SÍ POGUERA SER INVISIBLE
《 Si fora invisible, no seria per amargar-me sinó per poder veure el món amb la seua realitat, que tantes voltes amaguem.
Estaria amb cada lloc on la brisa es poguera veure ivorià el moviment dels cabells en caminar.
Ma agradaria ser el silenci i poder abraçar-lo sense poder veureu ningú.
Seria la rosada de les nits que dorm a la finestra i que ningú eu veu.
Seria aquella cançó que mai ningú ha pogut cantar a l’orella d’una persona gran.
També m’agradaria estar ai mix de la multitud, i enter arme de tot allò que li preocupa a la gent.
Si el món no em pogués veure, potser m’atreviria a estimar sense por de veure aquelles mirades, sense haver de dissimular.
Parlaria amb gestos suaus, com el sol que acaricia sense tocar, seria la llum aquella que ens enlluerna, però no molesta als ulls.
Podria ser com el vent que ningú pot veure, però viuria la meua vida sense crítiques de ningú,
Entraria on voldria i podria tindré, tot allò que poguera fer feliç la meua vida.》@.@.@.

LA NATURA
《 El vent amb el seu ball va movent les fulles de les flors que van contant els secrets al vent , i van convertirlos en pinzellades de colors que van pintant el cel de poemes.
Mentre una pluja, suau comença a caure lentament i va
acariciant la terra que comença a despertar a la vida que estaba dormida.
Al cap d’una estona comença l’eixida del sol, és com un petó de foc, que va calfant la terra evaporant les llàgrimes que quedaven de la pluja.
Tots Junts formen una simfonia d’elements que van teixint la dansa de la VIDA i ens fan fruir d’aquest bonic espectacle etern que ens convida a gaudir de l’encant de les plantes i les flors que ens mostra la. NATURA.》@.@.@.

UNA MARE
《 Jo també pense que les mares no se’n van d’aquest món mai, no poden.
Perquè sempre ens queda alguna cosa en els seus fills, “nosaltres”, jo per exemple. Porte els seus ulls, la seua boca, i les seues ocurrències.
I cada vegada que em mire amb el mirall la continue veient a ella i sé que viu al meu cos la meua pell i els meus ossos.
Quan parle amb les meues amigues, diuen que cada dia em semble més a la meua mare, en moltes coses, i cada vegada em semble més, ja no tinc dubtes, les mares no se’n van ni S’amaguen, es queden aquí amb nosaltres per continuar ajudant-nos.
Les mares no se’n van mai, es queden també en els miralls, per veure com els fills, les continuen BUSCANT en aquell vell, però net i fort cristall on sempre sortirà reflectida aquella expressió o aquell SOMRIURE que ens recorda la cara de la nostra mare, recordant que un dia ens va acollir als seus braços quan vam néixer i mai més ens han soltat d’aquelles mans tan NOBLES.》@.@.@.

EL TRESOR MÉS PRECIAT
《 Quan el cos calla i tot va bé, no pensem amb ell, ni en el seu sosté.
Caminem pel món, sense pausa ni por, sense pensar que la salut és un gran tresor.
Però arriba un dia —de trist despertar— on es manifesta un dolor que es fa notar. I aleshores comprens, quasi sense alé, que estavem volant… sense saber per què.
Algú àvia pensat mai en l’esquena o en la pell?
Qui dóna les gràcies al simple poder caminar bé?
Eixe amagat tresor que tenim, beneït, que no pensem que el podem perdre es silenciós, i viu amb nosaltres, discret, infinit. I quan la febre et trenca la pau, penses. “Com pot passar-me això a mi, de sobte, i ara sóc esclava del mal.
El cos reclama allò que oblidem, i a voltes també asta l’ànima plorem.
Valorem la calma, i l’alegria del cos, l’absència del dolor i llàgrimes.
Agraïm quan estem bé, en llum i sense dolor.
Quan estàs bé, creus que això és el normal i no pensem amb la salut
Ací és on te n’adones conte i saps que tenies el tresor més vella del MÓN. La SALUT.》@.@.@.

EL TEMPS QUE VA SER I EL TEMPS QUE SOC

《 Jo només buscava temps, quan la vida corria sense frens,
quan el meu riure estava asta en els somnis dels meus primer vols.
Tenia la pell jove, i l’ànima plena de foc, però quasi ni mirava el RELLOTGE el temps estava lluny, i el món, era un lloc sense descans.
No tenia prou temps,
ni calma, ni pauses llargues, només tenia dies que passaven
com les fulles del calendari al vent.
Era jove, però no me n’adonava conte, sabia que la joventut també passava ràpida, s’escapava, i corria com l’aigua de la pluja.
I ara, que l’espill està mostrant-me la realitat.
Veig la meua història escrita en unes arrugues suaus.
Ara quan els meus passos són savis
i els meus silencis, grans, tinc tot el temps del món.
Però em falta l’edat d’abans.
Tot i això, canviaria poques coses
He estimat, he rist, he viagat he plorat, he viscut cada estació
amb la força que podia.
La meua vida és un llibre amb penes i alegries, però viscudes per mi,
amb pàgines, què el sol, les ha daurades, i també algunes estan mullades per llàgrimes, però totes foren meues.
I totes viscudes per mi.
Així que sí, abans en faltava el temps per a tot.
Ara el tinc de sobra.
I encara que no soc jove,
soc eterna en quasi tot
en el viscut,
en els records,
en cada instant,
que està passant,
perquè encara em fa sentit que continue VIVA.》@.@.@.

