Com explicar, com es el meu poble Simat de la
Valldigna .¡¡
El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani .
Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida.
Tavernes el més poblat gran i més prop del mar.
Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria.
Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits.
Sempre tenim alguna cosa que selebar..
El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..
《La poesia té dies que reflecteix el que sent i somia l’ànima quan està en repòs.
És bonic pensar amb amors veniders, també amb aquells amors ja passats de quan vam ser nens, i teníem una vida lliure al vent, amb passions, i esperances, plenes de felicitat. És potser feliç només mirant aquelles rames, que es mouen al compàs dels vents, són com continus moviments de vida, que es mouen en l’ajuda del vent, són com balls continués en els moviments d’aquelles branques que estan vives i que van movent-se sense parar quan es balançassen en el bressol de la vida, on capten i recullen totes les fragàncies que al llarg del temps van quedant gravades, en les seues verdes, i llargues rames de diferents mides, com la mateixa vida, estan plenes de la força, de la vida, foc i
D’amor》
《 Un dia descubrim… El valor d’una carícia, i com curar amb un bes…descobrim… Que les paraules poden ferir. Però les mentides maten, que les llàgrimes serveixen pe a desfogar-te Que un tros d’escrit d’un passat pot il·lusionar una altra vega… Un día descobrim … Que per matat algú no es necessita una arma, només cal destruir l’ànima… Descobrim… Quel Amor i la passió es confonen fàcilment. Que una mentida es compon de dues parts, la que sempre està mentint, i el que s’aferra a creure’l… descobrim… que en els moments més durs, saps si l’amor és pur o només és una il·lusió, que les paraules són vent, que només es viu el moment, i soles una volta, és bonic saber quant t’estimen de veres…Descobrim… Que no es mor ningú, d’amor, només hi ha una mica de dolor que s’escapa amb el temps … tanbé vaig comprendre… Que ningú som amos, de ningú. Que simplement els somnis bonics pesen una sola volta. Que de vegades tot el que necessita una persona és una mà, que sostinga la seua, i un cor que la comprenga. Que totes les coses que passen diàriament són les que fan que la vida siga espectacular … Un dia comprenem… Que quan pretens venjar algú, només estàs permetent a aquesta persona seguisca fent mal … Descobrim … Què qualsevol pena que hi ha en l’ànima ha de desaparéixer. Que estimar porta dolor.
En aquests moments em sent segura, feliç, plena, i estima… Vaig descobrir, que vull acabar la vída amb qui l’he viscut sempre. Hem tingut molts anys per saber que encara ens estimem, i perquè sense estar junts la vida no tindria raó 》
《Carrer del sol N.1 allí vaig nàixer un 23 de maig, no importa de quin any. En una casa d’aquella època, cases pintades en calç blanca com el sol, en què el guarda pols, de les cases solien pintar de gris.
En els mesos d’estiu, els dies en què el sol des del cel mirava i llepava el blanc i gris de les façanes, en eixes teulades de teula vermelloses i arquejades, en els hiverns en eixes rosades blanques de matinades que veiés quan t’alçaves i ta soma vers per la finestra, quan ens despertaven les mares per anar a l’escola, en aquell fred que feia als matins d’hiverns, ja teníem preparats, uns pots de llanda, plens de brases que ens posaven les mares abans d’eixir de casa, jo esperara va a la meua amiga Glòria, en les orelles i les mans gelades no teníem guant per calfar-les.
Teníem una cartera en què sempre portava un quadern petit, una llibreta, en què dibuixàvem llegirem i eu feia quasi tot.
Avui enyore el meu carrer del sol, ample i solejat. En el riu vaca per davant Hera el primer que veia quan mallava de dormir i la muntanya del toro. Que envolta el poble de Simat. Amb aquelles cases, de les portes de fusta tosca i esquerdades. En eixos panys i claus grans i un poc rovellades. Enyore aquells anys i sent la nostàlgia, furgant en els records de la meua perduda infància. En què la gent era noblement propera, que els sobrava tot; sense tenir gairebé res》@.@.@.
《Ja està acabant una nova vesprada,
He vist tantes i tantes vesprades com aquesta passar.
Estic observant tots els detalls que la componen, segons on estàs són diferents.
No són iguales les vesprades de fred en el poble, com per estiu en la mar. Estic observant. Que ni les olors se semblen.
Que una vespra en el mar és molt diferent, els colors dels vestits de dones hòmens i jóvens, la gent que va passant és tan vària i diferent, que pense, allò que diuen, que cada persona és un món!! I som tan diferents, i m’adone que asta les conversacions, en la platja són diferent, es veu la gent més contenta i en moltes ganes ajuntar-se i poder celebrar alguna cosa.
En estiu Son vesprades llargues i caloroses, però plenes de vida i il·lusió
Com sempre la vespra, passa i s’acaba, però ame m’agraden més els matins, quan comença el dia i el sol comença a encendre totes les seues llums en gana, i veig com aplega un nou dia, una nova il·lusió per a poder començar de nou》@.@.@.
