《 Mares, plenes d’amor i llum són el far que mai s’apaga, i que sempre
tindrem en el nostre cor,
Son Mares que no acaben mai per què son tot tendresa, i AMOR.
Amb carícies i paciència ens ajudaven a créixer, i amb la seua veu ens consolaven, i amb la vida sempre ens han guiat sense descans.
Aquells silencis carregats de paraules mai no dites, i tantes abraçades que han curat ferides grans i menudes.
Quan el món en feia caure, tu mare fores el meu suport amb els ulls plens d’esperança m’has donat valor i força per ensenyar-me a viure.
Mare, fores la reina dels meus dies, ànima dolça i fidel, tu sabies fer miracle en cada pas que donaves.
Fores forta en cada moment perquè tu mare sempre fores única.
Et recordaré en cada vers, que escric, perquè en aquest vers envia les besades que el dec, perquè seran teues mentre estiga en aquest món. Per a tu escric aquestes paraules amb amor tendresa i gratitud, perquè en tu, mare estimada he aprés a tindre força i virtut.》@.@.@.

《 El Blanc, els primers sospirs.
Representa el començament, del casament, les promeses, la il·lusió pura d’un futur net compartit. Tot sembla blanc, nou, i ple de possibilitats.

El Roig és com un foc, anses.
Els primers anys solen estar marcats per la passió, el descobriment de l’altre és un amor vibrant, el roig simbolitza la força de l’atracció i el desig de construir moltes coses junts.

El Groc, el sol que il·lumina.
Quan es comença a construir una vida en comú (casa, projectes, moltes vegades en fills), hi ha llum, d’esperança i vitalitat, el groc reflecteix l’alegria dels èxits compartits i la construcció diària.

El Verd és l’arbre que arrela.
Arriba un moment d’equilibri: coneixen bé les seues fortaleses i debilitats, han aprés a conviure. El verd simbolitza la calma, la confiança i el creixement en conjunt.

El Blau és el temps de la calma.
Amb el temps, el matrimoni es torna més profund: menys impulsiu, més reflexiu, el blau representa la tranquil·litat, la complicitat silenciosa i l’estima sòlida.

El Gris és la boira que prova.
No tot és fàcil, crisis, dubtes, rutines, diferències. El gris reflecteix aquests moments en què el color sembla que desapareix, però també és un a vans de maduresa si es supera tot continua.

Daurat, l’alé etern.
I després d’alguns anys, arriba l’etapa D’or, és el d’orat que corona el trajecte. És un amor que ha resistit totes les tempestes dels vents, les pluges, i continua brillant com mai, sense cridar, però deixant el seu rastre i un merescut llegat de tota una vida compartida.》@.@.@.

《 Quan una dona malgrat que la seua edat encara es veu guapa, cal acostar-se al marit mirarlo i donar-li directament la mà i dir-li, que ell deu tenir molt de mèrit que la seua dona estiga així.
Perquè el seu tracte ha estat bo, no la va atorrentar mai amb ximpleries.
Ni li va deixar a ella tota la feina pesa. No la va humiliar, ni la va ofendre, ni li va cridar amb veu brusca.
Perquè l’abraçava quan calia, fent-li petons i la respecta. Dient-li boniques paraules, i protegint-la de les dificultats i recolzant-la en els moments difícils.
I gràcies al seu bon tracte, la vida ha respectat a aquella dona i continuarà bonica perquè ha rebut uns bons tractes del seu marit.
A la maduresa això es nota més que mai.
Una dona quan viu juntament amb un bon home és elegant, tranquil·la, segura de si mateixa. Somriu, s’ocupa dels seus assumptes, porta la seua llar amb lleugeresa o simplement passeja pel parc al capvespre del braç del marit content. I alguns homes senten enveja, preguntant-se: “Per què la meua dona no és així?”
I la resposta és simple, a la dona cal cuidar-la i valorar-la, com un ésser humà. I amb aquesta dona cuidada i feliç sempre hi haurà un home a qui valdrà la pena estrényer-li la mà
Perquè nosaltres, les dones, no necessitem molt, només una mica de calor, i suport.
I la resta… ho perdonem. Perquè per amor es poden perdonar moltes coses.》

@.@.@.

《 Primer arriben els fills després es casen i se’n van de casa.
En acabat arriben els nets van creixent i un dia se’n van de casa.
Quan ets pare o mare mai no se’n van.
Però els pares també envelleixen.
Quan veges aquests ulls tristos, que una vegada brillaven, i ara no poden veure el món amb la mateixa claredat, i els seus peus cansats ja no els poden portar amb tanta facilitat, ofereix-los els teus braços i guia’ls amb paciència i amor.
Arribarà el dia que, amb el cor arrupit, els acompanyaran en el seu darrer viatge.
Si busquen les teues paraules, respon-los amb paciència i tendresa.
Si veus que repeteixen les mateixes preguntes, contesta’ls amb calma i dolçor.
I si no comprenen, explica’ls amb paciència.
Valoreu cada moment, perquè arribarà un dia en què ja no us demanaran res.
Estima els teus pares i demostra’ls quan els valores, mentre encara estiguen vius.
Perquè després ja pot ser massa tard! 》@.@.@.

