《 Són els meus passos.
Un cúmul de rutes caminades, viatges somiats, temps cremat i amors frustrats.
Són els meus somnis.
Ecos de fantasies que passen amagats fent-me creure en un bon dia que jo faig cas i caic una altra vegada en un buit que no em reconforta.
Són els meus gestos.
Murs on solc amagar el meu jo per poder com plaer a molts sense poder dir gairebé res, perquè tinc por que no creguen en mi.
Són les seves mirades. Horitzons que es perden a l’aurora de deserts, imatges que tergiversant la realitat per no ser com marionetes.》@.@.@.
《 El temps no envelleix, ni s’avorreix, la pell no li cau ni s’arruga, ell mai acabarà ni desapareix per sempre.
El temps. Almassena i guarda els nostres records, que de tant en tant els llança al món. I els arreplega, els núvols i el sol.
El temps.
Moltes vegades ens aferrem a ell, i sense a donar mos ni conte li demanem que ell ens resolga allò que estem pensant.
El temps.
Sempre aposta a guanyar sempre, però ell ens revela alguns misteris que estaven amagats, que seran, mentida, o veritat, ell va deixar-los reposar.
El temps.
No el podem parar, però si no el sabem administrar, se’ns escapa de les mans, sense saber, com poder-lo. Recuperar
El temps.
Tots, demanem tindre temps, però ningú el sabrem administrar, i quan ja ens queda poc de temps, el comencem a valorar.
《 M’agrada absentar-me del meu cos i poder ser espectador de les meues accions i descobrisc la meua vida que de vegades habita en la soledat del meu cos es refugia en un mar de decepcions i llàgrimes.
M’agrada absentar-me del meu cos, i deixar que els meus pensaments dominen la situació i sentir-me lliure dels enganys que de vegades envaeixen la meua vida, quan camine en la foscor.
M’agrada absentar-me del meu cos, i veure’m dormir mentre el meu món és l’amo de la situació, i només soc qui pot tindre somiats i en desperte pensant que a voltes aquests somnis són reals.》
《 M’agrada perquè em fa pensar que estic viva i connecta amb el meu present i el meu pensar, com eixes gotes de rosa quan estan als matins d’hivern i refresquen la meva ànima i el meu cor.
Sembla que escriure absenta els meus dubtes i em somriuen i donen alegria els meus poemes, en aquestes lletres que omplen els meus buits amb aquelles frases que omplin la meva vida,és com si els meus poemes fossin l’aigua que calma la meva set.》
《 Els sentiments quan venen del cor, per estimar, per on passen van sembrant camps, obrint muralles, despertant sentiments en tots els sentits, és com les roses quan neixen entre el blat, i van dibuixant de colors els camps i els camins.
Quan la lluna està encara un poc adormida, es desperta mirant els camps i jardins, mentre algun pollastre canta, les plantes es balancegen, el canyar, diu asta demà a la nit, ja acabada. Arriben les primeres llums de l’alba, que donen vida a tot, i tot si il·lumina, em fa pensar en el que és bonic, i pense en la vida, jo voldria poder retenir-la per sempre, però això no pot ser, però quan escric, pareix que allargue un poc més, aquesta bonica il·lusió.》
@.@.@.
《 Quan la pluja cau suau pareix que parla, al so de la música quan les gotes cauen del cel i somriuen en arribar a la terra.
Els meus ulls gaudeixen d’aquells matins plujosos admirant la força que brolla de dalt, amb aquest blanc i gris d’aquells núvols que per a mi són moments sublims, plens de bellesa de la mare natura, que ens demostra el poder de Déu és el lliurament del seu amor als humans.
La pluja cau en dies freds o càlids agraint l’ambient i deixant que brolle la vida en harmonia en la nostra alegria i necessitat.》
《 Tinc moltes coses escrites, però no sé el que tinc, ja que al final, és del temps, qui seu queda TOT.
Tinc mil històries, que he viscut plenes de sentiments, mil llunes de colors, mil sols de foc, que al llarg de la vida, jo he viscut.
Tinc tantes coses, que no sé el que tinc, estan guardades al mar dels meus pensaments, les escric a les nits i les llance durant el dia sempre als quatre vents.
Perquè aquest vell temps no les porte a l’oblit, ni es converteixen en pols, per això les estic escrivint, amb tota la il·lusió, en tota la constància, i en tot el meu amor
@.@.@.
《 Vaig escriure un poema i se’m va esborrar, em quedo la idea però el poema no,vaig poder trobar, ho vaig intentar pero vaser un esforç inútil, no va aparèixer mai, no importa un altre escriuré, en ell explica els meus
sentiments.
Vaig escriure un poema i se’m va esborrar, on estan les paraules i les frases que vaig escriure, perquè no pare de pensar.
Em diu la il·lusió.
¿On és la font de la teva inspiració?, on estan aquelles paraules plenes de alegría i també de raó.
Vaig escriure un poema i se’m va esborrar, confósa tracte de trobar-lo amb el llenguatge de l’ànima que és la senda on reposen les lletres i els verbs al costat de l’univers on es creen. uns bonics i bells pensaments.》@.@.@.
《 On és la meua joventut?, què va ser d’ella, la seua absència es fa present al pas dels anys. Pense en el temps que va durar, mentre el temps se l’emportava a poc a poc per sempre. On te’n vas anar?
Tanque els ulls per buscar-la dins de mi, però no la trobe ni en els meus pensaments ni dins dels meus somnis. Ja vaig entrar en el món dels grans, en moltes ganes de continuar aprenent i buscant com omplir la meua ment.
Però m’he adonat conte que la joventut va ser la broma del temps, entre llàgrimes mire al cel, resigna i sabent que mai tornarà, he començat una vida diferent, però continuaré caminant, amb unes noves idees plenes d’il·lusions i llibertat.》@.@.@.
《 Confie en la meua ombra, la que sempre em persegueix la que mai no m’abandona, és la que insistentment ve darrere meu, donant misteri a la meua vida, i en la seua constància sap que per a ella no existeix ni el temps ni el destí. Perquè quan més baixa d’aquesta vida, ella també vindrà darrere de mi》
