《 La nit és negra, jo, continue dins de les seues ombres però sempre buscant la llum.
És una llum que busca el meu cor, és com eixa flama que em dona força i valor, i em recorda que no estic sola, sempre busque aquella llum que m’il·lumina, en els moments de dubte i por, quan el camí el veig incert, i eixa llum que busque és la que em guia, i em diu que seguisca i continue endavant, i que no em rendisca mai.
És com una veu que em parla amb l’orella, una veu que em dona confiança, una veu que en fa recordar que soc forta, i que puc superar qualsevol obstacle.
Eixa llum que busque és la meua guia, el meu far en la foscor de la nit, i és la meua esperança.
Així que continuaré buscant aquella llum, encara que el camí siga difícil, sé que en la seua claror sempre trobaré elmeu destí.》@.@.@.

《 Cau la pluja suau, i el seu ball se sent per les teulades, canta en el vidre, i acaricia la terra amb ganes, despertant la memòria d’un temps passat que ens porta records.

Gotes que cauen en fulles de colors que estaven adormides.

Els versos creixen quan venen del cel i dels núvols, que canten històries passades i perdudes, i en cada gota resplendeix la pau.

L’aire es vesteix d’aroma mullant, la terra que respira contenta i feliç, el món, per fi, queda net i content, bais l’abraçada que rep quan comença a ploure i el banya.》

@.@.@.

《 La pluja dansa sobre pobles adormits, les gotes canten cançons, dolses, i en cada Charcot, la lluna reflecteix el brilló de l’amor.
Una parella camina agafats de la mà, sense pressa, sense por, recorrent carrers i miralls mullats, l’aroma a terra humida és el llenguatge que beneeix els petons dels enamorats.
Les seues rialles es barregen amb la pluja fresca, com una melodia dolça que el vent acaricia, en aquest ball on l’amor es converteix, en dues ànimes unides per les seues carícies.
Que continue plovent, i que el cel els cobrisca amb el seu mantell de pluja pura i neta, ja que mentre estan junts, i plovent, en cada gota que cau es dirán.

“ET VULL“》@.@.@

《 El teatre és com un somni de vida inventat, que de vegades pareix tan real que sembla verídic sobretot quan està embolicat en vides que fan donar vida als personatges en situacions que semblen molt reals.
Perquè el teatre és una mentida que sembla real, fins i tot sabent que és fictici, volem pensar que és veritat, ho hem de creure per donar-li vida a aquestes històries que ens fan viure, perquè els qui la veiem creiem que està pesant-nos a nosaltres, i així poder emocionar-nos fins i tot sabent que és una veritat a mitges, perquè gairebé, quasi sempre serà una història ben conta i ben interpreta.》@.@.@.

《 Una bona recepta per tenir-la, són els anys de experiensia que hem viscut.
Aquests s’acompanyen amb una maduresa que ens afirma a la vida.
Ens educa i ens ensenya.
Però això passa si nosaltres tenim l’ànima oberta per créixer i ser millors.
Res pot canviar
si un no ho vol fer.
Amb bona voluntat en les persones el món seria molt millor.
La societat seria molt més vivible.
TINDRE BONA VOLUNTAT és una cosa molt simple, i tant complica alhora que crec que només la tenen aquelles persones que tenen pau interior i la busquen per poder oferir-la als altres.》@.@.@.

《Jan pobles màgics com el nostre. Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan te n’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÒ ÉS LA MÀGIA.》
@.@.@

《 Ballen les flors bais un sol diví, vestides amb pètals, de tots els colors suaus i vius.
Perfumen el vent amb dolça fragància, i li canten a l’ànima, amb la seua màgia.
El sol les abraça, i les fa un petó, regalant al món la seua bellesa i el seu candor.
Més arriba l’hivern, i el tret les toca, les fulles s’apaguen, el seu encant desapareix i moren.
La seua dansa és lenta, i els pètals van caent amb el vent, la vida s’acaba i el temps les cobreix amb sorra i fulles.
I amb la seua partida, ens deixen la pena, perquè en aquesta vida res és etern, és la llei que ens porta la vida.
Però en la terra, el seu rastre allí queda i persisteix, i en cada llavor, la flor torna i reapareixen.
Així passa i ens ensenya, la seua breu existència, perquè tot és efímer, però alguna cosa queda de les flors que les torna a la vida altra volta.》@.@. @.