《 Una vega dues
amigues després de tems sense vores toparen en un bar, sé, saludaren en molta alegria, i sa segueren per xarrar i fer-se un café.
Una li comentà, en to de queixa, a l’altra …
Ma mare em telefona molt, per demanar-me que vaja a parlar amb ella, o per demanar-me que la porte algun lloc, o que vaja a menjar a casa seua, jo baixe poc i a voltes estic molesta, per la seua forma de ser i demanar-me les coses.
Ja saps com són els vells: expliquen les mateixes coses, una vegada i una altra!!
A més, mai em falten compromisos: Que passejar, que el café en el bar, que els meus fills, que les amigues, i algun viatge, etc.
“Jo en canvi va dir la seua companya (parle) molt amb la meua mare. Cada vegada que estic trista, la busque a ella, quan estic sola, quan tinc un problema i necessite fortalesa, acudeix a ella i en Senç millor”
“CARAM” diu l’altra – “tu ets millor que jo”.
“No ho cregues, soc igual que tu. Va respondre l’amiga amb molta tristesa.
Visite a la meua mare en el (cementeri)
Feu, abans que siga massa tard i recorda. “Els nostres vells necessiten poc, però aquest poc ells eu necessiten “molt” 》
《 No és la ploma, ni la mà, ni el llapis, el que plasma la bellesa dels versos, no.
És, el cor, quan s’inventa paraules boniques, i profundes.
Un bon poeta ha de saber transportar la imaginació d’un altre artista, tramiten-li que puga crear ell mateix.
Quan surt del cor, tot allò que estem pensant, és el millor que ens pot passar quan estem escrivint
Passa una cosa que no es pot explicar, a vegades pot ser melancòlic, o alegre el que ens dicta el cor, i expressa ro en lletres.
No sol ser el mar, ni les estrelles, ni és el sol, és el fet de mirar-les, sols en eixe moment simplement és sentir la bellesa, és sentir-la, vida, deixar-la entrar en el més profund de l’ànima, i el fet, de voler expressar des del més profund del nostre cor. I així apreciar allò que s’està sentint en eixe mateix moment 》
《 Contempla’n la lluna, una bonica nit de juny, en molta calor, mentre ella es mirava, en un tranquil riu, on cada nit es pentina els cabells, es veu reflexa en l’aigua tranquil·la d’aquest riu, que va regant aquests camps adormits, plens del fruit del taronger,
Les canyes creixen vora riu i van xiulant, la música, que compon un sua vent, mentre jo no pare de mirar-la passat per dalt del convent què és la joia de la Vall digna.
Mirant aquella bonica lluna jo sempre estic, en eixa lluna que riu, lluint la seua esplendor cada nit, i sap que és la reina de totes les flors, que li regalen, el seu perfum 》
《 Algun dia trobaré una melodia completa i especial, que busque tota la vida, i així la podré guardar a la meua ànima, i cada clarejar del dia podré acompanyar de música la meua lletra, abans de poder convertir-les en frases o pensaments.
Algun dia, estaré entre, bonics querubins de colors, i podré volar amb ells, amb les seues ales al vent per poder demostrar al món, que la distància pot a costar-se, quan es superar la força en el temps.
Un dia, sentirem cridar amb força, i ressonarà en l’univers, celebrant l’absència de guerres i sofriments. Sa ajuntaran la intel·ligència, l’esperança, que són la clau per a poder tancar en forçà les portes, de la d’enveja, la fam, i de les desigualtats en el món 》@.@.@.
《 Deixem de viure, el día, que s’apague la il·lusió, el día que ens abandone la gana, o simplement, “quant” deixa d’importar-te el demà.
No hem de parar de lluitar, quan no hi ha ganes de res i tot, t’és igual, desapareixen les ganes de viure, i algunes voltes, note res qué veure amb l’edat.
