Com explicar, com es el meu poble Simat de la
Valldigna .¡¡
El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani .
Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida.
Tavernes el més poblat gran i més prop del mar.
Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria.
Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits.
Sempre tenim alguna cosa que selebar..
El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..
Aquélla imatge qué, es difumina i que sempre està a l’espai i em convida cada matí a somriure a l’alba.
Admiraré eixos bonic raig de sol que m’indiquen el camí d’un dia clar, i em porta
de manera inexorable en aquells que saben mostrar el seu millor somriure.
Admiraré la rosada
que dorm als jardins amb les millors olors i colors, donant vida a les flors que perfumen amb la seua fragància, m’omplin-me d’il·lusió.
Correré darrere dels plans i somnis que brollen dels meus pensaments per fer possible el meu desig de superació i poder emprendre els meus millors moments.
M’asseuré a esperar, una nova albada mesuraré un dia qualsevol un dia normal amb els meus desitjos per poder tornar a lluitar.
Pot ser que hi haga diferències, pot ser que el món no ho vulga veure, però jo continue assumit aquest ritual diari que es diu vida.》@.@.@.
Arribarà aquest dia que la meua llum sa apagarà i el meu cor deixe de bategar
Aleshores deixaré d’escriure els poemes que un dia em van fer sentir aquells bonics sentiments que em feien feliç.
Buscaré un bonic lloc per dormir per sempre, caminaré entre misteris pensant en la vida ja viscuda.
Mentres es refresquen tots els meus sentits, pensaré en aquell tems perdut, i miraré des de dalt com, a poc a poc el meu record se’n va, a l’oblit, per sempre.》
《 Quan creuen les llums del firmament veig núvols multicolors
que deixen la seua bellesa als meus ulls
que es delecten dansant i aferren-se mirant perquè són les que dona color al meu existir.
Nits d’espera
davant la bellesa d’aquells núvols que passen
somrient per al meu costat
donant, sortides a la meua imaginació.
Intente navegar en la sensatesa del pensament viatger.
Vole a fosques per tot arreu, per poder arribant a llocs
meravellosos, tornant d’aquell viatge per núvols de colors i així puc volar al vent de la vida, buscant sempre poder tornar a viure un nou demà.》
《 En les ales dels matins
deambulen en els meus pensaments, buscant entre no res les paraules que donen vida als meus versos que estan perduts entre traços, i segments, en l’espai que va sense sentit en un camí sense retorn.
Al despertar després de la cerca d’aquells moments
òbric els misteris que surten de la inspiració que em porten a la trobada d’encertades paraules per poder compondre una volta més els meus versos.
S’EMPRE buscant l’instrument idoni que siga
capaç de poder fer frases en ordre per aguantar la barreja de sentiments en rima o en vers, i així poder donar vida a un poema.
《 Repassant el llibre de la meua vida, veig que s’estan omplint les fulles molt ràpid.
Espere que encara me’n queden moltes en blanc, per poder omplir-les i poder acabar un bonic llibre.
Voldria que la meua vida fora, una bonica comèdia, d’eixes que el fan riure i emocionar, en capítols divertits.
En boniques vivències, i sobretot, compartides en tots els que estime i m’estimen. En aquest bonic teatre que és la (VIDA).
Que la vida anava, de bó!!
He començat a comprendre molt més tard del que caldria.
Com tots els joves, jo vaig vindre a ser feliç.
Casarme, tindré, fills i, treballar.
Passem la joventut i el millor de la «VIDA» sense adonar mos ni saber el que està passant.
!! HERA EL MILLOR!!! Però no te n’adones, fins a molt més tard.
Voldria deixar un bonic record en els que estime i m’estimen.
Sentir aplaudir!!
No tristesa!!
Fer-me major!!
Anarme’n, eren tan sols, eixes coses que no es pensen fins passat els cinquanta anys.
Però les dimensions són les normes, d’aquest gran teatre.
LA VIDA!!
Va passar el temps, i la veritat es desagradable!!
Estic creixent, tinc els fills ja majors.
Tot va tan ràpid!!
Que tinc por fins a d’escriure el que pense.
La vida és bonica.
A banda de les llàgrimes, els mals moments, els dolors i les decepcions que passem.
Doncs el teatre també té un fi i tots esperem rebre un bonic aplaudiment al final cuan sa cache el telo.》
《 El que besa no l’importa el sabor, fan gust de bes, açò és el millor, o simplement no saben, depén de qui besa i la seua relació.
El bes és passió no té, un sabor definit, però té la facultat, de despertar els sentits. En hivern, estiu i primavera desperta il·lusió.
Què sabor té el bes que mou tant de rèboli te intensitat , és passió, tendresa, i accelera el cor.
Què sabor tenen les besades no es pot explicar té intensitat una forma de sentir cada un té la seua forma de besar, la pregunta s’acumula és complement de l’amor quan naix, i és com sé sella- el pacte que l’amor provoca》