《No em cansaré mai de veure com cau l’aigua en una bonica casca,
El seu murmuri quan cau l’aigua, sembla estar dient poesia.
Mentrestant, es veu com cauen fulles sobre l’aigua que van formant una bonica i estranya catifa, que es confon amb l’or. Quan els raigs del sol estan reflectits en aquelles fulles en moviment.
Mirant aquest riu com corre l’aigua plena de fulles daurades, que van desprenent llum i aromes testimonis de mil passions, de gent que haura passagt per aquell lloc, fent algunes promeses d’amants.
Quan passa el caminant també, sol beuré. Quan per les seues finestres treu el cap i veu aquell riu amb aqueixa aigua tan clara i fresca.
Les finestres són aquests arbres que beuen d’aqueix riu imparable, que sempre les ha cuidat, fent-li costat i ombra quan va passant l’aigua riu avall. Buscant aquell mar inmens, on va a parar per sempre, i per poder descansar》
《 Asseguda en l’arena, mirant les ones com venen i van, allargant la vista veig, eixa immensitat tan gran, que té el mar, I pense, el fràgil i insignificant que som. Mentre la vesprada cau en aquesta hora llarga de bellesa, mire el cel. Que faig meu, sense pressa. En el vermell color de la llum que queda. Pense ser l’última a veure el minut que falta perquè el sol repose sot el mar. Aquest és un moment únic, i especial, la meua raó, de vida, el meu univers, després de veure tanta aigua i tan gran horitzó. Que bonic, poder ser l’ama de l’últim minut del dia, del minut que falta per eixa foscor que ens brinda la nit, només puc seguir mirant eixes ones, que en la seua espuma blanca continuen arribant, tornen-se, unes darrere d’altes, van i venen i no em canse de gaudir de tanta bellesa. Mentre la vesprada cau per esgotament, i l’aigua està d’un verd més fosc, li tires un paper i el desfà, però no pot arrossegar els meus pensaments, mire com si foren peixos de colors, per sota de l’aigua. Ací davant de les ones i en l’arena, li demane als tems, poder allargar aquest minut, i poder-me sentir capitana d’eixos vaixells, que creuen la mar. Estic feliç en aquest bonic moment. Promet no oblidar les coses que m’importen, i poder aprofitar el temps, i ser l’ama, d’aquest minut que falta per la foscor de la nit 》
《Diuen que hem de sentir i entendre la mar.
Ella, ens parla a la seua manera, i diuen que el que la escolta i l’entén, no ja cosa més bonica que saber entendre la mar.
I saber el que està demanat.
Estima al mar, i queda’t amb el seu misteri i fortalesa.
Aprén del mar. Va dir un barquer, que va estar molts anys vivint amb ell i la seua barca visqué amb la mar, i passa moments molt bons i productius, també passaren hores d’agonia i estres.
Aquell, home havia després molt de tot allò que la mar va voler ensenyar-li.
Per això, cada dia quan podia, tornava a veure’la i escoltar-la, perquè ell la comprenia i sabia que li deia.
Li semblava que comprenia els seus corrents i els seus secrets, també entenia moltes altres coses que aquella mar li transmetia, entre les ones quan estaven tranquil·les i enfadades.
Sabia molts secrets del mar i havia passat, molts sobresalts. I sabia que aquells secrets entre ell i la mar, mai podran oblidar 》
《 Vull seguir caminant amb tu de la mà, i junts envellir amb el pas dels anys. Però també vull saber fondre les nostres mans quan calga, I així poder ser un mateix cos, amb el pas dels anys. Vull cuidar de tota la teua persona, per poder descobrir, les pigues de la teua esquena. Encara que també em ve de gust poder tornar a dormir al teu pit. Has d’il·luminar els meus matins amb els nostres records, i la teua mira.Vull dormir al teu costat, cada nit, al nostre llit. Perquè així el fred no podrà passar al nostre espai, ni es podrà quedar mai a la nostra casa.
Voldría poder espantar les pors de les nostres vides, per poder algun día, tancar les ferides, quan estiguen cansades, les nostres ànimes》
《 Cregueu que jan moltes persones d’aquest tipus.
Estan les persones que saben, i que saben, que elles saben… Són, sabies, consulta’ls.
Estan les persones que saben, i creuen que no saben. Ajuda-les, a què no obliden que saben…
Estan els que no saben, i saben que no saben. Ensenya’ls a saber…
Estan els que volen saber i no troben a ningú, que els ensenye. Ajuda’ls que troben qui puga ensenyar-los…
Jan persones que no saben i fan com si saberen, dient que ho saben. Eixos són els ximples, eixos són els que fan pena… DIENT QUE SABEN SENSE SABER.》@.@. @.
