《 Passen els dies i es fan
eterns, sense sentit
omplin de silencis un temps que note eixida,
i tot és silenci.

Passen els dies
i jo seguisc en aquest tancament
volent cridar sense veu,
mirant veig el silenci que va atrapant tot el que pense.

Passen els dies
sense poder veure la llum dels meus pensaments,
estan amagant en històries que desperten les idees
Només sé que estan a l’espera de possibles canvis.

Passen els dies
i el cansament va notant-se, i tot es torna rutina
fins i tot els silencis es tornen en moments, que només són.
Sentiments, atrapats en quatre parets sense temps》@.@.@.

《 Quan corre nerviosa de rere de promeses equivocades i de parelles esquives,
quan mire que la nit obri el seu mantell escodrinyant als amants de la nit furtiva.
Ma trapa la nit quan passa sigil·losa, entre cínics somriures que passen de frases tendres i afectuoses, en el lloc on els amants es busquen.
Atrapa en la nit, sense poder dormir, rondejant les espigues que miren cap a dalt,
volent obrir el cel per deixar escapar els dies.
Atrapa a la nit, què entre espuma i estrelles corre, llançant melodies, construint sermons i ensenyant mentides.
Atrapa a la nit que calla i corre, com qui esclata d’alegria com qui s’embriaga d’amor, amb el bar d’un cantó, per després recordar, allò que l’alcohol vol.》@.@.@.

《 En la pau d’un matí seré, el sol es prepara per a la seua gran escena.
Entre ombres, la seua llum es filtra,
preludi d’un dia ple de vida.

El món desperta en un sospir, la brisa acaricia cada racó.
El mar i els camps s’omplin de color,
bais la mira del sol, el gran autor.

L’eixida del sol, un espectacle diví,
que ens recorda la bellesa del destí.
Els ocells canten en perfecta harmonia,
mentre el sol emergeix amb tota la seua energia.

Els colors del cel dansen amb esplendor,
pintant el paisatge amb el seu càlid color.
La natura desperta amb alegria,
en aquesta bonica sortida
De sol, que ens regala cada dia.》@.@.@.

《 Bais l’ombra del temps, els signes es veuen i es revelen, ixen les arrugues que són les històries, que en la pell es veuen.
Els cabells es tornen platejats, són com fils de la lluna.
La mira es fa profunda, com un riu que en calma es va assecant.
Els passos són més lents, però encara ferms en caminar,
Les arrugues són les memòries que hem viscut i el temps les abriga.
Els anys s’acumulen, com les fulles a la tardor, però l’ànima és com un tresor amagat.
El rellotge sense parar segueix el ritme, del temps marcat, però la saviesa és la joia del fet de caminar.
Encara que el cos es canse, els anys sempre seran el testimoni, que perdura, com un far encés en un abisme, que segues donat llum.》

@.@.@.

《 A l’haver perdut algunes voltes he aprés també a guanyar.
He plorat tantes vegades que se’ns ha dibuixat el somriure que tinc ara.
Conec tant casa meua que a fosques puc caminar.
He tocat alguna vega fondo, però, cada colp que baixe, ja sé que demà pujaré.
Em sorprén tant saber com som l’ésser humà, que he aprés a ser jo mateix.
He intentat fer les coses bé i he comprés que realment tot som imperfectes.
La verdadera amistat sí que existeix, i potser la tenim prop, però no és fàcil trobar-la.
Ser fidel no és una obligació sinó un verdader plaer quan l’amor és verdader.
Les millors coses de la vida venen com menys te les esperes.
No les has de buscar.
Però malgrat que passen molts anys encara queden coses per vindre.》

@.@.@.

《 En cada primavera naixen, les flors ballant en la seua esplendor.

Una dona viu entre pètals de tendresa, i el seu cor és un jardí de primavera.
A cada pas, els seus peus sempre caminen descalços, acaricien la terra, dansant amb les roses, I la seua ànima s’eleva com un perfum embriagador.
Ella és la musa dels camps, la guardiana de l’essència natural, amb els seus ulls reflecteix la puresa del sol, i en les seues mans, la vida són les flors de l’amor.
Per a la dona que només viu per les flors, amb la seua ànima arrelada a la terra, sempre en pètals de flors, en la seua companyia.
Però encara que el temps s’atura, el seu amor floreix, sempre cap a les flors.》@.@.@

《 Encara que es barregen la nostàlgia i l’esperança.
Encara que sentim un buit que mai acaba.
Encara que s’apaguen les llums d’una nit de tempesta.
Encara que el camí siga costa amunt i la bellesa ja no existisca.
Quan ens adonem que nadem en un mar de mentides.
Quan pensem en altres persones sense adonar-nos que la solució som nosaltres mateixos.
Quan demanem a Déu pels altres.
Cal estimar sempre, per a poder recordar que fins i tot encara continuem vius,
Per poder agrair a l’univers, motius per a somriure.
Per poder confiar en els altres.
Per confiar que encara estem aquí per alguna cosa.
Cal saber estimar amb els secrets de la paraula i la presència de l’ànima
Cal estimar amb les llàgrimes que ens ensenya els camins que creen esperances
Cal estimar sempre perquè és l’única forma de vida que ens conforta i aguda.
És l’única manera sensata de sentir-nos vius.》@.@.@.

《 Vols que t’estimen i ser feliç tota la vida. Primer, tas d’enamorar de tu mateix. Estimat tu profundament. Tu eres l’amor que mai el defraudarà als teus pensaments. No cregues a qui et diga, que no pot viure sense tu. L’únic que no pot viure sense tu ets tu mateix. Respectat, valorat, estimat i quan ja et vulgues a tu mateix, més que a ningú i sigues feliç, veuràs com no necessites a ningú més per ser-ho. Aleshores veuràs que podràs enamorar-te de qui tu vulgues sense cap patiment》@.@.@.

《 Tinc besades guardades
que mai han estat usades, és possible
que estan adormides, esperant ser despertades.
Són besos plens d’esperança de sospirs que esperaven
L’ocasió de poder ser trets de dins del mateix cor.
Són suaus, dolços, tendres i bonics
com els nadons, i ja estan cansats d’estar sempre amagats.
Tinc besos callats
que estan plens de sentiments,
estan atrapats i disposats a sortir si algú li fan falta.
Tinc besos guardats en ganes i amb desitjos de sortir, són grans,
són petons diferents bohemis poetes i una mica bojos.
Són petons somiadors petons de mil colors i sabors,
petons que són de ningú que només són meus, i per a qui els meresca.》@.@.@.

《 Mare en el jardí de la meua vida, tu vas ser la flor més estima
Amb el teu amor infinit, il·lumines el meu camí.
A cada pas que faig, a cada somni que perseguisc,
La teua força i la teua tendresa, foren el meu abric més gran.

Mare estima, en aquest dia especial,
Vull donar-te les gràcies, per tot el que em vas donar.
El teu sacrifici i entrega, van ser un regal,
vas ser la meua llum, la meua guia, i la meua dolça llar.

Amb els teus braços sempre vaig trobar, consol i protecció,
El teu amor incondicional, va ser la meua benedicció més gran.
Per això en aquest dia, et rendisc homenatge i amor,
Mare estimada, fores el meu gran tresor i allà on sigues amb tu estic. 》

@.@.@