Com explicar, com es el meu poble Simat de la
Valldigna .¡¡
El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani .
Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida.
Tavernes el més poblat gran i més prop del mar.
Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria.
Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits.
Sempre tenim alguna cosa que selebar..
El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..
《Quan el meu món ha voltes és, posa el vestit de festa i la seua disfressa de somriure el seu paraigua de dolçor, i surt a caminar aleshores veus els ulls d’alguna persona que tenen una mica d’enveja
Però jo continue en ell, dibuixant primaveres, esperant un bonic estiu, on tot es converteix en, brill color i bellesa. Sabent també que arribarà l’hivern i el fred encara que no vulga’m i en ell, arribarà, la caiguda dels, Pan pols, i també moriran algunes fulles en flor i arribarà la foscor, però no podrà en nosaltres perquè la vida sempre serà un bonic regal,》
《 T’estime ‘VIDA’
és una gran declaració d’amor per a tu.
Eres com un sospir en mig de l’eternitat.
Un sospir en mig de la nostàlgia.
Un agraïment per cada dia que estic ací.
T’estime cada dia més perquè cada dia descobreix el valor que tens, cada minut que em deixes estar ací en els que estime i m’estimen.
Quan em despulle cada nit per xitar-me, done les gràcies, al mes poderós, per haver pogut gaudir d’aquest bonic dia, una vegada més
T’estime VIDA en cada instant de la meua “existència”.
Gràcies per cuidar dels meus, per tot el bonic que mas regalat, per la que soc.
Tinc el cor ple d’afecte, tan sols per a tu “VIDA” meua.
T’estime amb aquest amor que dona el temps, que hem estat juntes, t’estime a tu en tota la teua grandesa VIDA. No tens fi. Ni en poesia ni en vers.
Amb un punt i coma, el dic Hasta sempre.
Tarda molt a abandonar-me, t’estime “VIDA”.
Perquè eres sols, meua 》
@.@.@.
《 Mirant el temps com va passant mentre somriu i es burla de la meua melancolia. Caminaré descalç per les ones de l’arena per relaxar-me.
Mirant el temps per la finestra, pensant, com poder apartar-me de la tristesa mentre prenc retalls de la meua vida, per omplir el meu món de ganes.
No m’abandones vida, no trenqueu el meu trellat, quan és teu envaint el meu espai, amb bogeries, ajudeu-me amb els meus pensaments, i amb la meua existència
La vida deforma algunes voltes els camins, quan passem i separen el fals de la realitat i quan tenim per davant una nova esperança.》
《 La poesia mai serà, oblida, és lliure, lleugera, amable, sincera, com una alegre primavera, també és de vegades, aspra i, guerrera, perquè espera la llibertat del poble humil que la busca i l’espera.
Encara que de vegades sembla que la poesia està un poc para, mai podrà ser derrota, ni per l’ambició ni per no tindre emoció. Sempre podrà alçar de nou el vol com aquella àliga que bola per dalt duna gran esplana, també per valls i rius, en el seu vol arriba al més alt.
Però maig caurà en l’oblit. Tinc l’esperança que quan alce el vol serà gran de nou, volarà més lliure i molt més alt que les muntanyes del món, i arribarà, amb les ales de les seues lletres a tots els llocs, que sap que l’esperen. 》
《 On les imatges semblen somnis i el món perplex deixa córrer les hores
del que anomenem vida
Tot balla al ritme que ens imposa la vida Impedint els passos que van deixant records
Voldria entrar on la veu, trenca el precintes on s’obrin les portes on, només un petó ajuda a arribar més enllà planificant l’amor entre somnis i realitats.
Voldria entrar amb no jan, preguntes perdudes. D’incògnites motiu cert, per poder obrir camins a la vida perpètua, que ens du a aquestes portes on. Poder entrar S’EMPRE.》
《 Tinc la sensació que em parlen des de l’ànima, en la incertesa, que algun dia podré aplegar al fons dels meus sentiments, quant s’ha grupet en veats, no diuen res, però poden contar molt.
Davant deixos sentiments que ixen de l’ànima a voltes venen com un vendaval, volent descobrir allò que està enterrat en el fons, i callen, però els sentiments saben esperar asta que desperten, de la seua somnolència.
I quan desperten, solen traure tot allò que tenen guardat, com, la tristesa, la nostàlgia, la por, en una mescla de sentiments, que acaben en lletres en un full en blanc, que des d’allí es transformen en, poemes, i somiats, que sempre eixiran des de la profunditat de l’ànima 》.
《 Mentres ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de “bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》
@.@.@.
《 Asseguda, veig, com passar el temps que no para, mire la pluja que va caient
mire la meua cara com va envellint, i va deixant rastre.
Asseguda veig com desapareixen eixos moments que no poden parar, com l’aroma d’aquests camps el perfum de les flors i alguns pensaments.
Asseguda veig el cel i encara en pregunte incrèdula. On va la meua vida i joventut, on se’n van anar els meus, somnis on están els meus sospirs.
Tanque els ulls per donar les gràcies a Déu per la vída que tinc i poder ser part d’aquest temps que em parla del passat que m’ompli i que encara puc veure’l passar la vida assenta.
