POEMA.

《Algun dia trobaré eixa melodia especial, que busque tota la vida, i així la podré guardar amb la meua ànima, i cada clarejar del dia podré acompanyar-me de la música que ma grada, abans de convertir-la amb pensaments.
Algun dia, estaré entre, boniques palomes de colors, i podré volar amb elles, amb les seues ales al vent per poder demostrar al món, que la distància pot acostar-se, quan superem la força de la ment.
Un dia, podré cridar amb força, i ressonarà en l’univers, i podré celebrar amb alegria l’absència de guerres i sofriments. Algun dia, Sa ajuntaran la intel·ligència, i l’esperança, que són la clau per a poder tancar en forçà les portes, de l’enveja, la fam, i de les desigualtats en aquest món》@.@.@.

SENSE PRESSA, NI PAUSA
《 Sense pressa, amb la meua ànima “Hui m’he alçat sense pressa,
i m’he despertat TRANQUIL·LA,
com qui escolta al vent
sense córrer, i simplement sap que está.
He observat la meua vida en silenci,
com qui mira un vell retrat, i he vist camins que encara estan esperant el meu pas ferm i el meu tracte
Rialles per deixar anar,
i abraçades que encara no he donat,
queden somnis per sembrar en racons no trepitjats.
Vull ballar amb la brisa del mar.
També vull llegir al sol, i estimar sense por, i sobre tot caminat per carrers nous amb il·lusió i esperança.
Vull escriure tot allò que sent el meu cor, dir allò que mai vaig dir, perdonar amb l’ànima abans que el temps em diga “FINS ACÍ AS ARRIBAT”.
Encara és prompte—em dic somrient—,
la vida encara guarda sorpreses per a mi
i jo, amb pas tranquil,
camine cap a elles. Amb esperança ,però sense pressa.》@.@.@.

EL MÓN NECESSITA CURAR-SE
Mai haguera pensat que a poc a poc començara a trobar tants defectes a la vida, perquè cada dia que passa els veig més grans i més difícil per poder curar-los del tot.
Fa un temps que estic pensant que la vida ja no m’atrau ni m’interessa tant com abans.
He viscut i experimentat moltes coses.
Enveges, odis, racisme en aquest temps que vivim actual, tinc ratos que estic farta!, veig moltes coses que no m’agraden ni les comprenc.
Veig criatures realment diferents del meu pensar en aquesta vida.
Tot em sembla fals, tot és reemplaçable.

Alguns es riuen dels altres sense mirar-se abans a si mateixos.
No ja respecte ni temor de cap classe.
Tampoc hi ha respecte gairebé per quasi res ni menys per les persones grans.
Només els diners sembla ser el més important.
Les notícies ens mostren sobre guerres, on moren xiquets i grans de fam, on nia’n robatoris, i enganys cada dia. I tot el que està passant al món, em fa pensar molt, pense que podria deixar aquest món, i aquesta època que no l’entenc ni suporte i pense que si me n’anara ara, no em sentiria trista per deixar aquest món tan malalt amb les seuves bogeries.

SÍ POGUERA SER INVISIBLE
《 Si fora invisible, no seria per amargar-me sinó per poder veure el món amb la seua realitat, que tantes voltes amaguem.
Estaria amb cada lloc on la brisa es poguera veure ivorià el moviment dels cabells en caminar.
Ma agradaria ser el silenci i poder abraçar-lo sense poder veureu ningú.
Seria la rosada de les nits que dorm a la finestra i que ningú eu veu.
Seria aquella cançó que mai ningú ha pogut cantar a l’orella d’una persona gran.
També m’agradaria estar ai mix de la multitud, i enter arme de tot allò que li preocupa a la gent.
Si el món no em pogués veure, potser m’atreviria a estimar sense por de veure aquelles mirades, sense haver de dissimular.
Parlaria amb gestos suaus, com el sol que acaricia sense tocar, seria la llum aquella que ens enlluerna, però no molesta als ulls.
Podria ser com el vent que ningú pot veure, però viuria la meua vida sense crítiques de ningú,
Entraria on voldria i podria tindré, tot allò que poguera fer feliç la meua vida.》@.@.@.

LA NATURA
《 El vent amb el seu ball va movent les fulles que van contant els seus secrets al vent, i , i van convertir-les en pinzellades que van pintant el cel de poemes.
Mentre una pluja, suau comença a caure lentament i va
acariciant la terra seca que comença a despertar la vida que estaba dormida.
Al cap d’una estona comença l’eixida del sol, és com un petó de foc, i va calfant la terra que evapora les llàgrimes que quedaven de la pluja.
Tots Junts formen una simfonia d’elements que van teixint la dansa de la VIDA i ens fan fruir d’aquest bonic espectacle etern que ens convida a gaudir de l’encant que ens mostra la. NATURA.》@.@.@.

