Quant a Angela Alberola

Com explicar, com es el meu poble Simat de la Valldigna .¡¡ El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani . Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida. Tavernes el més poblat gran i més prop del mar. Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria. Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits. Sempre tenim alguna cosa que selebar.. El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..

LA FORÇA DE LA MENT

《Quina és la força que s’està apoderant de mi, que va contra la meua voluntat i que a voltes em fa patir. ¿No vos ha passat mai haver de fer-se la ximple?, i voler seguir anat on saps que no estàs a gust ni creus ser ben residida? Algunes voltes pense. Que les persones són com un laberint que saps per on entrar, però no saps mai per on eixir, si és que pots, però no vols buscar a ningú que ta ajuda a poder eixir, perquè tens por que la teua vida puga canviar algunes coses. Total, que vull seguir gaudint de la vida, fent el que crec que he de fer i si no puc fer el que vull, altre dia ho intentaré. Com diem per ací!!! El que serà teu, no et farà falta!! Gràcies a la vida que continua tracten-me bé, i ma Judà a obrir els ulls, per saber ballar la música que en toque, perquè la vida ma Judà a ballar al so que ella vol》@.@.@.

COM UNA MARE

《 Lescircumstàncies i la mala sort, han fet que es trencara la cadena de la teua vida. I tots els esclavons que la formàvem, ens hem quedat desemparats, sols i molt trists sense la teua presència. Mai t’oblidarem perquè el portem grava en l’ànima I encara que fase freda o calor sempre el durem en el nostre cor. Tu sempre feres de mare en mi, fores la major dels teus germans, i en casar-me en Agustí el més menut, i no tindre jo la meua mare, fores també la meua, fores també, consellera meua, fores la campanera en el part del meu primer fill David, això mai he pogut oblidar. M’ajudares i el preocupares com sol una mare eu pot fer, preparant el casament. També quan criava els meus fills, sempre tu estaves present quan em feia falta. I això mai ho oblidaré, No poguérem acomiadar-te, ni la família, en aquest llarg viatge, Però sabem que en l’altra vida, és tornarem a trobar, i tu tornaràs a ser la bona, mare, i germana que sempre as segut》

@.@.@.

¿QUE ET FA POR?

《 Una nit fosca sense poder veure res.
Un dolor en el cor, que creme com el foc
Una immensa soledat. O sentir un buit dins en l’ànima.
Por, al silenci més gran dels silencis.
Caure per un precipici sense fi.
Entrar en un túnel fosc i profund.
El fa por, tindre mot de dolor.
Li tens respecte a la ira, o a la superstició.
Que el fa més pot? Ser ignorat, o tindre una gran ignorància.
Tens por, a allò que desconeixes.
¿Tens por?, quant, vius sense ànim ni il·lusió.
Quan estàs sempre trist en silenci.
Si tanques els ulls, en moments difícils i penses que la por no està en tu, la por és com un núvol que t’envolta, però si tu saps lluitar contra ella, al final, desapareix, i se’n va, a buscar a gent dèbil. Siquem forts i guanyarem a la por》

@.@.@ .

LA MENT

《Quan la calor m’esborra la ment. Ja no creixen flors en el meu jardí. Estan desfets les arrels san fetes d’un color dolent. I el temps em diu com baix últimament.

Em falten les idees que em demana la ment estic trista per la falta de les lletres, que cada dia tenia quan escrivia. Sa assecat aquell jardí que creixia en mi, i els pardalets a les nits ja no poden dormir.

Estic,sense saber què fer, a seguda en un sofà, esperant aquell día, que de la terra surt a l’alegria, i les idees, que eren les plantes de la meua vida.

Potser és difícil esperar alguna cosa que, mes ja no puga tornar. Estic confusa sense el meu jardí, estic feta un drap, perquè els meus pensaments estan d’esgarrats.

Espere que tornen de nou, aquelles idees, que tanta falta em fan, que comencen a brotar en la ment, aquells flors, que estic esperant.

Quan torne aquella il·lusió no estaré tan absent, crec que prompte san sandra, eixes llums de l’esperança, perquè puguen sortir aquells versos i poemes que han estat callats》

@.@.@.

QUE NINGÚ PUGA EN TU

《 Arriba un moment en què veiem que els obstacles que tenim, desapareixen sols, i els conflictes s’aparten també, aleshores ens venen a la ment coses que no coneixem, són les coses que a voltes hem imaginat. És quan penses, que jan, persones que poden asta en la boira.

Són els que saben com portar el timó de la vída d’altres, en destresa.

Viuen per mars i rius grans, van carregant plaer i penes, són alegres i experts del contraban i d’amors fugitius, són com jugadors astuts, són com llenyaters del temps, que venen contents per qui siga.