《Amb el temps he anat canviant. Acceptant i aprenent del món.
Ja no discutisc per qualsevol cosa.
Només escolte els consells i opinions de la gent que en veritat min porten.
Si algú se’n vol anar de la meua vida no la pare. Si em fallen només m’allunye de la persona que m’ha fallat.
He aprés que allò que em molesta procure, evita ro.
El que se’n va del teu costat, és perquè no feia falta.
La ignorància sol parlar.
La intel·ligència calla quasi sempre.
Sense dubte la vida aquesta ens ensenya a viure, i estic aprenent a ser feliç.》.
@.@.@.

《 En aquest viatge de la vida continue buscant la meua identitat, el meu camí i el meu destí, és una lluita constant, busque el meu jo.
Estic en un laberint ple d’espills, on em mire i no sé qui soc, està ple de màscares, i no em reconec, encara que m’amague quan entre en aquest joc constant.
De vegades busque la meua veu, que es perd entre la multitud, i continue buscant en el soroll del món, i en el silenci de la meua ànima.
També busca el meu nom, a la llista de noms que han escrit els altres, en pàgines que estaven en blanc i ara estan plenes de noms desconeguts.
Continue buscant la meua identitat és un viatge llarg, un semiplé d’espines, però amb cada pas, m’acoste un poc més, en saber qui soc, i a on baix.》@.@.@.

《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar.

Eren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia.

En els laberints de les lletres es perdia cada dia.

No trobava faltes en les cartes que escrivia.

Mai trobava l’error ni s’hi faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota.

I en el mar de les seues paraules naufragava cada dia, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia. Necessitava la zeta per poder abraçar-la.

Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la.

Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.

Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai resposta tenia.

Però ella continuava ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un dia. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari.

Li va prometre estudiar les regles, i comprar-se un diccionari.

Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest dia una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@.

《 Que som hostes temporals de la vida, que vivim una estona i desapareixen, com fulles arrossegades pel vent cap a un riu que no té fi.
Cada rialla, i cada llàgrima, que deixem anar, és com l’ombra que balla a la paret abans que la nit la devore.
La meua àvia deia que una volta guardava els seus records en una botella de vidre menuda, i així quan l’obriria tornaria a recordar aquella cosa que havia guardat amb el seu interior.
Però els instants són instants com aquelles palomes que les vols agarrar i s’escapen entre els dits, deixant només la pols de la memòria.
Una vespra la meua àvia, mentre el sol desapareixia com els caramels entre els xiquets, va entendre que no calia voler atrapar els records del temps, sinó habitar-lo i viure’l.
Aleshores va encetar la seua botella de cristall i va permetre que la brisa de la nit s’emportés tots els seus records.
Des d’aquell dia la meua àvia quan el vent bufava, ella somreia.
Perquè sabia que som només notes en una melodia eterna, on som convidats a ballar en una festa que dura una estona, i que quan la música para, no queden buits, només quedarà el silenci que una volta va ser la bonica melodia de la nostra vida.》

@.@.@

《 L’amor que respire és, part del que rep de la meua família, que em fan estar a gust, en aquest món que de vegades sembla gris, on la tristesa i el dolor es dissimulen.
A voltes alguna cosa em fa que baixe d’ànim, i pense que allò que és bonic a voltes sa maga.
Aleshores pense que l’afecte de la meua família són sentiments que m’ompli i em fan saber que existeix.
L’estima que els tinc és el motiu que jo siga feliç recibint de la vida, tot el que és bo per a mi.
És el motiu, que em fa ser forta i ser capaç de tot.
És quan la vida em fa sentir que el món és un lloc màgic. Que en fa sentir contenta amb tots ells.
Així que deixaré que la vida continue guiant-me, a mi i continue cuidant a la meua família.
L‘amor que respire és, part del que rep de la meua família, que em fan estar a gust, en aquest món que de vegades sembla gris, on la tristesa i el dolor es dissimulen.
A voltes alguna cosa em fa que baixe d’ànim, i pense que allò que és bonic a voltes sa maga.
Aleshores pense que l’afecte de la meua família són sentiments que m’ompli i em fan saber que existeix.
L’estima que els tinc és el motiu que jo siga feliç recibint de la vida, tot el que és bo per a mi.
És el motiu, que em fa ser forta i ser capaç de tot.
És quan la vida em fa sentir que el món és un lloc màgic. Que en fa sentir contenta amb tots ells.
Així que deixaré que la vida continue guiant-me, a mi i continue cuidant a la meua família.》

@.@.@.