《 En la plenitud de La vida, l’amor, floreix, com els jardins que han passat ja totes les estacions.
Apleguem, aquell moment suau que el vent de la vida ens porta, passa com una melodia eterna, quan el cor està en calma.
Es viu com un temps tranquil i daurat, on cada moment es guarda com un bonic tresor.
En la calidesa de les mans, en aquesta complicada edat, i a una connexió profunda que pot perdurar.
En la plenitud de la vida, l’amor és un llibre que està escrit,
amb pàgines marcades per la vida viscuda.
On està tot escrit i compartit, en la mateixa existència viscuda.
És com un bonic regal que no té preu, però, que mai s’oblida.》@.@.@.

《 Escriuré en silenci el que els sentits es neguen a dir en paraules, escriuré de manera clara el que la meua ment demana.
Per llegir-me haureu de tancar els ulls, i així podreu veure el meu interior, i podré soltar les cadenes que detén el meu pensar.
Vull dir el que pense, però la meua veu emmudeix i la meua boca calla, escolta’m sense sentir-me i així només així podreu entendre el que vull dir.
M’agrada mirar, i poder compartir el que mire, submergir-me en el que pense, però per fer això hauréu de soltar les cadenes que amarren les il·lacions.
Vull escoltar el que em diu el cor, i hauré de callar, tancar els llavis i deixar-me escoltar, trencant els motlles. I tornar a començar.》@.@.@.

《 El dia del bes, la mor desperta
En els llavis units, la passió és conecta.
Un bes robat és una dolça emoció, I en cada carícia, naix un vers de dos.
El bes és un art, un llenguatge sense veu. Que embolique dos cors amb el seu suau ardient.
És un pacte sagrat, un llaç d’amor.
Que uneix ànimes perdudes en un mateix cremor.
Besar és sentir, és lliurar-se a l’instant,
És perdre’s l’altre, en un dolç trànsit.
Així que en aquest dia del bes, el meu amor, li entrega aquest poema, amb tot el meu fervor.》@.@.@.

《Amb la seua intensitat i grandesa el món està preocupat en el seu cicle de vida eterna, ell murmura als astres en paraules d’admiració i reverència.
Recordant-los que són els guardians de l’univers, els arquitectes de les destinacions i els cronistes de l’eternitat. A la seua dansa celestial, els astres tracen senders de llum que il·luminen els racons més foscos del cosmos, mentre que el temps, amb el seu costant fluir, teix els fils del passat, present i futur en un tapís ple d’experiències i memòries. Junts, els astres i el temps són testimonis silenciosos de la grandesa i la fragilitat de l’existència, i ens recorden la nostra connexió amb el cosmos i l’efímera bellesa, així que aprofitem viure sempre cada moment.》@.@.@.

《 Baix un bonic mantell daurat la lluna, i les flors ballen en una suau brisa, els seus pètals reflecteixen llum divina, com les estrelles, quan ballen juntes .

La lluna és confident dels secrets de les flors, banya amb tendresa els seus delicats colors,

A cada dansa nocturna, un vers s’escriu, on la bellesa de la nit floreix.

En el jardí de la lluna, l’amor s’atresora, les flors i la lluna t’ixen la seua pròpia història. És un poema etern, un romanç sense final, on la lluna i les flors s’abracen al seu compàs.》

@.@.@.

《 Parteix el tren cada dia de la nostra vida, faça fred o calor aquest tren no espera ningú, ni frena quan veu algun impediment, ell va forjant el destí sense perdre’s pel camí.
En el viatge també van els pensaments que habiten en nosaltres, són el que ens identifiquen, en aquest tren viatgen també els poemes que envolten la meua vida, van al vent topant en els meus pensaments, que són de l’univers.
Allà va el tren, sense pressa ni pausa ell el porta al teu destí, a l’última para que ens queda.
Però en segons tornar a moure després de donar un espai i tornar ha partit de nou.
Però per als que baixen sempre quedaran aquelles distàncies que hem viscut i el tem no pot desaparéixer, sempre estarà perquè el temps, que no desapareixerà mai ni s’allunara mai de les nostres vivències.》@.@.@.

《 Avui he llegit un vers i vaig pensar que era meu, que éren meus aquells dilemes i la seua manera d’escriure-

Em vaig identificar amb cada frase i amb cada lletra, fins i tot amb cada rima que brollava d’aquell text.
Vaig pensar si sería possible que les persones podem estar en tanta sintonia al llegir él poema d’un estrany.
Algú havia escrit el seu vers!!!
i jo sentint que el vers la via escrit jo, i era meu !!! 》

@.@.@.

《 < QUAN ningú, pel matins està al teu costat > QUAN ningú, pensa ni sant recorda de tu > QUAN ningú, el dona els bons dies ni les bones nits.> QUAN ningú, t’espera, en la taula per a menjar> QUAN ningú, t’espera en el llit per dormir> QUAN pots menjar tot allò que el demana el teu cos > QUAN sempre pots fer tot el que vols QUAN sempre pots tornar a casa quan vols> QUAN mires la cadena i els programes que tu vols > QUAN vas a comprar i comp res sempre el que vols> I QUAN estàs malament, el fa mal tot el cos, i no pots fer res, perquè no pots!!!》@.@.@.

QUIN NOM, TÉ AQUESTA SITUACIÓ? ¿LLIBERTAT” O “SOLEDAT?

《 A la tranquil·la llum de Pasqua cada any, els amics i amigues ens reunim, bais un cel blau, ennuvolat, o plovent.
Celebren junts records amb enyorança.
Omplim la taula amb menjars saborosos, recordant que abans portàvem, ous pintats de colors, mones i xocolate, delícies sense fi, ara l’important és estar, i poder ajuntar mos (passar-ho bé) és una tertúlia, entre contes i relats,
compartim alegries i records sense fi.
Pasqua ens lliga el cor amb llaços de colors, bais l’ombra fresca de la primavera.
Que aquesta Pasqua siga eterna per a la memòria, dels que ja no estan amb nosaltres, sempre recordem aquells moments compartits amb tendresa, entre amics i amigues, perquè sempre continuara sent una bonica aventura que la Pasqua ens brinda.》

@.@.@.