QUAN LA DONA ÉS SENSIBLE
《 La dona que és sensible segur que li agrada la poesia, perquè som dones, apassionades, sensibles, només ens falta l’empenta per poder escriure el que sentim, perquè som, úniques i especials!

Som les dones que ens agrada tindre alguna cita amb el nostre interior, on portem un Àngel, que ens il·lumina i fa que confiem en els nostres propis somnis, animant mos a escriure el que sentim en el nostre interior.

Som les dones que saben volar pel carrer de la fantasia, on batega el nostre pit, ¡ens
Bull la sang, encara que en el nostre entorn alguna cosa no ens agrade!

Perquè les dones quant som sensibles, notem la inspiració, poeta, fins quan estem comprant algun producte que estan en venda en algun mercat ambulant.》

@.@.@.

《 Sé que la vida no ens posa cap catifa quan passem.
Que hem de lluitar mil batalles per sobreviure.
La vida poques voltes ens acaricia, però a voltes ens destrossá, ens esgarra, ens espanta, t’enganya, el prova, i alguna volta gairebé quasi t’ofega, també t’insulta, perquè la vida no té vergonya, i no val la pena mirar-la a la cara, estic enfadar-me, i amb la meua ment m’estic enfrontant a ella, dient-li que mai més li faré cas i viure a la meua manera.
Però en veurem tant enfada i plantant-li cara, ha callat.
Però al moment m’ha dit, que ella era la meua vida, i que jo podia fer amb ella el que vulga.
Aleshores he obert els ulls i aprés una bona lliçó i ara baix a fer el que pense, i el que pense, és poder viure la meua vida com pense en cada moment, perquè soc la propietària absoluta de la meua VIDA.》
@@.@.

《 De vegades pense que soc com un bonic clarejar quan estic plena d’alegria.
Algunes voltes crec ser com el sol i estar plena de calor que no crema a ningú.
També m’agradaria ser lluna en la nit i veure eixa pau quan tots estan descansant.
Ara que estic amb la planxa m’agradaria ser arena tíbia i que els xiquets jugaren en mi.
A Voltes parle massa i acabe mareja i esgota.
Soc alegre, comprensiva, i simpatia, m’agrada escoltar quan em parlen soc amable expressiva i també sensible.
Però sobretot soc responsable, un poquet impulsiva, una mica despista i alguna volta insegura.
Hera tímida, però els anys manc fet ser atrevida i eu soc, per atrevir-me a escriure quasi tot allò que pense.
La poesia m’agrada, i asta que puga escriure tot el que estiga amb la meua ment i el meu cor.
Perquè estic buscant aquesta frase que mai tinga un punt final.》@.@.@.

《 Estimat Lluís, fa un temps fores guia i amic, entre estiraments i jocs compartit
ens ensenyares que el cos, encara amb anys, i voluntat també férem grans èxits i moviments.
Amb cada llisó que ens feies, sempre ens mostraves un somriure sincer, i sempre com sequies que el temps fora lleuger.
També fores mestre de petanca, amb molt encert i passió, ens explicares més que tècnica, ens donares la teua amistat i el teu cor.
No ens ensenyares només gimnàstica i moviment, sinó a creure que mai no és tard per començar a cuidar el nostre cos.
Amb setanta, o més.es pot viure amb força i amb ganes de sentir-nos fortes i felices.
Tu feres que suàrem amb rialles i abraçades, i aquells records encara els portem dins de nosaltres, en mix de boles de metall i estiraments.
Encara que ta acomiadarem en un “adéu” amb pena i emoció, t’emportares per sempre la nostra admiració.
Gràcies, Lluís, per la teua entrega paciència, i dedicació.》

Sempre estaràs amb la nostra memòria, i Sempre seràs aquell bonic record que quan pensem amb tu asta l’ànima ens fa ballar.@.@.@.

《 Naixen les flors, per tots els jardins del món, quan el sol a penes comença a badallar.
La terra desperta amb gana ha mostrat els seus secrets i en cants.
Broten les flors com un miracle, en bonics colors i formes cadascuna és més bonic, amb l’orgull del fang.
Les seues fulles obrin les ales de seda desprenent el seu perfum amb la brisa del voltant.
Cada flor gaudeix balla i és lluís en la seua breu destinació.
La rosa amb la seua espina sempre és la reina.
El lliri amb eixe color morat que resa a l’alba.
La margarida que juga a oblidar el si i el no.
Però el temps és aquell jardiner sense rostre que passa amb la seua tisora d’or, i talla el que és tendre, el bonic i tot el que vol.
Comencen a caure els pètals amb tristor, però queda un bonic record d’aquelles flors que tanta vida tenien tanta bellesa i perfum desprenien, queda la planta en un trist silenci.
Però, així i tot, cada flor, desprén les seues llavors. I en cada desaparició, torna un nou començament.
Perquè totes aquestes flors que moren tornen a ser flor, en la següent estació, i les tornarem a gaudir una altra estona més.》

@.@.@.