《 És important, cuidar el què fem, i la forma que fas les coses, Valora, molt, tot el que tens al teu voltant, Saber entendre que la Vida, col·loca o envia reptes, Un dia som dalt i un altre estem bais, L’equilibri dels nostres actes, serà la balança que ens ensenyarà a valorar i tindré assegura la confiança en nosaltres mateix. La potència que tenim dins de nosaltres, és indestructible quan decidim lluitar per a l’un bon objectiu. Sempre es poden designar i aconseguir, somiats i metes per a poder millorar la nostra imatge de vida, res nia impossible. Sigues honest amb tu mateix, i perseverant. El de més, ve a soles, no hi ha res fàcil, però perseverant, tard o prompte Triomfaràs en el teu esforç i la teua constància.》@.@.@.
La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dona, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida.
《 He caminat, a poc a poc buscant entre ombres aquella brillantor, que guie la meua raó, on poder allunyar les meues preocupacions, quan he d’escriure.
He caminat, a poc a poc entre tumults de persones, amb idees que callen, entre crits d’angoixes, i entre somnis que vaguen sense rumb.
Estic caminat, a poc a poc entre desitjos i versos inerts, que es neguen a navegar, entre mars d’oblit, i gent que nega i passa de la seua existència.
Vaig caminant, a poc a poc entre paraules què estan per néixer, promocionant les seues intencions, en un immens buit, fosc, on arriben del no-res.
En aquest moment tanque el teló de la ment, per buscar entre racons delusió, on és fàcil caminar entre lletres, en aquest món de mars, blaus, i siluetes en moviment》
《 Mantenir l’equilibri en la vida pot ser fàcil si connectem amb el nostre interior, amb el nostre ésser, i amb la nostra experiència.
És molt probable que alguna volta, ens sentim perduts, sobretot pel soroll exterior que fan alguns, i per les presses de voler tindreu tot, ara mateix, o siga ja.
Però l’única manera que res d’això ens afecte és, parar, respirar, i connectar amb aquest moment que estem vivint, en aquest instant i en aquest minut únic que tenim, ací ara mateix》
《 NIT, parla’m.
Parla’m entre la distància que, recorres en els meus somnis, creant la meravellosa mentida que crea les il·lusions que volen en els meus pensaments, i que callen mentre somriu la imaginació
Nit, parla’m
Mentre jugues amb les estrelles, entra i corregís els errors dels meus incomplets versos, quan naixen de paraules, quan caminen soltes, sense saber on habitar, i aleshores podré tornar ha començat, amb els sentits oberts i provaré de fer versos de nou.
Nit, parla’m
En aquestes nits d’insomnis, on no puc dormir, recull-me a la teua immensa soledat i m’animaré a llançar-me des de dalt, per cridar-li al món sencer els meus sentiments, una vega, i una altra més 》
《 M’agraden eixos matins, de primavera quan, es vist el dia, d’un sol radiant quan no el tapa cap núvol, i es veu tot clar i transparent. Quan es respira com una mica de perfum deixe, que es mescla en les essències que ens porta la natura. Però s’aprecia poc, quan estàs notant, quasi ha desaparegut, i no ens hem adonat que nosaltres formem part de tot allò que ens envolta, d’aquelles coses senzilles que en regala la vida, per les quals val la pena estar ací.
Com una bonica amistat, un bonic somriure, sentir el cant dels pardalets, la brisa de la mar en primavera, d’aquestes xicotetes coses que ens fan brotar sàvia nova.
Aquells detalls, que ens fan feliços, i ens fan estar en harmonia en la naturalesa.
Crec en els sentiments, que em desperta la natura. Si poguera atrapar-los, seria d’aquesta manera, com podria apreciar aquelles coses senzilles, i verdaderes, que dia a dia estem envoltant en elles.
M’agraden eixos matins, quan, es vist el dia d’un sol radiant que no el tapa cap núvol, i es veu tot clar i transparent 》@.@.@.
《 A voltes mirant el cel, veig com brillen les estrelles que palpiten en força, crec que saben que les estem mirant.
Els meus ulls, sempre busca l’estrella més gran i la que més brilla, en ella crec veure, aquelles persones que se n’anaren per sempre, que estimava, perquè quan les mire sempre pense en elles.
Quart els núvols tapen les estrelles, i comença, la pluja, la lluna riu, perquè sap que els camps, sempre estan preparats per a rebre les gotes d’aquella pluja que el temps regala.
Les persones quan estem en vida, som com estrelles tenim llum, però quan ens apaguem Eufemi per sempre, a poc a poc, causant, dolors en l’ànima i en el cor, és un dolor etern, que les estrelles, ni el temps no coneixen, perquè el dolor de les persones són sentiments, que portem dins, i quan desapareguem, també desapareix el nostre brilló, per sempre 》@.@.@.
《 Si algun dia al despertar, noteu que tots els vostres somiats han desaparegut, no patiu, és que nia lladres de somnis.
Són els que no saben somiar i voldríem que ningú poques fer-ho.
Ells voldrien que fora un món nou, on no haguera ni puguem tindre records, passions, ni somnis, per poder recordar, ni il·lusions, per complir, ni amors, ni desitjos, perquè eixes persones no saben que significa tot aquest món. I voldrien poder robar-nos els somnis mentre estem dormint.
Però per nosaltres els somiadors sempre haurà alguna cosa per pensar i en què poder somiar, així que heu de fugir deixes persones i tindré els ulls ben oberts.
Perquè existeixen els lladres de somnis》
《 La mort i la vida van cavalcant unides per un fil molt fi, i transparent, que de vegades pareix que estem tocant amb les mans, la vida i la mort.
Un llamp va dibuixant sobre el llenç del cel cors palpitant per al so del tro que la a companya en una casca de pluja que solen ser les llàgrimes dels que ploren des de dalt.
Cors de foc van eixint dels llamps enamorats que naixen del tro, quan han de separar sé del seu amor dibuixat sobre un cel en ses, de tempesta》
《 Des del lloc més profund del meu cor.
Estic enamorà de la vida.
Estic divorcia de la tristesa.
M’ha casat amb la felicitat.
Soc amant de l’Alegria.
Si un dia em veus trista o de caiguda per favor no has de preocupar-te.
No ens hem de quedar ací per SEMPRE. Això és cert, ja que estar preparats i prenent impuls perquè no ens pille desprevinguts.
Tas d’alçar sense ganes.
Amb moltíssima més força que abans.
No el quedés en les teues emocions dins, deixa que els teus ulls ploren.
A vegades els sumits ens porten al més profund del cor, i en el profundíssim de làmina.
De vegades voldríem tancar els ulls, per deixar de veure coses que ens fan mal, però no poden tan car el cor ni làmina, perquè ells no necessiten veure, per sentir i saber tot el que ens està PASSANT 》@.@.@.
