《 Per eixa lluna plena de llum i bellesa, que il·lumina el mar de la nostra curta existència. Recorde que estic en aquest món, envia’m els teus rajos de color plata i t’escric, una bonica, serenata, en aquest gran balcó de la nit, on tota tu eres un accés de bellesa Dora, lluna bonica i admira. Fem un bes aquesta nit, Perquè estic desconsola, Senç la teua calor i amor quan veig els teus ulls de passió. Ja que ells saben curar les ferides quan les tenim en les nostres vides. Fem un bes en els teus rajos plens de passió, que jo estic, enamorada de tu, lluna plena de colors. Quan en primavera el poses el vestit de «hechisera«, mullant les terres en la teua llum i bellesa, envia un rage de llum en forma de bes. Lluna «hechicera» pels que ens agrada contemplar-te i mai podrem abraçar-té 》

@.@.@.

《 Ens cuidarem, dia a dia. Arreglats, com si anàrem a una gran festa. Quina festa més bonica que la vida!1; El bany diari, el pentinat, la roba, tota atractiva, fent olor de net, en bon gust. El bon gust és gratuït, no costa res. Que en veure’t ta legra el teu mirall, i els ulls dels altres.2; No ens tancarem a casa, ni a la nostra habitació. Res de jugar a la presa voluntària. Sortirem al carrer i al camp de passeig. «L’aigua estancada es podreix i la màquina immòbil es rovella «3; Estima l’exercici físic com a tu mateix. Una estona de gimnàstica, una caminada raonable dins o fora de casa, balla encara que estigues sola, fes qualsevol moviment que el faça moure del llit i de la butaca.4; Evitaràs actituds i gestos de vella afonada, cap acatxat, l’esquena encorbada, els peus arrossegant-se. !! NO!!!! NO!! Que diguen, quina senyora més GUAPA! Recorda, els cabells blancs. Es tenyeixen!, i les arrugues, es dissimulen amb un ampli somriure!5; No parlaràs de la teua edat ni et queixaràs dels teus atacs, reals o imaginaris. Acabaries per creure’t més vella i més malalta del que en realitat estàs. A la gent no li agrada sentir històries d’hospital. Quan et pregunten Com estàs?, contestaràs. !! Divinament!!6; seràs l’optimista sobre totes les coses. Al mal temps, bona cara «Sigues positiva procura estar, de bon humor en paraules, alegre de rostre, i amable. No sigues una amargada. Es té l’edat que s’exerceix. Ser gran no és qüestió d’anys, sinó un estat d’ànim. «El cor no envelleix «7; Tractaràs de ser útil a les altres, i a tu mateix. No eres cap branca arrencada, de l’arbre de la vida. Ajuda, amb un somriure, un consell, o un servei. En obrir-te als altres, deixaràs d’estar pensant en un «jo» solitari. Només quan s’obre la nou, apareix l’ametlla «8; Treballaràs amb les teues mans i amb la teua ment. El treball és la teràpia infal·lible. Qualsevol actitud laboral, intel·lectual, artística. La benedicció del treball és medicina per a tots els mals.9; Manté vives i cordials, les relacions humanes. Conviu, però sense «ENTRAR» en els problemes dels altres. Llevant dels que expressament et demanen un consell, recorda: «Veure, escoltar i callar «10; No pensaràs mai que «tot el temps passat va ser millor» No visques de records, mira cap al futur amb alegria. Tota persona hauria de ser com «la lluna» destinada a donar llum, i com el «SOL» sempre donant llum i calor.》

.@.@.@.

《 Tinc molts pensaments, guardats en el llibre de la ment, batalles de vida, pluges de fred i calor, i la calma, que els sentits sempre porten al meu cor, són com llisons de vida, que naixen a la foscor de la nit, em porta melancolia quant, viatge per la llum de la lluna, estic feliç, quant note que m’absorbisc en els meus sentits, és com un elixir lluminós, de ilusió, que em porta per eixos senders difícils, de vida.

Transitant pels camins del món, en algunes risses, però també, jan dolors.

Guarde i sempre tinc, el perfums que puc guardar quan estan en mi, ells s’escampen com la llum i el dia, repartint, les, olors i la seua poesia.
Com es pot gaudir, duna bonica i càlida nit. D’aquesta lluna plena, o aquella estrella de plata, que s’amaga en la lluna.

