《 Baix un bonic mantell daurat la lluna, i les flors ballen en una suau brisa, els seus pètals reflecteixen llum divina, com les estrelles, quan ballen juntes .
La lluna és confident dels secrets de les flors, banya amb tendresa els seus delicats colors,
A cada dansa nocturna, un vers s’escriu, on la bellesa de la nit floreix.
En el jardí de la lluna, l’amor s’atresora, les flors i la lluna t’ixen la seua pròpia història. És un poema etern, un romanç sense final, on la lluna i les flors s’abracen al seu compàs.》
《 Parteix el tren cada dia de la nostra vida, faça fred o calor aquest tren no espera ningú, ni frena quan veu algun impediment, ell va forjant el destí sense perdre’s pel camí. En el viatge també van els pensaments que habiten en nosaltres, són el que ens identifiquen, en aquest tren viatgen també els poemes que envolten la meua vida, van al vent topant en els meus pensaments, que són de l’univers. Allà va el tren, sense pressa ni pausa ell el porta al teu destí, a l’última para que ens queda. Però en segons tornar a moure després de donar un espai i tornar ha partit de nou. Però per als que baixen sempre quedaran aquelles distàncies que hem viscut i el tem no pot desaparéixer, sempre estarà perquè el temps, que no desapareixerà mai ni s’allunara mai de les nostres vivències.》@.@.@.
《 Avui he llegit un vers i vaig pensar que era meu, que éren meus aquells dilemes i la seua manera d’escriure-
Em vaig identificar amb cada frase i amb cada lletra, fins i tot amb cada rima que brollava d’aquell text.
Vaig pensar si sería possible que les persones podem estar en tanta sintonia al llegir él poema d’un estrany.
Algú havia escrit el seu vers!!!
i jo sentint que el vers la via escrit jo, i era meu !!! 》
《 < QUAN ningú, pel matins està al teu costat > QUAN ningú, pensa ni sant recorda de tu > QUAN ningú, el dona els bons dies ni les bones nits.> QUAN ningú, t’espera, en la taula per a menjar> QUAN ningú, t’espera en el llit per dormir> QUAN pots menjar tot allò que el demana el teu cos > QUAN sempre pots fer tot el que vols QUAN sempre pots tornar a casa quan vols> QUAN mires la cadena i els programes que tu vols > QUAN vas a comprar i comp res sempre el que vols> I QUAN estàs malament, el fa mal tot el cos, i no pots fer res, perquè no pots!!!》@.@.@.
QUIN NOM, TÉ AQUESTA SITUACIÓ? ¿LLIBERTAT” O “SOLEDAT?
《 A la tranquil·la llum de Pasqua cada any, els amics i amigues ens reunim, bais un cel blau, ennuvolat, o plovent.
Celebren junts records amb enyorança.
Omplim la taula amb menjars saborosos, recordant que abans portàvem, ous pintats de colors, mones i xocolate, delícies sense fi, ara l’important és estar, i poder ajuntar mos (passar-ho bé) és una tertúlia, entre contes i relats,
compartim alegries i records sense fi.
Pasqua ens lliga el cor amb llaços de colors, bais l’ombra fresca de la primavera.
Que aquesta Pasqua siga eterna per a la memòria, dels que ja no estan amb nosaltres, sempre recordem aquells moments compartits amb tendresa, entre amics i amigues, perquè sempre continuara sent una bonica aventura que la Pasqua ens brinda.》
《 Recordaré
Encara que el temps aixa blanquejat els meus cabells, i volant vega passar el temps, i recorde aquests paisatges ja viscuts, en aquells anys que foren meus.
Recordaré
Encara que el passat ja no siga res, i els records estiguen molt lluny, o el que vaig ser es convertisquen en oblit
Recordaré.
Cada volta que veja la pluja caure i les seues aigües baixen corrent, quan el temps murmure el meu nom al vent.
Recordaré quan el mar es mescle, i cofundis cals meus pensaments i
quan els meus somnis se’ls haja emportat el temps.
Recordaré quan el sol deposite la seua calor a la meua cara en un bes de bon dia, i la lluna em regale amb la seua tènue llum totes, les bones nits.》@.@.@.
《 El temps va assumint la seua responsabilitat i comença en cada estació, a caminar de nou.
Les flors somriuen en aquest nou despertar, gotes de pluja van banyant el camp, i el cel observa sense comentar.
Gotes de pluja.
El temps mira el temps sense parar, i en el seu caminar, el cel es fa gris la brisa somriu només per aparentar, els núvols es barregen i tot sembla igual, mentre els jardins es mullen sense parar.
Gotes de pluja.
El temps mesura i es fa llarg en el seu caminar,
el no-res navega cap al no-res, en la immensitat es veu un mar verd
el cel juga a ser gris i blau, els núvols se’n van, insinuant, i passen sense parar.
Gotes de pluja.
El temps no té temps i no pot parar, ell sols acaba i tornar a començar va gastar-se la vida entre il·lusions perdudes sense poder veure eixa gota que cau, però ella ens va marcant el compàs, dia a dia sense parar.》@.@.@.
《 Voldria saber on estan les imàtgens, que conviden a caminar en un món tranquil, ple d’històries boniques que foren reals.
Mentre nosaltres continuem ballant al ritme que ens va imposant la vida.
Voldria poder estar on la veu pot trencar aquell precinte que obri la porta de les il·lusions i trobar com poder ser positiu i arribar més enllà de la felicitat.
Voldria estar on es poden fer preguntes en llibertat, i tindre el poden d’obrir els camins que ens porte aquelles portes on sempre pots parlar en llibertat.》
《 Cal estimar sempre Encara que la incertesa l’ocupe l’alegria. Encara que es barregen nostàlgia i l’esperança. Encara que sentim un buit que mai acaba. Encara que s’apaguen les llums d’una nit de tempesta. Encara que el camí siga costa amunt i la bellesa ja no existisca. Quan ens adonem que nadem en un mar de mentides. Pensem en altres persones sense adonar-nos que la solució som nosaltres demanem a Déu per als altres. Cal estimar sempre, per a poder recordar que fins i tot encara continuem vius, per donar-nos l’univers, motius per a somriure. Per poder confiar en els altres. Per confiar que encara estem aquí per alguna cosa Cal saber estimar amb els secrets de la paraula i la presència de l’ànima Cal estimar amb les llàgrimes de l’univers que ens ensenya els camins que creen esperances Cal estimar sempre perquè és l’única forma de vida que ens conforta i aguda. És l’única manera sensata de sentir-nos vius》@.@.@.
