《 Setembre mes de canvis mes de tornar a la normalitat, mes d’afrontar el dia, a dia, a tres mesos d’acabar un any trists, estem encara arrossegant una pandèmia, en passat, un volcà, gerra, t’empastes en forma d’huracà, que mai havíem conegut tan de prop, hem d’acceptar el que vinga, ens agrade o no, també és un mes de seguir endavant a tota lluita, som més forts, més capacitats per acceptar els canvis climàtics, d’aquest temps, ens hem fet més grans i resistents, i podrem en tot perquè som i serem sempre els responsables de la nostra VIDA 》@.@.@.

《 Ara que encara estic en totes les meues facultats, voldria dir-vos una cosa que tal volta en les preses de viure no vos he dit mai, no voldria, deixar d’aquest món sense dir el que he pensat sempre. Que el més bonic que mà passa’t en aquesta vida ha sigut tindre, els meus dos fills. David, i Raül, heu sigut la meua il·lusió, en la joventut i la meua alegria i tranquil·litat ara en la plenitud de la vida, vull divos que mai meu defraudat, sempre el pare i jo, estem, orgullosos de vosaltres, i encara que no teniu cap títol acadèmic, sé que alguns que sí que el tenen, no san defensat en la vida ni la meitat que, vosaltres, vull que sapieu que el dia que ens n’anem, per sempre, estarem tranquils i contens, perquè tenim dos fills que no mereixem. Bones persones honrades i treballadors, teniu una vida normal con la triareu vosaltres, Sau casat en dues bones xiques, que sé que les voleu i vos volen, que, tenim 4 peladilles, Gerard, Andrea Olga i Neus, no cabria ací tot el que escriuria de tot, el feliç que ens han fet al pare, i mi…
Així que vull que estigueu tranquils, nosaltres estem tranquil·la i satisfeta de la vida que hem tingut i sobretot de la família que tenim, no ploreu el dia que no estem, perquè més tard o més prompte espere tornar de nou de veure-vos a tots, i poder recordar, tot el bonic que vam passar junts… No ploreu, quan llegiu aquest escrit, encara estarem per ací. Però quan estem dormint, en un bonic lloc, i descansat en pau per sempre… Penseu que bossa’m volgut i vos VOLDREM SEMPRE 》

@.@.@.

《 Està el meu cor ferit. Desil·lusionat, i amargat, per no poder veure les coses que en el món estan passant.
Sa tancat pel dolor, que no pot suportar Va plorant per la terra que no el pot consolar, està el cor com adormit, i es debilita lentament perquè està ferit.
Els seus batecs són com sospirs que surten com el plor d’un riu desbocat, i embravit, que busca la mar on poder descansar aquest cor ferit.
Està cansat amb un immens buit, on el fred, I les calors, hi ha vegades que el fa sofrir.
Abrigaré el meu cor i el cobriré amb la meua Ànima, en un mant bordat per llunes Blanques i estreles daurades potser els seus rajos i la seua esplendor eu podran curar tot 》

@.@.@.

《 l’estiu, s’acaba però no les il·lusions… Se’ns acaba els temps de la calor. Els dies passaran, però no l’esperança perquè ella mana sobre la ment i el cor… Vull renovar-me cada dia, i valorar que sempre tindre un nou dia en la vida per poder realitzar, tot allò que pense.
Tindrem records vells… Però sempre hem de tindre els ànims renovats.
Les nits i els dies sempre estan renovar-se i sempre seran úniques i diferents.
Voldria tenir sempre el teu primer petó, i el teu últim pensament. Però el que més m’agrada és haver sigut sempre, el teu únic amor, i poder ser l’últim.》
@.@.@.

《 No és foc del qual crema, són les flames que baixen del cel i de l’infern encenent, el meu interior, són com l’eterna lluita per la vida, del poder, sentir, o no sentir dolor.

L’ànima despullant va els meus pensaments i les meues lletres surten a l’aire en tots eixos moments viscuts en el temps, que de vegades també es fa llarg asta el trajecte del camí.

El tems també, t’envia algunes ferides, que van cicatritzar a poc a poc, unides a algunes alegries que van arribant, per aquest difícil i complicat, Camí de l’àvida 》

@.@.@.

