《 A voltes se m’amuntonen els pensaments, i vaig capa el no-res, busca’n tot, vaig buscant els laberints dels dubtes que tinc.

A voltes m’envolta la nit i en Senç atrapa, però mire l’univers i veig la ruta que ajuda el meu destí, entre àngels que en somriuen pel camí.

De vegades m’absorbeixen els dubtes, i reaccione com quan estic passant calor en estiu, que tinc al·lucinacions, de mil situacions, i una a una en fan veure com està, el món on a bité.

Alguna volta he somiat amb els ulls oberts, i tot el que em passa, és que tinc por de no veure la realitat d’algunes coses que en puguen separar de les meues inquietuds i els meus anhels》@.@.@ .

《 El temps va engolint, poc a, poc entre rosses i laments, i nosaltres mirant com cauen les vesprades, anem passant el temps.
I aplega la nit, i prompte veurem aplegar un nou dia.
El temps va dirigint, qui tindrà aquests moments bons que omplin la vida, i qui amagara secrets, en algun moment, el temps deixa rodar la roda boja, i va seleccionant a qui li toca.
Ell va dibuixant en calma, quan arriben les canes i l’experiència.
Arrasa com l’aire s’emporta dolors i alegries, deixant només records, que passen, com l’aire que no para, com tampoc, para la vida.
El temps és jues i Verduc, que va marcat els camins, del nostre destí, principi i fi del nostre caminar, ell el porta i sane portara quan vol, és com un desconegut en experiència, el temps sempre està en tu, asta el dia Güell vol, que partim per sempre》

@.@.@.

¿Per on estaràs?
《 Un dia el Bach abandonar per un camí que no portava a ningú lloc, i no he sabut res més d’ella.
Amarga, depressió, fores una gran motxilla, peça i mala de portar, però la vida en va donar altra opció, i en eixe instant en vaig desfer de tu per sempre.
No t’estranye, ni voldria veure’t, ni que tornares més a la meua vida, tampoc voldria que ningú dels que conec la replegara, ni visquera mai en ella.
Ningú és feliç quan la té, perquè roba, risses, apaga mirades, i a poc a poc la tristor no deixa viure, al qui està en depressió.
Que la vida ma aparte del camí que el baix deixar per sempre, no tinc gana, de saber més d’ella, i que no puga mai tornar mos d’atrapar a ningú.》

@.@.@.

《 El futur sempre està lligat, alguna cosa que mai podrem aconseguir, perquè el futur sempre corre orgullós, i nosaltres algun dia, no podrem ni caminar.

M’agradaria poder començar de nou, quan el món siga una càrrega que no puga suportar Sé, que vindrà l’absència eterna, però el fet de recordar sempre ma com panyaran.

L’alegria viu en els meus somnis, que són difícils de controlar, perquès el meu paradís, sempre està en el camp, on poder descansar,
I en aquesta profunditat, no espot escapar la realitat.

Pense, alguna volta en allò que mai podré arribar a tindre, Eu porte escrit en la ment i sempre estarà dormint alguna cosa que mai he pogut aconseguir, perquè mai he tingut la valentia de buscar-la.》

@.@.@.

《 Deixem que vinga la nit, abans que la vespra, i així serà, més llarga i també la matina, i tindrem més temps, per a poder descansar.

Quan vens a ma casa, arribes com un huracà, arrasant per tot, i després ho tires al mar, per veure si així, es poden fer versos en aquest món infernal.

Les presons són com els matins, que plens de gent estan, IA m’acaça, aplegant gent, però gent de veritat.

De l’altra banda del món vindrà gent buscant la pau, per deixar algunes guerres més enllà del bé o el mal.

Deixa que vinga la nit, deixa la, que vinga ja, que jo l’espere en el llit, que allí estaré descansant.》@.@.@.

《 Les coses senzilles són meravelloses, com córrer pels caps sense cap lligament que ta estresse ni t’aturen i poder dir les coses pel seu nom sense que a ningú el sorprenga.Mirar amb serenitat a la cara i somriure de manera natural, donar de tu sense avarícies demostrant l’amistat franca i poder ser tu sempre on vages.Les coses senzilles són la diferència de no viure d’aparentar, cada escó és com és i així podem mirar un paisatge i veure’l bonic, encara que estiga embolicat en fang, o de coses que no siguen boniques.Les coses senzilles, en la vida són, com una abraçada càlida, cada dia dir alguna paraula amable, en el moment just, un bes llançat a l’aire, encara que se’l en porte el vent

Dir t’estime a qui t’importe una mà que sempre el pugues recolzar encara que siga una ma estranya, deixar de banda el creat, sigues un autèntic és ser humà.No portes mai cap, màscara, ves en la cara a dalt sempre i davant dels altres dir-los a tots soc així i està és la meua verdadera cara》

@ @.@.

