《Quan s’asseque la font dels meus sentiments, amb els seus Canyons, de pluja i foc, no podré regar més els camps de les meues lletres, amb els primers rajos de sol, ni amb el blau del cel, a l’alba.
Ni els lliris de colors creixeran ja tan bonics, ni adornar més, aquests bonics cabells.
Quan s’asseque la font dels meus sentiments, amb el seu canyó de pluja i foc.
Seria bonic, que el silenci, no foren grans entre dues persones, que senten amor, i passió, entre elles, sols en una mira.
N’hi hauria prou amb una bonica de lluna, adorna amb llums de plata, per saber el que sent un cor quan veu a la persona estima.
No cal arribar el cel, sols que es miren fixament que sense dir-se res, saben que és allò que senten.
Perquè sense tocar sé, sol amb la mira, se sap qui t’estima, amb tot el cor i tota l’ànima.》
@.@.@.

《Regale aquest somni que vaig escriure, perquè just quan em vaig despertar, en algu vaig pensar.

Recordeu, quan comenceu a llegir, podeu confondre’s, però no passa res, perquè tot pot ser un mal entés.

Hi ha línies que sonen algunes paraules un poc rares. ¿Serà perquè estan mal expressades?

Aquest poema que he somiat és una mica trist, aparentment, perquè mescla, alegria, que va causar, un tems, dolent.

Regale aquest poema per disminuir una mica el temps, estic adormida en vida, perquè quan ten anares, ni respirar em deixares.

Tot i que ja no mene recorde, et regale el meu somni fet poesia, però no voldria que tornares, ni un sol dia.

Regale el meu somni, i encara que està el teu nom en algunes fulles dels meus llibres, sempre seràs, una ombra invisible.

Però no t’oblides perquè, serà el primer, i l’últim, que el regale, no m’agrada recordar, perquè em vaig adonar, que preferisc no veure’t més, que tornar a plorar.

Et, regale aquest somni, fet poema. És honest, “com tu” És tranquil, “com jo”sense sentit com també fórem, és dos.》
.@.@.@.

《L’amor és com un lluendo, un follet, no és etern, pero és lliure com el vent, lliure com l’aigua que porta ell riu, és com l’aigua que corre lliure, regant camps de collites, tarongers i oliveres
També rega arbres fruitals i encara alimenta, tots aquells somnis ja complits.
És ferm com els arbres que creixen al costat del riu, que són forts segurs I decidits
És tan antics com el món, és aquell amor ple, de sentiments somnis, vida i passió
Aquest és el verdader amor, quan és net, i pur,
Lliure, etern, amable, i segur.》@.@.@.

《 Pel camí del temps, viatgen els records, carregats de nostàlgia, tristeses i alegries fantasioses, barrejades amb realitats.

En el transcurs d’aquests viatges, de la ment, els ulls sa fonen a l’horitzó, tenyit d’un cel vermell, mentre un sol lluminós sa soma, i trau el cap, mostrant l’atmosfera celestial.

Aleshores descobrim que els àngels ixen tots a lora, a escombrar els núvols del cel, i només, el vol d’algunes aus migratòries, paralitzen la passivitat de l’ambient.
Ma arriben llamps de dubtes, no puc, evitar l’oblit precoç.

Per alguna raó, no puc continuar navegant en aquest cosmos de la ment, i els meus records, s’esfumen tornat a la realitat, en un acte de màgia, i aquest viatge del temps sa, esfumant ràpidament.
Torne a sentir, que estic atrapa en aquest escenari, que de vegades ma ofegue.

Arriba el fi, d’aquest viatge del tem, acaben aquells records, quan pose els peus en terra, i els records desapareixen, en eixe instant, és quan torne a la meua realitat 》
@.@.@.

《Cada lletra porta un sospir, un esforç, i una il·lusió.
Sempre en quedarán ganes, de començar a escriure de nou, i sempre guardaré algun poema per escriure, que sempre serà jove i fresc, perquè encara no ha nascut, està, dins la meua ment esperant.

Tot el que necessite està ja dins de mi, l’únic que falta és concentrar-me en algun tema, en respecte, amor, i gana.

La desconfiança no, ha de ser cap impediment per escriure.
L’únic que necessite, és, poder concentrar-me, un full en blanc, un llapis i moltes ganes. I sobretot quedar-me convençuda, del que acabe (descriure) 》@.@.@.

《Cuan ella és increïble, no serà fàcil conquistar-la.

《Cuan ella és fàcil de conquistar, no serà tan increïble com pensaves.

《Cuan ella val la pena, sempre tindrà pretendents, que mai és donaràs per vençuts.

《Cuan ella no val la pena, prompte tu, t’adonaràs ràpidament per vençut, dient, que tu no ets mereixedor de tan bona muller.

《La veritat és que alguns només volen posar quimeres i mal rollo. Però tu cal trobar aquelles persones que val la pena riure, divertir sé, i també patir, amb ella, en aquesta vida》

@.@.@.

《 Cada un de nosaltres, som únics, exclusius, cada persona és un fenomen, d’una sola volta, de pensar diferent, Que mai es repetirà. Tenim una mescla única, de caràcter, i personalitat. Som únics, cada és cu en la nostra constel·lació familiar, i particular, naixen, en moment específic de la nostra vida, en un entorn, natural i Únic.
Som singulars i, això té una gran importància en les nostres vides. Sols nosaltres i podem portar a cap, totes les nostres tasques, úniques, que ens proposem en la vida. Ningú les pot fer igual com nosaltres. Per eixe motiu, no vulguem semblar a ningú, ni esperar que nasca ningú igual ni que siguen com tu, això és impossible. Som com som, i acabarem igual con, hem Sigut, S’EMPRE 》

@.@.@.

《 La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dóna, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida 》@.@.@.

《La lluna dorm en un bressol d’aurat. On cada nit torna aquell xiquet a buscar-la per poder adorar-la.
En tant, el vent va bufant les oliveres a l’alba. Quan s’escolta una cançó com cada nit cantada per un xiquet que ningú pot veure, que plora pels camps i se sent, de matinada, buscant va perdut, aquell xiquet, que va marxar de sa casa, va caminant a les nits de lluna plena, buscant com veure-la quan dorm al seu bressol d’aura. Però aquesta nit la lluna no està, i el xiquet trist va perdut, plorant pels camins en els quals ningú pot salvar-lo, perquè va perdut, plorant i ningú sap per on va.
No sap, que quan la lluna no es pot veure, és perquè se’n va a dormir al seu bressol d’orat. Com cada dia aquell xiquet continua perdut i com cada nit ell continuarà busca’n aquella lluna, per algun dia poder adorar-la》

@.@.@.

《Quant estimes de cor, és fàcil, senzill, i bonic, poden dir les coses que sens , la persona que estimes, encara que siga en vers.
Estimar és com tindre un tresor cada dia.
Com l’espera de veure una bonica matína.
Com una pluja d’aigua clara.
Com una espera, i llarga promesa.
Com un perfum que mai acaba.
Com aire fresc en un immens desert.
Com Aquella suau brisa en una platja.
Com un somriure radiant de joventut.
Com una gran abraçada de consol.
Com un suport gran quan fa falta.
Això és el que fa, sentir hi ha les persones quan el seu amor és pur i Verdader》

@.@ @.