Jo sempre esperaré un bonic, i càlid dia, per poder saber, que el meu cos, sempre està gaudint, d’aquesta bonica vida.》

@ @.@.

《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, meu ha prohibit.

Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pel tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament.

Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he oblidat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré traure, quan voldré, i poder llançant-les, cuan vullga, als quatre vents.

On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites están, en molts sentiments,i sempre estarán 》@.@.@.

《 He estat sempre, fan de totes aquelles mirades, senzilles, i clares, que sense, parlar, es pot entendre tot, el que volen mostrar.

Son D’aquelles mirades que sabem brillar elles soles, sense necesitar el brillo de la lluna ni el seu esplendor.

Eixes mirades que sempre són boniques, i sense forçar-se per res, són les més sinceres de totes.

Jan mirades, diferents, són mirades profundes, i demostren, sensates, i claredat, quan el miren.

En algunes mirades a vegades es veu un bonic futur, i molts sentiments,són mirades que sabem demostrar, com són, i com és la seua vida, entre camins de pedra ,i senders.

Ma agraden molt aquelles mirades tranquil·les, que en les tempestes, sempre estan s’erenés.

Mirades discretes i menudes, però que saben mostrar la dolçor que tenen els ulls de les persones.

M’agraden eixes mirades que estan plenes de ilusió, que no tenen por a res, ni menys, por al fracas.

Però jan mirades, que són les millors, que saben com fer-se entendre, encara que les paraules, no poden eixir, perquè tenen, un gran nuc en la gola 》@.@.@.

《 Si un dia no em puc alçar perquè ja no estic, penseu que estic d’ormida , en la pau de la nit.

《 Abriguem sempre, mare volguda.

Està nit somiat que tu mà abrigaves, en un bes i en molt d’amor, les bones nits em donaves.

Mare, sé que pensant en mi estàs, quan tu més tas abrigant, fes mare meua, com feies sempre, que en el teu amor veritable, els bons dies sempre em donaves.

Ui plorant he despertat somiant mare, perquè tu sempre embolcaves, per a fer eixe bes que a les nits em donaves, quan em tapaves.

Abriguem mare volguda, que tinc fret en el meu cos, en aquesta nit especial, nit que he somiat en tu, quan venies cada nit a brig arme en el meu llit.

Abriguem mare bonica, com sols tu eu sabies fer, amb un petó d’amor. La bona nit em donaves. Abriguem mare volguda. I no pares abrigar-me. Perquè aquest fred que tinc, només es falta de mare 》@.@.@ .

《Tanque els ulls per un moment. I visualitze un bonic i frondós jardí. Assegura, veig, la seua bellesa i em pose ha recordat, quan acariciava les flors de gessamí, o d’algunes roses. Les olors i aromes, en fan recordar les vivències i alegries, que he tingut en la meua vida, encara recorde, alguns d’aquells moments, de joventut, que jan passat, i que encara men recorde, com si fos ara, i ma graderia tornar a viure una altra vega. No importa ni els anys que han passat, ni aquells tems tan lluny, ni la vida que he viscut. He estat en jardins molt bonics, però aquest gardí fou especial, recorde aquelles olors que em despertava la ment. En aquest jardí de flors, sempre, ve a la memòria aquells rècords que no he pogut oblidar mai, mai he tingut cap pensament, que m’aixa fet, oblidar aquella gran il·lusió que baix viure en aquell bonic jardí de flors.
Fins que vinga, últim dia de la meua vida, aquest jardí I el seu record, sempre serà, per a mi, aquell bonic record de JOVENTUT.》@.@.@.

《 Les fulles cauen plorant en silenci, en la freda terra gris mentre l’hivern s’apaga com la llum d’un candi, d’una tènue flama que va arribant al seu fi.

Elles cauen pon, a poc, com sa apaga aquell atenua llum d’oli, com el vidre quan es trenca, com desapareixen, les llums en el dia,
Les fulles cauen en silenci sent el seu plor en caure, en eixa terra gris i freda d’aquest hivern tan trist, el vent canta de pena una cansó en el final de l’hivern.

Perquè avist caure les fulles, mentre elles s’esvaeixen en les vesprades d’hivern fredes i grises … Que ens ha deixat aquest hivern tan llarc i trist 》

.@.@.@.

@.@.@.

《 Mentre alguna vegada ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, «t’envia una cosa de bestreta», si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperaves en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no estàs fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, ja que doncs mai se sap el que un pare, ha de moure’s abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》

.@.@.@.