Com explicar, com es el meu poble Simat de la
Valldigna .¡¡
El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani .
Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida.
Tavernes el més poblat gran i més prop del mar.
Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria.
Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits.
Sempre tenim alguna cosa que selebar..
El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..
《Estic buscant la porta de l’esperança a veure si entrant en ella puc conéixer amb tot detall el que vull. Espere saber més dels meus sentiments, les meues passions els anhels i desitjos que busque i espere en aquesta vida.
Una altra, vega he buscat la porta de l’esperança, i en aquell moment espere que m’ajude que es compleixen tot els meus desitjos. Que no són ni pujar a la lluna ni arribar al cel, Sinó poder tindre tems destar en la meua família que he criat i més vull.
És el millor que he passat i tinc.
Ella l’esperança sap i coneix amb tot detall el que jo sent per dins i sap com controlar tots els meus sentiments, sap més que ningú entendre les coses que encara, demane i desitge.
Una volta més he buscat la porta de l’esperança, per veure si aquesta vegada es compleixen tots els meus somnis, que encara en són molts i ma graderia poder complir-los》
《Encara que vegues a molta gent somrient no et confongues, de vegades un somriure és una arma càrrega, sense ni una mica d’alegria.
Alguna volta quantes vegues aquestes sonoritzes t’estan, dient, no tinc res a oferir que no siga el rictus amarg que puc deixar cada vega que òbric la boca per a parlar.
No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te abans que ta repetisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i, vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria, i veure’t naufragar entre la tristor i soledat.
Perquè a la fi de tot, sempre hi haurà i veuràs moltes sonoritzes boniques d’algú que el somriurà encara que s’estiga morint sol de tristesa i en soledat 》
《Començaràs l’aventura de la vida quan sàpigues travessar la porta dels abismes, I el llances lliure al vent per poder volar en total llibertat i passes aquesta porta blinda per alguns, i entosses, podràs dominar aquesta sensació de fortalesa que es produeix de vegades, i que es diu risc.
M’agraden els riscos, les aventures els reptes, i els sentiments quan estan acompanyats i deslligats, astoren més forts i decidits són com un volcà de foc que va lliure i pot passar per on vol, sense tindre por a res, sap abraçar-se a la vida i t’envia tot allò que estàs esperant d’ella.
Per això la meua fortalesa, és gran, i quan sa paga, torna a començar de nou, com un volcà de foc, que passa per on vol, i res et pot de tindre. M’agraden els extrems perquè m’agrada l’aventura d’estar en aquesta estimada vida.》
《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, meu ha prohibit. Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament. Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he oblidat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré traure, quan voldré, i podré llançant-les, quan vulga, als quatre vents. On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites estan, en molts sentiments, i sempre estaran 》@.@.@.
《Amb el temps anat canviant … Acceptant i aprenent … Ja no discuteix mai… Només escolte els consells i opinions de la gent que en veritat sé que m’estimen … Si algú se’n vol anar de la meua vida … No fach res per evitar ro, ja que és la seua decisió no la meua … Si em fallen només ma allunye, encara que no eu comprenga … Estic aprenent, que el que em molesta s’evita … El que se’n va, és perquè no fa falta tindre’l en la meua vída. Perquè hi ha voltes on la ignorància parla. I la intel·ligència calla. Sens dubte, així es pot viu més feliç》@.@.@.
《El meu vall dorm tranquil entre sospirs i esperança, com en una nit alegre de bonica serenata,
Descansa cada nit en la seua instància, cobert pels càlids raigs, d’una lluna enamora.
Amb l’aire van pujant les olors de les flors, amb els seus bells colors, que la lluna cada nit acompanya en amor.
El meu vall està dormint entre sospirs i esperança, com en una nit alegre de bonica serenata.
Cobert està cada nit pels raigs d’una lluna enamorada, la lluna va de passeig, en aquesta nit estrella.
