《Es fa tard.
L’ombra creix.
La vida té algo de cada vesprada, que ens deixa.
No és el mateix poqueta nit
que l’alba.
POQUETA NIT és estar present en l’agonia del dia
que se’ns deixa ,per sempre.
Mirant l’últim rage de la llum que expira.
És tocar la seua ombra o l’espatlla amb delicadesa, besant, amb suavitat, la seua llum que se’n va,
En la capçalera del seu llit, per prendre les seues mans.
I escoltar l’última voluntat, de qui en els nostres braços està desapareix. Això és
POQUETA NIT és tornar a veure com la foscor, està aplegant,
Com la llum decreix,
Com empal·lideix el migdia, després d’una bonica alba.
És ser testimonis, en el moment en què els últims raigs del sol,
besen els trèmuls llavis de la nit.
Amb l’enteresa, de què es perd aquest testimoni i pareix la valentia del futur, que està present.
És atrevir-se a mirar amb lucidesa, com tot el que havía es perd,
Com tot el que està a prop s’abisma en l’horitzó.
Com tot l’inesperat, es fa present.
És veure, amb els nostres propis ulls,
com la lluna, frega amb els seus rajos, les galtes del sol que desapareix.
És com deixar-se caure, abandonar-se,
sense sorpreses, de sobte,
en els braços de la son
que espéra tornar a alba 》

ENTRE LLUMS I OMBRES.

《Des del lloc més profund del meu cor.
Estic enamorà de la vida.
Estic divorcia de la tristesa.
Estic casa amb la felicitat.
Sóc amant de l’Alegria.
Si ‘un dia em veus trista o de caiguda per favor no has de preocupar-te.
No ens hem de quedar ací per sempre.
Això és cert, ja que estar preparats i prenent impuls perquè no ens pille de s’opte.
Tas de voler alçar.Amb moltíssima més força que abans
No el quedés en les teues emocions dins, deixa que els teus ulls ploren.
A vegades els somits ens porten al mes profund del cor, i el profundíssim de làmina.
A vegades voldríem tancar els ulls, per deixar de veure coses que ens fan mal.
Però no poden tan car el cor ni làmina, perquè ells no necessiten veure, per sentir i saber tot el que ens està PASSANT.》

《 Avui podria ser l’última vegada que veges als que estimes.
Per això no esperes més, fes-ho avui, ja que demà pot ser molt insegur.
El demà a vegades no arriba, i podries lamentar el dia que no vas tenir temps per a un somriure, una abraçada, o un petó, en les persones que estimes, perquè estaves massa ocupat per fer coses que no tenien sentit.
Mantín els que estimes a prop teu, digues-los a L’orella el molt que els necessites, i que els estimes tracta’ls bé, pren temps per dir-los “ho sent”, “perdoneu”, “per favor”, “gràcies” i totes les paraules d’afecte que coneixes I veuràs com el sense millor, no deixes que passés el tems, no esperes a demà, comença ara mateix, no esperes més el que hagués de fer que siga, ara mateix.》@.@.@.

NOBEL DE RES

Un dijous del mes de febrer de 2016 Hera de matí ens deixares…
Estàvem preocupades les dues, per culpa de les nostres malalties.
Diuen que tot passa per algun motiu i a nosaltres ens va passar com més unides estàvem i més xarràvem, Hera com més estàvem gaudint la nostra relació de cosines.
Cada dia ens miràvem o venies tu o anava jo xarràvem de quant érem menudes. No és justa la vida.
És taves gaudint molt dels teus bessons, els teus primer nets, tot s’acaba quant ens tallen per la meitat, ens deixares a atots els que el volíem molt trist. .
Volia donar-te un adéu per sempre, encara que sempre estaràs en mi. Pense molt en aquells moments, que no tornaran.
Mai podré oblidar-te cosina, sempre, estaràs dins del meu cor……D.E.P…

@.@.@.

《 En passar dels anys sabem comprendre

que el més valuós a la vida no és el que tenim sinó a qui tenim.
Sabem que els diners poden comprar tot menys la felicitat,
Que el Físic atrau, però la personalitat enamorà!!!
Si no valorem el que tenim, algun dia és podem lamentar per haver-ho perdut!!.
Si vols ser feliç fes feliç als altres.
Si vols rebre, dóna una mica de tu, Envolta’t de bones persones.
No deixes que el món. EL fa sa difícil o més complica, la vida.
No deixes que el dolor et faça odiar sense motiu.
No deixes que l’amargor robe la teua dolçor i el canvie la teua forma de ser.
Recorda, de vegades, a qui menys esperes, és qui et farà viure el millor de les vivències, i les més bones experiències 》

《 Mirant les estrelles em vaig adonar, que cada una d’elles és un món per als humans, que moltes voltes mirem sense voler mirar.
Que en cadascuna d’elles hi ha un paradís immens. Mirant-les vaig descobrir ,la infinitat de coses que ens perdem.