UNA MARE
《 Jo també pense que les mares no se’n van d’aquest món mai, no poden.
Perquè sempre ens queda alguna cosa en els seus fills, “nosaltres”, jo per exemple. Porte els seus ulls, la seua boca, i les seues ocurrències.
I cada vegada que em mire amb el mirall la continue veient a ella i sé que viu al meu cos la meua pell i els meus ossos.
Quan parle amb les meues amigues, diuen que cada dia em semble més a la meua mare, en moltes coses, i cada vegada em semble més, ja no tinc dubtes, les mares no se’n van ni S’amaguen, es queden aquí amb nosaltres per continuar ajudant-nos.
Les mares no se’n van mai, es queden també en els miralls, per veure com els fills, les continuen BUSCANT en aquell vell, però net i fort cristall on sempre sortirà reflectida aquella expressió o aquell SOMRIURE que ens recorda la cara de la nostra mare, recordant que un dia ens va acollir als seus braços quan vam néixer i mai més ens han soltat d’aquelles mans tan NOBLES.》@.@.@.

EL TRESOR MÉS PRECIAT
《 Quan el cos calla i tot va bé, no pensem amb ell, ni en el seu sosté.
Caminem pel món, sense pausa ni por, sense pensar que la salut és un gran tresor.
Però arriba un dia —de trist despertar— on es manifesta un dolor que es fa notar. I aleshores comprens, quasi sense alé, que estavem volant… sense saber per què.
Algú àvia pensat mai en l’esquena o en la pell?
Qui dóna les gràcies al simple poder caminar bé?
Eixe amagat tresor que tenim, beneït, que no pensem que el podem perdre es silenciós, i viu amb nosaltres, discret, infinit. I quan la febre et trenca la pau, penses. “Com pot passar-me això a mi, de sobte, i ara sóc esclava del mal.
El cos reclama allò que oblidem, i a voltes també asta l’ànima plorem.
Valorem la calma, i l’alegria del cos, l’absència del dolor i llàgrimes.
Agraïm quan estem bé, en llum i sense dolor.
Quan estàs bé, creus que això és el normal i no pensem amb la salut
Ací és on te n’adones conte i saps que tenies el tresor més vella del MÓN. La SALUT.》@.@.@.

EL TEMPS QUE VA SER I EL TEMPS QUE SOC

《 Jo només buscava temps, quan la vida corria sense frens,
quan el meu riure estava asta en els somnis dels meus primer vols.
Tenia la pell jove, i l’ànima plena de foc, però quasi ni mirava el RELLOTGE el temps estava lluny, i el món, era un lloc sense descans.
No tenia prou temps,
ni calma, ni pauses llargues, només tenia dies que passaven
com les fulles del calendari al vent.
Era jove, però no me n’adonava conte, sabia que la joventut també passava ràpida, s’escapava, i corria com l’aigua de la pluja.
I ara, que l’espill està mostrant-me la realitat.
Veig la meua història escrita en unes arrugues suaus.
Ara quan els meus passos són savis
i els meus silencis, grans, tinc tot el temps del món.
Però em falta l’edat d’abans.
Tot i això, canviaria poques coses
He estimat, he rist, he viagat he plorat, he viscut cada estació
amb la força que podia.
La meua vida és un llibre amb penes i alegries, però viscudes per mi,
amb pàgines, què el sol, les ha daurades, i també algunes estan mullades per llàgrimes, però totes foren meues.
I totes viscudes per mi.
Així que sí, abans en faltava el temps per a tot.
Ara el tinc de sobra.
I encara que no soc jove,
soc eterna en quasi tot
en el viscut,
en els records,
en cada instant,
que està passant,
perquè encara em fa sentit que continue VIVA.》@.@.@.

QUAN LA DONA ÉS SENSIBLE
《 La dona que és sensible segur que li agrada la poesia, perquè som dones, apassionades, sensibles, només ens falta l’empenta per poder escriure el que sentim, perquè som, úniques i especials!

Som les dones que ens agrada tindre alguna cita amb el nostre interior, on portem un Àngel, que ens il·lumina i fa que confiem en els nostres propis somnis, animant mos a escriure el que sentim en el nostre interior.

Som les dones que saben volar pel carrer de la fantasia, on batega el nostre pit, ¡ens
Bull la sang, encara que en el nostre entorn alguna cosa no ens agrade!

Perquè les dones quant som sensibles, notem la inspiració, poeta, fins quan estem comprant algun producte que estan en venda en algun mercat ambulant.》

@.@.@.