《 Els, pardalets s’amaguen quant, veuen que van ha la mort.
Els homes s’amaguen per, plorar.
Però jo no vull amagar-me, no ho faré perquè la vida m’ha promés, moltes coses que mà de pagar abans de poder passar l’últim túnel.
Encara que a vegades veig alegria en les persones, quan veuen que arriba un final.
Tindre nits sense lluna, però el cor, seguirà bategant, il·lusionat, mirant els núvols que van pintant il·lusions i somnis, en algunes persones adormides, però que tenen un cor ardent de passió i sentiments.
És que al final del túnel sempre diuen que hi ha una llum i una porta, és la porta de l’esperança, saps que has de travessar-la, però mai m’atreviré perquè la llum t’encega I no en deixara passar》@.@.@.

《 Així, estic pense en tots els sentits, sense cadenes, sols aferrant-me a la meua llibertat.
Pintant les ales d’aquells poemes que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa, perquè m’atrevisc a escriure allò que mai se n’emportara el vent.
Estic, ha voltes sense memòria, altres despista, però sempre estic amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atreveixen a pensar, ni molt menys a compartir, vaig, com un riu que corre amb un sol sentit, que té i porta més vida quan s’uneix, en el mar, encara que no demostra tenir pressa, però sempre aplegara.
Sempre serà bonic poder (passar-ho bé) en aquest passeig de la vida, d’aquell viatge, del que arriben per quedar-nos algun temps, encara que més tard, hem de marxar.
Tot és perfecte, tot està controlat així, vindrà i així, marxarà.
Visc, amb il·lusió, em sent plena, sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la ment i el cor per sempre, però no hauré viscut mai per al meu interés》

@.@.@.

《 Ens ajuden a nàixer.
Ens guien quan creixem.
Patim a soles.
No ens fa falta a ningú per morir.
Però en la vida, jan moltes coses bones i també roïns, si no seria una vida trista i avorrida
Patim per amor, en sentir dolor.
Però no nia oblit quan l’amor és compartit.
L’amor a voltes pot ser cruel, però el castic ve quan no es pot viure sense ell.
Quan l’ànima ja és compatible en tu, tot és bonic, però si algú separar vol, preparat per un llac dol.
Si dos animes són bessones i algú les vol separar, el temps farà veure que elles són molt fortes, i ningú eu podrà executar.
A vegades estic en molta gent, i en tanque en els meus pensaments i silencis, pense com girar el rumb del meu vaixell, per poder busca un món més sincer.
Tornaré de nou al meu llit, i buscaré entre somnis, altres temps ja viscuts que foren millor que els d’Ara, i podré tornar a nàixer, una altra vegada》@. @. @.

《 Vols que t’estimen i ser feliç tota la vida.
Primer, tas d’enamorar de tu mateix. Estimat tu profundament. Tu eres l’amor que mai el defraudarà als teus pensaments. No cregues a qui et diga, que no pot viure sense tu. L’únic que no pot viure sense tu ets tu mateix. Respectat, valorat, estimat i quan ja et vulgues a tu mateix, més que a ningú i sigues feliç, veuràs com no necessites a ningú més per ser-ho. Aleshores veuràs que podràs enamorar-te de qui tu vulgues sense cap patiment.》
@.@.@.

¿Sabeu, o heu pensat alguna volta en allò que controla la nostra vida, i seguiran controlant mentre estem vius.?
Sabem que L’ànima controla els tics del cor. I el cor és el controlador de tot.
EL cos és el temple més complet i gran que tenim.
La passió, no la sabem controlar nosaltres, però sempre serà un bonic sentiment que tenim per algú i per i algunes coses.
El temps va unint les passions i els sentiments. Però per poder i saber estimar, es necessita tindre units, el cos, L’ànima, i el cor, i tot ells junt formen una gran manifestació de sentiments, que acaben sempre en un gran i bonic amor per la vida》@.@.@.

