Com explicar, com es el meu poble Simat de la
Valldigna .¡¡
El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani .
Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida.
Tavernes el més poblat gran i més prop del mar.
Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria.
Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits.
Sempre tenim alguna cosa que selebar..
El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..
《Apleguem a aquesta vida, i al moment ja estem quasi a punt, de desar-la per sempre, Sabem que hem d’anar món, però no tenim gens de pressa.
Passem sempre pel mateix cantó de la vida on vivim, i he pogut comprendre que ningú pot escapar del fatalisme que li espera al nostre propi ser.
A voltes somie que estic caminant per damunt de la meua pròpia tomba, i veig com creixen les roses que estan esperant-me.
I pense, la mort no és el més horrible dels mals, perquè en res ens implica, quan estem vius, perquè ella, no està en nosaltres, i quan ve a buscar mos, nosaltres ja no podem saber Res.》
《 Aquests pètals de Rosa, quan estan plenes de russa, és quan elles ploren, pels jardins, amb el seu, dolor, pena i sospirs.
D’aquestes roses ja desfullades, no queda quasi res, només queden per la terra alguns pètals secs, d’aquelles fulles, que san queda per al tem.
Estan pel mig del jardí, que les ha vistes créixer, però no tenen ningú poder per poder quedar en elles, i seran les últimes flors, que gaudirem, aquest temps.
EL fred arribat, i entra el trist hivern, ploren les plantes i rosers desconsolats. És tan preparades per a dormir, asta la pròxima témpora 》 @.@ @.
《 L’amistat que jo busque no és com la veu el món, l’amistat verdadera, no busca el profit de ningú, no és per cap de l’interés als diners, sinó de l’interés i el fet de trobar mos bé, en aquesta complica vida.
L’amistat te que ser sincera i transparent, ja alguna gent que no arriba de dir, mai la veritat.
Allò que jo busque és simple, és una amistat sincera perquè fora d’això, no és amistat i pot ser un patir quan no es poden entendre per tot el que no es diu.
Està amistat que jo done no fa diferències entre persones perquè estime el de dins, i no el que es veu a simple vista, i algunes persones són rebutjades sense saber els motius del perquè dels seus desaires.
L’amistat que jo busque sempre es troba en la sinceritat i la veritat, perquè no la busca el cos, sinó els sentits 》@.@.@.
《Amb el temps he anat canviant. Acceptant i aprenent del món. Ja no discutisc per qualsevol cosa. Només escolte els consells i opinions de la gent que en veritat mes Timeu. Si algú se’n vol anar de la meua vida no la pare. Si em fallen només m’allunye de la persona. He aprés que allò que em molesta procure, evita ro. El que se’n va del teu costat, és perquè no feia falta. La ignorància sol parlar. La intel·ligència calla quasi sempre. Sense dubte la vida aquesta ens ensenya a viure, i estic aprenent a ser feliç.》
《 Les coses del cor, no tenen edat, ni amo, són com batalles de foc, que porta totes les essències i els sentiments que anem guardant, nosaltres els valencians.
Els Simaters, som gent, que ens agrada guardar coses per poder-les recordar, som emotius, som persones que es tem molt orgullosos, de viure en aquest grandiós vall, en el seu clima, de sol, que guardem cada escó de nosaltres en el cor, els que vivim en aquesta acollidora terra, que podem gaudim del seu clima, i d’eixa olor de la flor que desprenen els tarongers, que és la fruita de la nostra volguda terra, que en el seu clima, ens convida al passeig de cada dia. És terra de llum, flors i color, com diu la nostra cançó. També, en la Valldigna tenim mar, arena i espuma blanca. Com eixa lluna plena, que a les nits il·lumina, el nostre toro, els nostres jardins, també cases, i camins. Així és i serà sempre aquest bonic Vall, que tot el que passa a visitar-nos, es queda, o torna una altra vega. Terra, nostra i dels nostres, fills sempre seràs aquesta càlida i bonica terra. LA VALLDIGNA 》@.@.@.
《 M’agrada la gent que està una mica boxa.
La gent que està boxa per viure,
Boxa per poder expressar-se.
Boxa per fugir dels abismes, però amb ganes de saber fer de tot.
És aquesta gent que no s’avorreix mai, ni necessita inventar coses de ningú.
Aquesta gent que sap fer calor i encendres com aquests fabulosos coets de colors,
Sap com explotar sense fer mal a ningú, però igual com els coets, tenen llum i amb els seus focs de colors saben com formar figures, entre núvols i estrelles.》
《 Hem de saber estimar a una mare, de moltes i diferents maneres.
Una d’elles pot ser la poesia que ix del cor, i l’anima, i està en les entranyes del pensament, igual de nit, que de dia, perquè la ment no para ni descansa ni un segon, quan escriu poesia a una Mare.
La poesia, vol a totes les mares, com la seu apropia, és com una xiqueta gran que vol a sa mare en molt d’amor sincer i verdader, com quan era xiqueta, perquè la mor a una mare és tan gran que no cap en tota la Valldigna, en aquesta fèrtil, terra roja com la Sanç, on el meu cor viu, gràcies al seu, perquè tu mas donat la vida i m’ajudares a saber com cuidar-la. Perquè les mares tenen màgia, i encara que no les tinga’m ja en nosaltres, ni les puguem veure més, sempre están en nosaltres.》
《Naixem lliures com el sol, però algunes persones es converteixen en esclaus pels paràsits que passen pel seu camí, enganyant a innocents destruint la seua autoestima i personalitat
i així poder explotar-les i convertir-les en marionetes I en draps d’un sol ús, i tirar-los al fem,
són objectes sense valor al servei dels qui se n’aprofiten d’elles.
Ja no són simples persones, són simplement esclaus enganyats,
Esclaus de la carn, les mentides, L’alcohol la por, i les drogues.
Els seus depredadors ho tenen molt ben estudiat la seua degradació
Són ànimes malvades.
Que, exploten i degraden.
Quan els tirans veuen que la seua obra s’està autodestruint i que
Se’ls escapa de les mans.
Corren fugint com les rates per les clavegueres
en què viuen tota la seua vida, esperant altres víctimes.》
《 Les aigües transparents
que corren pels rius,
són amors, i passions,
que van quedar en oblit.
Van navegant cap al mar,
per curar-se les ferides,
i així poder començar, en aquest immens mar, i poder trobar l’amor que els va oblidar
Perquè el mar amb els seus braços formats per les ones, sempre estan en llibertat, esperança, i passió, en aquell immens mar que és la mare i l’esperança de la vida i de l’amor.》@.@.@.
