa,

Arriba el temps de saber què vols.

Arribeu la persona que estaves esperant.

I també arriba el moment en què desapareix algú de la teua vida.

Però també arriba el dia que no fan mal les ferides.

No importa qui siga.

Arriba el cap de setmana i les vacances.

Arriba allò que esperes i de vegades arriba més del que esperaves.

Arriben les sorpreses i arriba el dia que et despertes i estranyes alguna cosa.

Arriba l’amiga que feia temps que no veies.

Arriba l’amor que vas somiar tant de temps.

Arriba el sol després d’un parell de dies de tempesta.

Tot arriba, relaxem-nos mirant al cel i confiem.

No importa quan, ni com… tu saps que arribarà.

I avui… permet-te gaudir del que tens. Així que aprofita la vida, que tot arriba quan hi ha d’arribar.》@.@.@.

《 Diuen que el dolor serveix per a fer-nos més forts, que és un aprenentatge, però hi ha ferides tan profundes que ens canvien la vida per sempre, que més enllà de ser un aprenentatge ens destrueixen des de l’ànima després d’algunes partides no vaig tornar a ser jo.
És cert que somric, que continue amb la meua vida o almenys això intente, però també és veritat que els malsons no s’aturen, saben que a voltes en els somnis també són bons. Encara pense en algunes persones passant per la meua ment portant al meu cap repetits records que inunden el meu ésser.
Encara dol, encara pense en els meus éssers volguts, encara recorde.
El dolor no és un aprenentatge, alguns dolors són com dards que es claven al pit i no es poden treure.》@.@.@.

Camine lliure com el vent,
percep abraçades del temps, i l’olor de la flor del taronger
espere-la tardor,
entre sendes de flors.
Soc la meua propietària,
quant he pogut passar mars i tempestes,
tractant de no perdre els meus somnis,
ni aquells sons musicals
, que de vegades escolte allà lluny.
Violins, que de vegades entren en la meua oïda.
Perquè jo soc de l’aire i de la música,
de l’aire que em deixa caminar amb els meus sospirs, i de la música que alimenta el meu esperit,
deixant amb mi que suaument fluïsca la vida i la nostàlgia que de vegades minva ix.

《 Després de la tempesta, tots sabem que arriba la calma, però aquesta vegada el que demanem un raig d’esperança.
Plora la terra mullada i ferida, passen els rius amb fang sentint crits de desesperació, amb ecos de destrucció, mentre el cel i la terra es miren amb pena sense consol, entre el dolor, i el fang s’amaguen ànimes que han perdut tota la seua vida en segons.
Als que se n’anaren, arrossegats pel riu, alguns per voler salvar el seu cotxe i altres pel destí. Sempre recordarem aquests moments, dins de la nostra ànima infinitament i encara que la ràbia del temps ha destrossat, famílies i amics, és el càstig que quedarà, entre nosaltres amb un record, que mai passarà.
Entre enderrocs i fang brolla una gran força del cor, com la vida que persisteix, com les mans unides, com els que han ajudat en aquest drama amb els seus esforços i les abraçades que, fins i tot són la pèrdua, que resisteix.
Valencians ens aixecarem junts, com la llum després de la nit, com un cant d’esperança que s’alça davant d’aquest fort dolor, que és el colofó, de la fraternitat i la unitat dels valencians.》@.@.@.

《 Tinc un dia llarg
i la incertesa s’apropia de la meua soledat, mentre m’envolta la nit, i s’esfumen els meus somnis en els moments que s’omplin els meus dies de records i, d’imatges que venere.

Tinc un dia llarg.
Però els anys encara passen ràpids, aquí quedaran flotant els meus records els meus gestos les meues paraules el meu somriure, la meua manera de pensar que les hores passen lentes. Però el temps passa molt de pressa.

Tinc un dia llarg
és un dia deixos quan al meu carrer veig passar persones que caminen serioses com ferides com quan els pensaments crucifiquen els desitjos de camins caminats per deserts quan la confusió no deixa arribar a agafar el son.

Tinc un dia llarg.
I assumisc que les hores avui passen més lentes, tic mereix i estic absent plena de senyals
que em fan pensar que el temps, continua passant i passant molt de pressa.》@.@.@.