《 Quan la poesia no fluix en alegria, és perquè l’ànima està apaganse, i per tornar a encendre-la només falta, tindré passió per escriure, i aquesta passió l’encén la lluna, amb els seus raigs òde llum, il·luminant aquella ànima que està trista, acaricien-la en eixos fils invisibles de foc d’orats, que uneixen el cor, amb l’ànima, l’amor i la passió, que naixen en poder començar a escriure
Així naix la poesia, quan poses amor en ella, ix de l’ànima i el cor, quan estan enllaçats i units en els fils d’orats de la inspiració 》

@.@. @.

《 S’escolten cants d’ocells al meu moble preferit, i pense que una volta va ser tronc aquell moble que tanta estima li tinc.
Va ser tronc una volta, i també va ser branca. Pero quan el toque llevar-li la pols i netejar-lo, sempre Senç aquells sorolls que atresore dins dels calaixos. Perquè el meu moble una volta va ser arbre, i també branca.
Unes mans li donaren cos i ànima, per això jo quan estic a prop, Senç el cant d’aquests ocells que guarde en cos i l’ànima. Les meues mans l’acaricien en netejar-lo, les meues penes i alegries en ell guarde, i conserve els cants i trines d’aquells ocells que van viure amb el niu d’aquell tronc i les seues branques》

@.@.@.

《 Que diries, si aquesta nit et convide a viatjar en la nau dels meus sumits. I en lloc de núvols blancs, viatjarem amb núvols de sucre i caramel…
Deixarem enrere, aquells somnis vells ja somiats, i guardaríem en el baül de la vida, aquelles pors passades, que ja, no ens fan falta.
Buscaré, en aquest nou rumb de la meua vida, aquests nous somnis, asta que surten aquells que vaig tindre, i que mai es van poder complir…
Naveguem cap al ponent, guiats per l’inconscient, sense brúixola, ni roses del vent…
Només tu, jo, i els nostres moments》@.@.@.

《 Està nit, té vist passar, pel camí dels meus somnis. Estava mig adormida somiant i tu, no ta donares compte que jo et mirava, però en el meu somni, inconscient encara, et vaig conéixer. Et vaig veure trist caminant sol, sense rumb.
Quan en el meu somni, en vas parlar, em digueres, que volies portar-me al cel per escriure el meu nom, en la més gran i bonica estrella del firmament. Jo, baix contestar. Anirem, on les lletres, es tornen estrelles, les paraules, es converteixen en poesia, i que tots nosaltres, sempre formarem part, de totes aquelles meravelles, que ens regala l’univers.
Ma grada la teua presència, perquè quan tu estàs s’il·lumina la nit sense haver-hi lluna. Però el final, sempre, serà el mateix, que sabem, que tot l’amor que rebem, és aquell mateix amor que donem 》

@.@.@

《 Vaig somiar amb un somriure que mai he vist. Amb uns ulls que mai en miraren. Així, va ser el meu somni, i semblava, tan real. Envà captivar la seua mira, que sense mirar, em transmet ganes de conéixerlo. Mai sabré què fórem. ¿Una il·lusió?¿ Una fantasia? ¿Un somni? Em va captivar, aquest bonic somni, semblava real.
Sempre serà el somni, de l’absència. Tot i que no sé ni qui eres. Et Vaig somiar sense conéixer-te. Així i tot, el teu cor pareixia feliç. Només, que jo en la meua vida, perquè sense élla, no ha vera pogut somiar.
Recorde, un bes, tan lluny, i el meu tan a prop, jo buscava com la flor busca el sol, i l’aigua cada matí. Així i tot, sé que no ens hem de veure mai.
Sempre recordaré, aquella bonica lluna, a la vora d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfum. Cada volta que veure una nova albada, el recordaré entre versos. Perquè nosaltres, sempre estarem units per aquest fil invisible, per on caminen les ànimes solitàries 》

@.@.@.