《 Si es poguera llevar tot lo dolent, llevaria tot l’estrèpit que produeix la por.
Les veus afilades d’aquells conflictes que no acaben mai.

Quan les campanes toquen a dol i el trenquen el cor. Però també llevaria la tristor dels dies buits i ennuvolats, esborraria l’eco d’aquells passos que mai tornaran.

També llevaria la tristor de les persones quan són per la culpa d’amors perduts, Llavarí el dolor d’allò que no ens deixa dir el que volem. I en el seu lloc, deixaria el murmuri de la pluja en estiu.

El moviment d’un riu besant la vorera, L’emoció d’una dolsa música clàssica, i el dolç silenci de la nit de qui l’espera per anar-se’n a descansar.》

@.@.@.

《 La nit és negra, jo, continue dins de les seues ombres però sempre buscant la llum.
És una llum que busca el meu cor, és com eixa flama que em dona força i valor, i em recorda que no estic sola, sempre busque aquella llum que m’il·lumina, en els moments de dubte i por, quan el camí el veig incert, i eixa llum que busque és la que em guia, i em diu que seguisca i continue endavant, i que no em rendisca mai.
És com una veu que em parla amb l’orella, una veu que em dona confiança, una veu que en fa recordar que soc forta, i que puc superar qualsevol obstacle.
Eixa llum que busque és la meua guia, el meu far en la foscor de la nit, i és la meua esperança.
Així que continuaré buscant aquella llum, encara que el camí siga difícil, sé que en la seua claror sempre trobaré elmeu destí.》@.@.@.

《 Cau la pluja suau, i el seu ball se sent per les teulades, canta en el vidre, i acaricia la terra amb ganes, despertant la memòria d’un temps passat que ens porta records.

Gotes que cauen en fulles de colors que estaven adormides.

Els versos creixen quan venen del cel i dels núvols, que canten històries passades i perdudes, i en cada gota resplendeix la pau.

L’aire es vesteix d’aroma mullant, la terra que respira contenta i feliç, el món, per fi, queda net i content, bais l’abraçada que rep quan comença a ploure i el banya.》

@.@.@.

《 La pluja dansa sobre pobles adormits, les gotes canten cançons, dolses, i en cada Charcot, la lluna reflecteix el brilló de l’amor.
Una parella camina agafats de la mà, sense pressa, sense por, recorrent carrers i miralls mullats, l’aroma a terra humida és el llenguatge que beneeix els petons dels enamorats.
Les seues rialles es barregen amb la pluja fresca, com una melodia dolça que el vent acaricia, en aquest ball on l’amor es converteix, en dues ànimes unides per les seues carícies.
Que continue plovent, i que el cel els cobrisca amb el seu mantell de pluja pura i neta, ja que mentre estan junts, i plovent, en cada gota que cau es dirán.

«ET VULL«》@.@.@

《 El teatre és com un somni de vida inventat, que de vegades pareix tan real que sembla verídic sobretot quan està embolicat en vides que fan donar vida als personatges en situacions que semblen molt reals.
Perquè el teatre és una mentida que sembla real, fins i tot sabent que és fictici, volem pensar que és veritat, ho hem de creure per donar-li vida a aquestes històries que ens fan viure, perquè els qui la veiem creiem que està pesant-nos a nosaltres, i així poder emocionar-nos fins i tot sabent que és una veritat a mitges, perquè gairebé, quasi sempre serà una història ben conta i ben interpreta.》@.@.@.

《 Una bona recepta per tenir-la, són els anys de experiensia que hem viscut.
Aquests s’acompanyen amb una maduresa que ens afirma a la vida.
Ens educa i ens ensenya.
Però això passa si nosaltres tenim l’ànima oberta per créixer i ser millors.
Res pot canviar
si un no ho vol fer.
Amb bona voluntat en les persones el món seria molt millor.
La societat seria molt més vivible.
TINDRE BONA VOLUNTAT és una cosa molt simple, i tant complica alhora que crec que només la tenen aquelles persones que tenen pau interior i la busquen per poder oferir-la als altres.》@.@.@.

《Jan pobles màgics com el nostre. Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan te n’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÒ ÉS LA MÀGIA.》
@.@.@

《 Ballen les flors bais un sol diví, vestides amb pètals, de tots els colors suaus i vius.
Perfumen el vent amb dolça fragància, i li canten a l’ànima, amb la seua màgia.
El sol les abraça, i les fa un petó, regalant al món la seua bellesa i el seu candor.
Més arriba l’hivern, i el tret les toca, les fulles s’apaguen, el seu encant desapareix i moren.
La seua dansa és lenta, i els pètals van caent amb el vent, la vida s’acaba i el temps les cobreix amb sorra i fulles.
I amb la seua partida, ens deixen la pena, perquè en aquesta vida res és etern, és la llei que ens porta la vida.
Però en la terra, el seu rastre allí queda i persisteix, i en cada llavor, la flor torna i reapareixen.
Així passa i ens ensenya, la seua breu existència, perquè tot és efímer, però alguna cosa queda de les flors que les torna a la vida altra volta.》@.@. @.

(En el jardí de l’ànima floreixen versos, on els somnis ballen al compàs de l’univers.
Les paraules són com pètals, dolços i sinceres, on teixien
històries, i emocions verdaderes.

Bais un cel estrellat, la ment no para, capturant
l’essència, i la màgia que hipnotitza.
Cada vers és un murmuri, cada estrofa,
és un sospir de l’ànima, que és etern.

Que la poesia siga la veu de l’etern, i
el ressò dels cors, més sincer.
En aquest dia de celebració, a cada racó,
brindem per la bellesa de la poesia, sense condició.)
@.@.@.

《 Els poetes que no es veuen són lliures, i els mouen pel mar com peix a l’aigua, naveguen sense timó per tots els oceans, del seu pensament, i escriuen tot allò que pensen i els fan sentir plens de satisfacció, perquè són lliures com un bohemi que va cridant allò que pensa als quatre vents, i així són feliços, en el seu camí, són com els ocells que canten, en la llibertat dels seus cants quan ho fan amb la llum del sol i en els matins. Perquè ningú no podrà callar mai els versos d’aquells poetes que pensen amb el cor i l’ànima.》@.@.@.