《 Estic mirant passar els dies, he vist caure la pluja, Bach sentir notes tristes d’una melodia, i vaig veure posar-se trist el dia

He escoltat passos de molt lluny, he vist, güelles que el vent, ha esborrat, baix girar el meu cos d’esquena, i Bach començar a veure mars d’esperança.

He caminat a poc a poc contant els passos i he navegat per mars que no contava el temps, he deslligat, enredrés, i he tingut bons moments

He alçat la vista, quan, he vist de lluny la brillantor d’una lluna entre núvols viatgers, obrint camí per davant d’un gran forat format, per llamps i trons d’el temps.

Una llum d’esperança, i un nou intent, he imaginat somriures com una cosa nova, i he vist aplegar algunes mans que sempre mane, ajudat en els mals moments 》@.@. @.

《 Mirant-me un dia en el mirall, baix notar que el temps no àvia passat de llarg, sinó que sa via queda en mi. Torne a mirar-me, i m’entraren ganes de plorar, tal volta estic fent-me gran per al temps que he passat, he viscut sense saber, que allò era vida.
Torne a mirar-me i, alguns canvis he vist, però pense, que tinc més històries viscudes, que aquelles arrugue, que ara ma complanyen.
Quan em torne a mirar en aquell espill que no envelleix, i aleshores els records s’apoderaren de mi i la meua ment, i cada cabell blanc que veig, és el trajecte de la vida viscuda, i els bons moments compartits.
I en torne a mirar, i “jure” que no va ser per presumir, ni vanitat, mirava com passa la vida de ràpid, i asta on podia aplegar,
Perquè estic orgullosa de tot el que he aconseguit.
Que comença i acaba en els meus fills, i el que ells han aportat a la meua vida 》@.@.@.

《 Em vaig quedar amb mi, perquè també fora, està passant, el mateix que dins.

Em vaig quedar amb mi, així mentre estic ordenat per dins, no tinc temps d’anar darrere de ningú.

Em vaig quedar amb mi, perquè així, escolte només el que em dicte el meu cor.

Quedar-amb mi, vol dir, respectar-me, valorar-me, comprendrem, i sanar-me, per dins.

Al, quedar-me amb mi. Estic conscient del que soc, i aprenc de mi mateixa, el que espere dels altres.

Quedar-amb mi, m’ensenya a ser pacient, en el moviment de la vida, aprenent a veure, cada cosa al seu temps i el seu lloc.

Quedar-amb mi, m’ensenya i aprenc, a suportar les meues penes, i alegries, d’una manera més simple i útil.

Em vaig quedar amb mi mateixa, per poder compartir, en un altre moment, les meues experiències amb tots els que estic convivint 》
@. @ @.

《 En algun moment de la vida perdem la batalla contra el temps…
La nostra joventut s’escapa.
Ja no hi ha cremes ni olis que esborren les marques de tantes rialles, i penes. Prenem vitamines, col·lagen, gingebre, vinagre de poma, i tot el que ens diuen per poder allargar un poc més la joventut.
Un dia ens adonem que no hi ha tacons còmodes, que no podem veure, sense ulleres, i les arrels dels cabells blancs creixen sense control.
La cintura es va eixamplant les nostres cames, perden força
Un dia, ens cansem d’imitar la joventut de cara a l’espill,
M’alegre d’Haver viscut i poder donat tant d’amor, com haver-lo rebut.
Que importa si guanya la batalla el temps.
Ja m’ha cansat d’engolir l’estómac.
Perquè sé que la bellesa sempre està en el cor.
Agraïsc, està imparable etapa, i ser com soc,
Que bonic és seguir endavant amb tot el viscut i aprés.
Que importa que siga gran.
Que n’hi ha de més joves i boniques, és el seu temps, i tot passa. Jo ja he passat la joventut i pot ser quasi la vida, he acumulat saber, i experiència que mà ajuden a comprendre.
És un honor haver estat i poder continuar, sent mare, esposa, germana, àvia i amiga 》

@.@.@.