Aquest bonic vall nostre, amb els seus tarongers, perfume cada matí, i la gent que passeja sempre respira el seu aroma i queda empresonat del seu perfum asta l’ànima》
《Quan escric poesia. A fisc melodia perquè sone fort, i puga arribar fins als cors, que estan tancats.
Quan escric poesia. Em desapareix la melancolia quan pose un toc de passió i un excés d’emoció.
Quan escric poesia. Estic explicant el meu dia, redactat amb passió, i donant la meua millor versió.
Quan escric poesia. Tinc una profunda alegria, quan té que aflora l’amor, aquest, que no produeix dolor.
Quan escric poesia. En converteix en energia, soc capaç de plasmar fins a la veu, que ma regalat Déu.
Quan escric poesia. Oferisc fins a l’ànima, que és l’essència, que despulle, fins al meu cor.
Quan escric poesia. Em mostre amb valentia, faig callar fins a la por, encara que descobrisca el meu cor 》
《 Dimonis he vist, sense voler, també, algunes ombres m’espien entre laments que mai sabré, que volen.
Amor, mene, portaré, amor per poder repartir, amor no pretenc confondre’t, ni a tu, ni tampoc ami, perquè l’amor a vegades també ens fa patir.
Llums que s’apaguen, altres vacil·len, i algunes que s’encenen, llàgrimes que estan a punt de sortir, la pau em done, i vos done, no serà fàcil saber si torne.
És, la meua funció, és la novel·la de la meua vida, és el meu ser, la meua veritat, és la meua existència, vaig pintar un camí que és el meu destí, i ningú mai, podrà viure per mi.
Potser em cremen amb alguna quimera, potser no he aconseguit saber mentir, però la meua ànima no anirà a la foguera, perquè la meua ànima és lliure, lliure i feliç.》@.@.@
《 Una llum tènue es percebia al fons d’un corredor, semblava eixir d’una trista foscor, enmig d’aquell silenci etern, s’escoltaven uns passos, que arrossegava el cos prim d’un l’home, s’acostava cap a l’espelma encesa al mig del no-res, en una casa gairebé en ruïnes, on es refugiava aquell home, d’aquell intens fred que feia en aquella humida casa, situa als afores d’un xicotet poble, envolta de camps, coberts d’una espessa neu, que tant de fred portava, L’home, portava en els braços uns trossos de fusta per avivar aquell foc del seu allar, on al costat tenia un vell matalap, que usava i dormia, d’una sola tira. Que cada nit ell dormia, prop del fumeral perquè era l’única font de calor que hi havia per calfar-se, cada dia.
Abans de dormir l’home, resava una oració, i mai s’oblidava de donar-li gràcies a Déu, pel menjar que cada dia ell tenia, i també per tindre el valor que li enviava el Senyor.
Esperava en il·lusió que aplegara la calor, que ell esperava en tanta il·lusió.
Perquè per a ser feliç ell té un enorme valor. En tan poques coses que té, però viu feliç, sent amor, i fe per la vida, i té plena l’ànima d’amor i també de il·lusió》
《 Va haver-hi uns anys que les tempestes eren molt grans, aquelles intenses plogudes, estava plovent dies i mesos sense parar. Tremolava la terra, d’una manera violenta, els grans edificis, i enormes a bres, tremolaven, en les sacsades dels trons, i els llamps, que no paraven. Fa mils i mils d’anys, conten les velles llegendes, que varen acabar deixant a la humanitat desvalguda, davant de la força de les tempestes i l’aire. Els humans pensaven que eren com Déu, trencaren els juraments, i desafiaren el tems i el vent sense por. Fent enfadar asta el mateix firmament. Així eu conten les velles llegendes, que va fer una gran tempesta, envia per la gran mare naturalesa. Fa milers d’anys, va canviar la terra d’una gran civilització, que havia de canviar el món, de la seua sequera, però allò que tenien sec. Hera que ja tenien seca l’anima i anaven sense rumb, a cap lloc, Perquè els tems del nostre planeta, són com la nostra vida, que comença i acaben i torna a començar. Hem de saber com respectar, i també, ens respectaran, i pot ser que la vida algun dia millore pera tots 》