Però ni aquest sol, que crema, ni la boira que ens tapa, aconseguiran batre mai el meu menut esquelet, perquè és fort, i firme. Mai podran trencar la pau, de la meua vida, perquè mai, tindré un futur que em puga torturar la ment. Ni un passat que em tinga encadenat als records, perquè sempre viure en el present i no deixaré mai que s’escapa, sense haver gaudit cada segon de la meua vida》

@.@.@.

AIXÍ UE SENTIT

《Així vaig, amb tots els meus sentits sense cadenes i aferrant-me a la meua llibertat. Pintant les meues ales en versos que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa. Perquè m’atrevisc a escriure el que mai es pot emportar el vent. Així vaig, de vegades sense memòria, de vegades amb dolor. Però sempre baix amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atrevirien a sentir, molt menys a compartir. Així vaig, com riu que corre amb un sol sentit. Que té més vida quan s’uneix, en el mar, encara que sense pressa. Sempre serà bonic gaudir del paisatge, d’aquell viatge, dels que arriben per quedar-nos molt de tems, encara que més tard, hem de marxar. Tot és perfecte, tot està controlat així és, així, ho sent. Així visc, amb tota la intenció, i amb il·lusió, em sent plena. Sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la meua ment i el meu cos per sempre, però no hauré viscut mai sense mi. No hauré viscut per res. Si no per a mi》

@.@.@.

SENSE PERMÍS

《 Un dia la mort apareix sense demanar permís, arriba sense avisar, per recordar-nos que això de viure dura sola una estona, que tots n’hem d’anar, que ací no es queda ningú. Ens apaga totes les llums, la del sol, la lluna, les estrelles, per dir-nos que no hi haurà més albes ni més mirades, ni més abraçades. Però algunes vegades la dama de negre, ve només de visita per escoltar-nos i avisar-nos. Aleshores li comptes que tens encara pendents moltes abraçades, algun perdó, i molts t’estime, llavors ella et mira, ta solta i el deixa anar, i segueix el seu camí, però et deixa assegut, amb moltes cicatrius i amb la sensació que mai tornaràs a ser el mateix. Però en aquest moment comences a viure la teua vida amb la intensitat que mai havies imaginat 》@.@.@.

FALTES D’ORTOGRAFIA

《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar. Eren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia. En els laberints de les lletres, es perdia cada dia. No trobava faltes en les cartes que escrivia. Mai trobava l’error ni si faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota. I en el mar de les seues paraules naufragava cada dia, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia. Necessitava la zeta per poder abraçar-la. Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la. Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.

Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai ella responia. Però ella seguia ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un dia. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari. Li va prometre estudiar les regles, i compraria un diccionari. Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest dia una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@.

LLIBERTAT O SOLETAT

> I quan ningú, pels matins el desperta i va al teu llit.
>I quan ningú, pensa ni san recorda de tu.
>I quan ningú, el dona els bons dies ni les bones nits.
>I quan ningú, t’espera, en la taula per a menjar en tu.
>I quan ningú, t’espera en el llit per estar en tu.
>I quan pots menjar tot allò que el demana el cos.
>I quan sempre pots fer tot el que vols.
>I quan sempre pots tornar a casa quan vols.
> I quan mires la cadena i els programes que tu vols.
> I quan vas a comprar i compres sempre el que vols.
>I quan estàs malament, el fa mal tot el cos, i no pots fer res, perquè no pots
@
.@.@…

¿QUIN NOM TÉ AQUESTA SITUACIÓ? “LLIBERTAT” O “SOLETAT

NIT DE TERROR

《 El temps semblava parar-se per complet, i un calfred puja pel meu cos atrofiant-me asta la ment. Tot es queda a fosques, amb un silenci imminent, asta els pèls del meu cap plantats san que dat, i aquella por que sent, el meu cos no deixa ni respirar.
Unes ràfegues de vent continuen colpejant en silenci, aquesta fosca nit que em travessa asta el porós de la pell, són com punxades d’agulles és el que sent, en aquesta nit freda i eterna, el temps, sa Tura com un rellotge sense corda. És com una nit, sense cel ni estrelles, només xiula un vent fred i escarotat, quan la por s’apodera de tots els meus sentiments, i em gela fins als pensaments. He de guanyar-li a la por encara que haja de lluitar soles, posaré totes les meues forces contra el mal que vol apoderar-se de mi. La por arriba creuant camins ‘Quan’ menys les esperes. Però ací estic, la guanyaré, trencaré totes aquelles cadenes que la porten, i ma abraçaré a la vida, cridant fort, sense gens de por 》

@.@.@