《 Una nit més.
La soledat abriga els meus somnis i converteix cada minut en un etern despertar on es fan grans els pensaments i fa gran també aquest moment.
Una nit més.
Sobri la nostàlgia i el llenguatge de la nit, entre les ombres que coblegen els meus pensaments. I ací estic en un anar i tornar d’idees que porta la nit, entre les hores de son i la meua realitat.
Una altra matina més.
Que es fa eterna, i en la imaginació arriben els moments de monstruós, de mil caps, que van rondant celebrant la inquietud, que porten les hores, mentre descobrisc que cap posició, és bona per poder no somiar i poder dormir.
Un altre silenci més, que sa convertit en nit latent, entre buits de paraules, i forts gests del cos sense veu, de sorolls que amaguen el repòs de la nit i donen renda solta als pensaments nocturns.》
《 Mirant les pille de la vida, i pensant en els anys que tinc, crec que el temps m’ha estimat, i tan bé m’ha volgut.
Mirant-me en el mirall m’entren ganes de plorar i somriure, en veure que estic fent-me gran, pense que he viscut com cal.
Cada cabell blanc té la seua història viscuda, dies plenes. D’alegria també dies de tristeses, i també dies com cal.
Mirant-me en el mirall, la meua ment est plena de records, i pense que cada arruga és el recorregut del meu camí que asta ací m’ha portat, tal com cal.
Mirant-me en el mirall de la vida, no ha sigut casualitat, ni tampoc és vanitat, mirant passar la meua vida veig asta on he pogut aplegar, perquè la vida crec que, també m’ha estimat i pense que encara queda molt per caminar, tal com cal.》
《 Encara que mirem per un altre costat sempre jaurà crits en un món de murmuris anunciant la festa de les lletres, paraules d’una rabia a voltes sense sentit, que orgullosa tracta de dir molt sense dir res.
Se senten crits mentre les muses es barallen i els poemes ploren en la llengua de l’ànima, quan es converteix en una rutina que a voltes, no diu res.
Ai d’aquelles lletres que criden, i d’alguns poemes que no tenen sentit pobres paraules i pobres poetes, d’aquelles lletres convertides en només lletres sense sentit que sempre aniran ha parat, al no-res 》
《 Una veu càlida, li deia a l’oïda. ¿Per què plores? Si el que estàs llegint és un llibre i és quasi tot inventat. !!, i li va contestar, “ja ho sé”, però el que sent el meu cor és real i verdader.
Encara que el foc destruirà tots, els últims llibres del Món inclosos els més dolents, mai podrà destruir-se el saber, els sentiments i la memòria de tota una vida.
Per què sempre hi haurà un escriptor o un poeta que no podrà parar d’escriure i sempre tindrà el poder de transportar la seua imaginació a LLOCS on creu que l’ajudaran, a crear de nou l’equivalent en poesia 》
@.@.@.
《 Hi ha dies que són un sense voler i altres un voler sense poder, llastimosament de vegades estic sega davant la claredat com una cosa normal, com el nostre pa de cada dia, sense trobar el nord,generant angoixa i ansietat.
Hi ha dies que són un sense poder, que fins i tot jo en veig ro deixa de barrots que en paren i no puc eixir perquè simplement no sé ni on anar ni què fer
Hi ha dies que són un voler sense poder, que en fan tindre ganes de rendir-me, però a dins, l’esperança crida aquest desig i els pensaments diuen, cal començar de nou no, hem de quedar-nos encallats a terra.
Ja dies que són un no poder, enmig de tantes indecisions sentint que fins i tot l’aire que respire m’ofega per castigar-me. Meu vaig creure i vaig despertar trobant-me amb totes les coses boniques que encara estan dins del meu ésser, per poder (passar-ho bé)》
《 ¿On està escrit que no puc estar en els meus somnis?
Em conforme en estar encara que siga en aquesta il·lusió efímera d’aquesta imatge que es dilueix i em desfà els meus pensaments, quan m’inquieten els matins que arriben amb tristesa i el misteri de la nit m’atrapa, però puc somiar encara que estiga desperta.
Escapant d’aquesta soledat que mà arriba asta el coixí.
Per fer-me saber i entendre que encara queden moltes coses per viure i moltes més per aprendre.》@.@.@.
Tindre un amic … És un do.
Conservar a un amic… És una virtut.
Ser amiga … És el millor.
Amic desconegut i llunyà, aquí guarde, aquelles boniques frases, que vaig rebre de, les teues solidàries lletres, i la teua ment, van saber com controlar, i dirigir-les cap a la meua persona.
La teua paciència, i tacte, van saber com entrar en la meua vida.
M’agradaria poder guardar el teu nom en la meua ment. Pero no sé, el teu nom!!! Recordaré aquest temps que em regalares. Gravaré les teues boniques frases en el meu cor. Guardaré tots aquests bonics moments, en la caixa de records. També aquests bonics poemes matiners que mas regalat. Ets tot un cavaller, sé que mai, t’oblidaré amic.》@.@.@.
《 Hi han amistats que neixen d’un dia d’alegria compartida, i duren el que duren.
Altres els coneixem en hores d’escola i jocs de joventut. Aquestes duren prou més.
Altres vegades coneixes a persones de sortides al cine o diversions.
Aquestes solen durar un poc menys.
Jan amistat que neixen d’un moment clau, inesperat, viscut d’alguna coincidència. Aquests poden duran algun temps.
Pot ser tens alguna amistat que van naixent sense saber per què, fins i tot en silencis entesos, en mirades, de simpatia mútua sense cap explicació, Dura allò que dura.
Hi ha amistats com algunes que sempre els sòls portar en el Cor. Eixes amistats duren tota una vida.
De totes maneres un amic sempre serà un amic, dure poc, més, menys, o tota la vida. Gràcies, amics i amigues, per haver entrat, de la forma que siga en la meua》
《 La poesia no sols comenta, d’amor, també es revela a voltes denunciat, injustícies, per la moral d’algunes persones que denuncien, les maleïdes gerres, cruels, roïns i brutals, que sempre estan patrocinades per gent dèspota sense por. On sempre paguen bons per pecadors.
La poesia no escriu soles d’amor, també coneix de dolors, plors i desamors, La família també és l’univers de la poesia.
Els poetes, escriuen els sentiments de la vida i dels moments que anem passant, vivint, i sentint en aquest temps, que ens ha tocat a cada escó de nosaltres en l’època que, ens ha tocat viure》
《 Encara que vegues a gent somrient no et confongues, de vegades un somriure és una arma, per poder dissimular com t’encontres.
Quan aquestes sonoritzes hi ha voltes, t’estan, dient, no tinc res que oferir, que no siga el rictus amarg que puc deixar cada vega que òbric la boca per a riure.
No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te abans que ta repartisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i, vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria.
Perquè a la fi de tot, sempre veuràs moltes sonoritzes boniques d’algú que el somriurà encara que s’estiga morint sol de tristesa i soledat 》
@.@ @.
