《 La poesia no sols comenta, d’amor, també es revela a voltes denunciat, injustícies, per la moral d’algunes persones que denuncien, les maleïdes gerres, cruels, roïns i brutals, que sempre estan patrocinades per gent dèspota sense por. On sempre paguen bons per pecadors.
La poesia no escriu soles d’amor, també coneix de dolors, plors i desamors, La família també és l’univers de la poesia.
Els poetes, escriuen els sentiments de la vida i dels moments que anem passant, vivint, i sentint en aquest temps, que ens ha tocat a cada escó de nosaltres en l’època que, ens ha tocat viure》

@.@.@.

《 Encara que vegues a gent somrient no et confongues, de vegades un somriure és una arma, per poder dissimular com t’encontres.

Quan aquestes sonoritzes hi ha voltes, t’estan, dient, no tinc res que oferir, que no siga el rictus amarg que puc deixar cada vega que òbric la boca per a riure.

No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te abans que ta repartisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i, vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria.

Perquè a la fi de tot, sempre veuràs moltes sonoritzes boniques d’algú que el somriurà encara que s’estiga morint sol de tristesa i soledat 》
@.@ @.

《 Les paraules murmuren per als cantons del temps, mentre
els, éssers humans es desfan esperant, les postes de sol
per poder-se omplir d’expectatives, i despertar plaers.

Quan estàs en la ploma en la mà, i la ment està pensant i esperant per acceptar la frase que espera, el poema que està per nàixer, estàs esperant que aplegue aquell pensament que complete la síl·laba que encara està incompleta.

Les lletres sempre es menegen indecises. Esperant mentre en un racó de la ment, crida fort, viva el meu trellat, de la mà de la meua bogeria, i que viva l’aventura, que m’ajuda de poder creat i escriure poemes》@.@.@.

《 Pel camí dels temps viatgen els meus records, carregats de nostàlgia, tristeses i alegries fantasioses, barrejades amb realitats.

En el transcurs d’aquests viatges, de la meua ment, els meus ulls es fonen a l’horitzó, tenyit d’un cel vermell, mentre un sol lluminós sa soma, i treu el cap, mostrant una atmosfera celestial.

Aleshores descobreix que els àngels volen a lora a escombrar els núvols del cel, i només, el vol d’algunes aus migratòries, interrompen la passivitat de l’ambient.
Ma arriben llampecs de dubtes, no volent, evitar l’oblit precoç.

Per alguna raó, no puc continuar navegant en aquest cosmos de la meua ment, i aleshores torne a la realitat, i en un acte de màgia, s’acaba el viatge en el meu temps intocable, esfumant-se ràpid. Torne a sentir, que estic atrapa en aquest escenari, que de vegades m’ofega.》

@.@.@.

《 Uns ulls plorosos miraven l’horitzó sense esperança per què, el vaixell de la felicitat ja havia passat a la història, en un bufit esborrat per al temps i la distància.

MAGDA
Qui poguera tornar té aquells temps, i aquella vida tan lluny en alegria, o tristesa, bais la llum eterna del temps, i esperat el dia en qualsevol moment.

MAGDA.
De mira trista i nostàlgica de llàgrimes congelades amb aire de nimfa, condemna hi ha de navegar en aquesta vida sola i abandona.

MAGDA.
Una i mil voltes viola, i amarga, per les circumstàncies, critica, per desconeguts, per animals que devoren les teues entranyes sense sentit

MAGDA.
Engendrà per amor il·lusió, fores esculpida, i adora, però més tard fores l’espectre d’una obra trista, ja oblida.

MAGDA
Tenies por que un día la brisa del mar enfonsara la teua vida, i Sarguera desfet en la profunditat d’una platja oberta i que la teua llegenda, se l’engolira el no-res del temps.》

@ @.@.

《 Vine abriguem els meus llavis per què no s’estellen com cada hivern.

Apropa’t i acompanya els meus ulls perquè puguen veure el sol cada dia.

Vine i rega el jardí que ompli de tendresa els meus moments més difícils.

Ajuda’m a encendre el foc per poder escalfar cada dia els ossos del meu cos.

Acosta’t sempre i així mai em trobarà la malenconia que ronde ixen cada dia.

Vine fes néixer camins nous en aquest món incert ple de bons i mals moments.》@.@.@.

《 Colpegen de vegades la barca de la nostra vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.
Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.
Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera pare de ballar.
Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima. Convertint una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en onades d’espuma blanca en aquest tranquil-la mar blava de la nostra vida 》

@.@.@.

《 Lluna colora, que sempre brilles en força, aquesta nit calma les meues penes, fes que els teus rajos il·luminen la llum de la meua esperança, que està en temps de foscor silens, mentides i penes, il·luminem amb els teus rais d’amor i calmaré les meues inseguretats.

Que molts també pateixen, en les inclemències de la vida.
No ens deixes mai sense la teua llum, jo continuaré mirant com el Volcà, passa per on vol i va deixant rastre, però el teu rastre no de cendres sinó d’alegries i esperança.
El porós de la meua pell sana, i sa l’imanten de tu lluna bonica. Són com rajos de, esperança i vida. Lluna plena, lluna ferida que passeges cada nit. La nostra vida 》

@.@.@.

《 La vida és una tasca que ens portem per a fer en casa. Quan mirem l’Hora ja són les sis de la vesprada; quan tornem a mirar… Ja és divendres. Quan mires altra volta. Ja s’ha acabat el mes, mirant, mirant sa acabat l’any.!!! Mirant l’hora ja han passat 50 60 o 70 anys.! Quan un pensa. Ja no sap per on estan els amics de sempre. Quan u mira. Hem perdut la joventut i potser també la salut. I ara, és tard per tornar a rere. Si ens donaren una altra oportunitat més!!! Ja no mirarem tant el rellotge,

Apreciaríem més els bons moments, que ens regala la vida. Tindríem a tots els que estimem més prop.
Fills, nets, família, amics, que a voltes no sé ni com estan. Els diria!! Vosaltres sou els importants.
Els faria una Abraçada a tots, un per un, ben fort i els diria, vos estime molt.
No deixeu mai de fer alguna cosa que vos agrade, per falta de temps. No deixeu d’estar en els vostres fills quan són menuts.
Perquè ben prompte es fan grans i se’n van. Hem d’eliminar, Faré, o aniré després!! Perquè tot canvia tan de pressa.
Els fills CREIXEN la gent també canviem. La vida és bonica, però s’acaba. Recordem, no deixar mai res per a després. Perquè el després pot ser Tard 》
@.@.@.

《 Que més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, persones que estimem i ens alegren el cor. Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.

Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim tems i tanta vida al davant.

@.@.@.