I nosaltres aquí, tan plens de tot, ens sentim, buits trists i sense il·lusió
Mirant les estrelles i pensant, vaig poder veure, que la felicitat pot arribar quant menys les esperes.
Que no serveix l’orgull per arres,quan hi ha una bona i bonica amistat.
Que tampoc serveix per arres plorar quan un amor se’n va.
Que no hi ha fronteres quan podem tindre vida. I amics per tots els llocs.
Que hem d’aprendre a viure, en companya, és el millor, encara que a vegades és el més difícil que tenim.
Mantingues a cada persona que estimes a prop del teu cor,dis li que l’estimes.
Perquè podríem despertar un dia i veure que hem perdut un bonic diamant, mentres estàvem massa ocupats recollint pedres 》@.@.@.

《 Les dones som quasi per festes.
Podem utilitzar tota classe de colors sense cap classe de pudor.
Podem utilitzar els rosa, blau, groc.vermell.negre, morat, etc.
I mesclar-los tots i estar guapes.
Podem utilitzar vestit, brusa, faldes, biquinis, llaços, flors.
Sense cap complex. I estar elegants.
Al mateix tem podem estat criant els fills i portar una casa sense cap d’ajuda.
Si anem en un Vaixell i s’està afonat.
Els fills i nosaltres tenim prioritat en salvar mos i ser alliberades primer .
Sabem fer tot el que fa un home.
Però en tacons alts. I com diu la gallina.》

ELL SERÀ MOLT GALL, PERÒ LES.
Que ponen els ous, som nosaltres les gallines.

《 Quan arriba, que ja no ens queda res per estimar en aquest mom.
Quant vius, en el silenci.
I somnies amb melodies de tendresa, i vesprades de companyia.
Si veus el món negre i a voltes grisa fosc.
Quan els ulls són com dues llunes pensatives
Que ja no veus res, només que foscor.
Si l’ànima meua ja està recollida, silenciosa, contant els anys que en passa, i encara tinc molts records dins de mi.
Nia coses que encara somia.
Sóc còmplice del silenci de l’alb, de les flors que coneixen els cants dels ocells.
Senç la veu de l’aigua del riu, que em porta el vent, que mai ningú veu,
Veig La rosà, que cau a l’alba, de munt de les roses i elles m’explique en què l’alba desperta la vida del cap, anunciant l’entrada de la llum del sòl.
N’està soledat meua tan trista. Broten les meues llàgrimes, després de tants anys de soledat. Ser VELL. M’atorga la saviesa que porten els anys que tinc viscuts.
Tinc MOLTS AMICS, que se n’anaren ja.
Em diuen que estan esperant-me perquè allà on estan ells. És tot amor.
Allà diu que nia’n invisibles roses, carícies que no es demanen, abrasades i petons com menys ses espera, per eixe motiu crec que estaria millor allí on estan ells, que fax ací a soles n’està vida.
Si els meus amics em diuen que allà estaré millor, ja estic preparat, per a veure’ls sé que estan esperant-me per fer una gran abraçada de benvinguda 》@.@.@.

L’AMOR ETERN…

《Esta vivensia es una de les més boniques que recorde.

Cuant mon pare en va dur la primer volta a vore el mar, en companya del meu germà Luis.

Està foto que mos feren, on estem el meu germà mon pare i jo,per a mi és història.

Va ser la primera vegada que el meu pare em va dur a veure el mar, em contava que primer vaig tindre molta por i que després ja no volia eixir de l’aigua.

《 Quan s’estranya un lloc, el que realment estem estranyant
és l’època que correspon a aquest lloc.
No estranyem els llocs, sinó els temps que vàrem viure i hem viscut en aquell lloc i la gent que estàva en nosaltres.i convivíem en ells.
Que feies en aquell tem, aleshores això és el que en realitat estém estranyant.
El millor que tenim és poder recordar aquell tems.i aquelles vivències que a vegades estranyem.
I el millor de tot és quant podem recordar a totes aquelles persones que estimaven i que sempre portarem dins del nostre cor 》

@.@.@.