Es deixa de viure, quan deixem de somiar, i no tenim motius per somriure, i sobretot si tot al teu voltant, al te igual. Hem de començar a lluitar
Es deixa de viure quan els nostres actes i les nostres accions diuen, adeu a la vida sense importar que encara, estem vius
No ens hem de rendir, sempre jauran camins oberts que mai, mos a ban donaran, sigues dona, o sigues home, sempre n’hi haurà alguna oportunitat per, tindré passió, per la vida》
《 És el temps de la por. Tenim por per a quasi tot, por, a la violència. Tenim por, a les persones que no tenen por de res. Por al lladre i por a la policia. Por de desar-nos la porta oberta. Tenim por al temps, sense rellotge ni control. Por a estar en xiquets, i no avere videoconsoles. Por a la nit sense pastilles per poder dormir. Por als matins, per si no ens podem despertar. Por al que diran i a vegades tenim por de dir. Por de quedar-nos, sense els que estimem. Por a la soledat, i por a la multitud. Por al que diran. Por per al que pot passar-nos. Por per al que pot vindrà sense esperar Por pel que està passat. Por, per desaparéixer i morir I el pitjor de tot és que també tenim por de viure. No saber com fer 》 @.@.@.
《 Tindre el cabell ja canos, és tindre L’experiència haver viscut, i també, d’haver tingut alguns errors en la vida.
Les arrugues de la cara, em recorda que he viscut, passant temporades de molt, i també, temporades de poc, i això en demostra, que he viscut la vida.
Les mans sabem que m’ajudaren a poder aconseguir els meus somiats, encara que alguns d’ells es trenquen i es desfan pel camí, però “elles”, m’ensenyaren, ha començat de nou.
El cos humà, pel temps es cansa i sa gota quan, comença a corbar-se poc, a poc, però la persona pensa, que encara pot quedar-li camí.
Encara queda món per xafar, siga en espardenyes o sabates, encara que no és el mateix. Però si eu són els mateixos camins. Anat i tornat per al temps, en moltes distàncies encara per córrer, i vides per compartir.
Sols i tranquils quedem quan som grans, esperant, l’últim viatge, cap al descans etern. Aleshores ja no serà important, ni la virtut, ni els errors que hem pogut cometre.
Quan has viscut la vida i queda menys, que quedava. Només queden els records i esperar els dos…jo i el meu , cos 》
《 Tots guardem un espai “Buit” ma graderia poder omplir-lo de moments d’alegries, i així quan en sentira trista, l’obriria i en sentiria millor.
Quan eixe espai vulga envair-lo algú i Ferlo seu, no deixem que els invasors entren en ell, perquè eixe espai és teu, encara que altres pensen que els amos són ells,
Tenim un espai en el nostre cos, que està buit i no el sabem aprofitar, procurem, ompli’l de coses i moments nostres, encara que altres, pensen que so, els amos ells.
Tin el teu propi espai, encara que altres pensen que eres d’ells, perquè creuen que tu també eres, però no digues la veritat als que, envair-te volen 》
《 Bach aplegar com el tems per quedar-me per sempre. Però aplegava, en l’orgull ferit, la ment desfeta, i l’anima en suspens.
Estava en la ment molt baixa, I em demanaren ajuda, quemolta fam i fred portava.
Que simple baix ser, i aquella persona que covard. Em Bach donar conte Ràpid, però un poc tard.
Se n’anava fent llastima, i deixant les seues penes, però san portava les mans ben plenes.
Se n’anava orgullós i altiu, i repetint que, igual que jo avie ha arribat, allí i encara estava viu! Deia que portava l’orgull ferit, la ment desfeta, i l’anima en suspens.
Però jo continue en les mans buides, i aquella persona se’n va anar ben fart, i les mans plenes.I aplegarem a les mateixes condicions, i al mateix temps. Portàvem l’orgull ferit, la ment desfeta i l’anima en suspens.I aplegarem igual, com aplega el temps, per a quedar-nos per sempre》
《 La vida en la terra només ens dura, un somiat.
L’amor moltes vegades es pareix, a un “espejisme”
La infància passa, volent, o sense, voler.
La joventut la segueix i passa, sense donar-te ni conter.
La maduresa la reemplaça, sense voler-ho.
La mort ens recull quan li dona la gana, i vol.
La més bonica flor del món perden la seua bellesa.
Però una bona amistat és com un “fil d’or” que només la podrà trencar la mort.
En quant una amistat fidel dura tota l’eternitat.
Viure sense amics, és com morir, sense haver deixat records. Perquè els records sí que podem recordar-los tota la nostra vida.》@.@.@.
