《 A voltes BUSQUE el que no puc entendre, pense en plantes que estan vives i no paren de créixer cada del dia.

Busque, camins segurs
que m’expliquen la raó d’una cosa que no entenc com
els d’asafies, de la natura que estem vivint.

Busque, paraules que m’expliquen les incògnites,
que emanen algunes mirades en alguns missatges incomplets.

Busque, algú que m’acompanya entre senders, que amaguen ànsies llunyanes, què m’acosten asta en la distància.

Veig sensacions darrere d’un somriure d’algunes paraules úniques que a vegades són, alegres, trist, o diferents

Busque, com entendre que és la poesia, que em fa sentir estrangera del meu poema quan busque, preguntes per obrir el pas, a noves il·lusions. 》

@.@.@.

《 Era com un secret que s’amagava. Com un desig a flor de pell, la por de tindre d’Il·lusió, perquè era fràgil com una bonica rosa.

Era com un desig amagat al meu interior.
Com un amor contingut a flor de pell, que no ha de créixer perquè era la cosa prohibida.

Era com un somni que no pots tindre mai, una il·lusió que s’escapa en clarejar el dia, el que la meua set anhelava beure, però estava prohibida. @.@.@

《 Pense molt en la salut, la recorde quan estic un poc teclosa, aleshores vola la meua imaginació que es posa buscar-la.

D’isme on estàs i en la distància et buscaré em posaré, volat el meu desig per tindre’t, el buscaré en el meu present en els meus errors i defectes.

Busque, salut cada dia despertant els meus sentits, en tot perquè sigues on sigues ets, part de la meua vida, la que camina al meu costat quan el necessite.

A la distància et buscaré per sempre, Salut.
El meu, destí, t’espera, la meua ànima et vol tindre, I el meu cos t’anella i el necessità》@.@.@

《 El meu món quan vol pot canviar el seu vestit i es posa de gala en el seu vestit de festa la seua disfressa de somriure i el seu paraigua de dolçor en colors i surt a caminar.

Li agrada veure com miren, alguns ulls el miren, morint d’enveja de veure’l feliç
Aleshores jo estic dibuixant primaveres que no apleguen mai, embolicades de tardor, per què m’agrada veure si puc veure, com cauen eixes fulles daurades que cauen l’atonye》

@.@.@.

《 Veure, passar el temps, per la finestra en un somriu, perquè ell es burla de la meua melancolia.

Caminaré descalça, ha onades per l’arena de la mar pero no, em sentiré, oblidà.

Mirant com passa el temps pense, com puc apartar-me de la tristesa mentre prenc retalls de la meua vida, per omplir el meu món de ganes.

La vida deforma algunes voltes els camins de pas, quan separem els sospirs, de la realitat, quan aplega per davant, una nova esperança,》

@. @.@

《 Es forma un poema, quan les emocions troben els pensaments, els pensaments troben les paraules, les paraules es transformen en lletres, que en ajuntar-se, FAN POESIA.
Algun dia en quedaré adormida a soles per sempre, quan em passe, voldria que la terra seguirà abrigant les meues nits. Què el sol calfara les meues cendres quan fera fred. Que els rajos de la lluna ma enllumenara en les nits de foscor i boira. Que l’aire s’emporta, en forçà la meua cendra i l’escampara al voltant del meu poble. Que les estrelles, mene gronsaren fins al final del temps, i poder quedar-me descansant, per sempre al meu pobre. SIMAT al m’ix de to ta la VALLDIGNA.》@.@.@.(Foto del 1960)

《 Ma acompanyen records per poder anar als espais que ja vaig estar més voltes, que foren meus, en recree en aquells bonics moments, on jo era una altra, i tot era nou.

Aquells espais encara estan. Els moments estan perduts en el temps. Però tornaré, ha començat, renovaré de nou les esperances, apagades, o simplement callades.

Començaré a córrer
Ara, estic descalça de paraules, nua d’il·lusions, sense trama ni arguments.

El passat tornara i serà passat, i els records sempre seran records.

Recorrent els moments del meu passat, queda molt encara per viure. OBRIRÉ la porta a tot el que està encara per vindre, faré camí al qual va ser, i al final tots tancarem algun dia el llibre de la vida.》@.@.@.

《 Vestida d’il·lusions, i vida, d’arbres murmurant en silenci de rames que ballen amb l’aire d’aquesta boja vida, cada volta més curta.
Vaig arrossegant històries moltes d’elles inventades, en el compromís de tirar endavant. Confesse ser sol la protagonista quan estic davant del mirall.
Sempre aniré vestida d’il·lusió, d’històries, que en fan feliç són, històries benèvoles, inventades per somiadors que escriuen en llenços blancs, que absorbisc d’acord amb el temps.
Algun dia podré vestir-me d’històries infinites, que no acabaran mai i em faran sentir el valor autèntic de la vida, quan puguem triar, la història adequa.》

@.@.@.

《 El senyor ens va enviar un mant per cobrir-nos, d’alegria, amor, i plors. Ens va regalar els millors aromes de les flors del camp, també en va deixar, molt de coratge passió i vida, fent que fórem, dones i mares. Mares lliures boniques i fortes som com un estel fugaç ple de vida, amor i també de llibertat. Mares, que regalen el seu coratge, la passió, i la vida perquè puguem amb ella, omplir els camps de vida. Dona, déu ens va fer el més gran de l’univers, el de poder procrear i donar la vida. Sense la dona no existiria ni l’amor de mare ni el coratge ni la vida. Ens ensenyem a ser fortes i nobles. Dones lliures, som com un estel fugaç, ple d’amor i vida. Perquè sempre serem, com pluja, foc, perfum i raig de llum, som la calor que calma el fred, Però sobretot som mares i dones 》@.@.@.

《Quan el meu món ha voltes és, posa el vestit de festa i la seua disfressa de somriure el seu paraigua de dolçor, i surt a caminar aleshores veus els ulls d’alguna persona que tenen una mica d’enveja
Però jo continue en ell, dibuixant primaveres, esperant un bonic estiu, on tot es converteix en, brill color i bellesa. Sabent també que arribarà l’hivern i el fred encara que no vulga’m i en ell, arribarà, la caiguda dels, Pan pols, i també moriran algunes fulles en flor i arribarà la foscor, però no podrà en nosaltres perquè la vida sempre serà un bonic regal,》

@.@.@