《 Jan pensaments que arriben com núvols passatgers, passen molt de pressa, però hi ha altres, que també són com núvols, però aquests són diferents., Tenen diferent color i també passen ràpids com els núvols, però aquests comencen a deixar caure aigua, i plou, i plou i no deixa de ploure. I comencen a sortir fruits i arrels per totes les parts de la ment. Aquests núvols són els bons, els millors, els que obrin els pensaments, i es queden per sempre, aquests núvols deixen, les seues fortes i llargues arrels, per sempre, són el motiu per poder començar perque aquest són els pensaments, que surten de la ment i queden per sempre 》
@.@.@.

《 A voltes tinc somnis, molt estranys, he vist, son bres en moviment, que es movien sense sentit, mentre jo en el meu somiat, el que volia era somiar coses boniques.
Busque mirades que acompanyen els meus dubtes, quan els pensaments es fan els amos de lletres desesperades, convertir-se en figures entranyes que no es poden conéixer.
Quan desapareix la il·lusió, encara queda una esperança, és quan es mescla la gana i la passió per crear, es poden trass formar aquelles ombres sense nom i en moviment, en reals en qualsevol moment.
Voldria saber on està el meu suport, el meu moment de claredat i lúcides quan, estic somiant i veig eixe desfilar d’ombres en moviment, sé que jan, persones vives, així, que caminen buides sense il·lusió, que pareixen ombres en moviment, sé que algú les coneix i les veu, però en elles, no espot fer res, perquè les, agrada passar per la vida i que no sàpien qui són》

@.@.@.

《 Mirant una bonica lluna, per un carrer engalanat estic, esperant l’alba en el cor, emociona’t, aplega un nou dia, que jo l’estic esperant en emoció i encant, entra de pressa el día , en un sol jove que sa soma en els seus bonics rajos de colors, entre núvols escampant, plens de llum bellesa, i encant.

Mire com, els rajos baixen asta la terra, és un moment especial que en fa pensar que estic viva mirant aquesta meravella, mentre en eixe mateix instant el sol comença calfant els camps, òmpliguen-los de vida, mentre jo continue admirant el sol com passa orgullós, sembrant la terra i els camps, en tota la seua esplendor》@.@.@.

《 Seguda en l’arena, mirant les ones com venen i van, allargant la vista Senç eixa immensitat tan gran del mar, I pense, el fràgil i insignificant que som. Mentre la vesprada cau en aquesta hora llarga de bellesa, mire el cel. Que faig meu, sense pressa. En eixe vermell color de la llum que queda. Pense que soc l’ama d’aquest minut, que falta perquè el sol repose sota el mar. Aquest és un moment únic i especial, és una raó, de vida, l’univers, després de veure tanta aigua i tan gran horitzó. Que bonic, poder ser l’ama de l’últim minut del dia, del minut que falta per eixa foscor, que ens brinda la nit, només puc seguir mirant eixes ones, que en la seua espuma blanca continuen arribant, tornen sense so, unes darrere d’altes, van i venen i no em canse de mirar tanta bellesa. Mentre la vespra cau per esgotament, i l’aigua va fent-se d’un verd més obscur, li tires un paper i el desfà, però no pot arrossegar els meus pensaments, que són eterns》@.@.@.

《 Vull sembrar la llavor de l’amor en algun lloc tranquil del món. Tranquil i solitari on puga créixer fort i pur en tots els aspectes que li presente la vida.
Vull sembrar L’amor on el temps no existeix amb l’absència no sa precisa, on no hi ha veus que repetisquen com ressons els dolors del cor.
Vull sembrar l’amor quan vinga la nit, que convida als enamorats a buscar la lluna i desperta als romàntics que canten a les estrelles.
Sembraré l’amor perquè desperte en ganes força i passió, que no tinga por quan arriben les tempestes que volen destruir-lo, i que puga resistir Igual, a les bones, que a les males.
Que cresca enmig de la Pau, com les flors que naixen fortes, i boniques que no perden mai el seu aroma, i que florisquen cada matí sense importar l’època en què estan.
Perquè el fruit de l’amor és el més meravellós que hagen sentit un home i una dona, que són els fills, quan naixen d’un verdader amor, tendre, dolç, fidel i molt fort fins als atacs del temps perquè eixos amors eu resisteixen tot.》

@.@.@.