《Aquesta nit passeja una lluna trista, sense brilló, com si fos de paper.
És una nit de mitjans de octubre, només se sent, gent murmurant.
Jo mirant aquella tènue llum que envolta la lluna, que pareix de paper, l’aire l’està embolicant per als, volta’ns, i ella va trista marxant suaument, dibuixant al seu costat s’ombrés al vent, en aquesta nit un poc fresca d’aquest mes de octubre.
Quan tornem de vacances després de l’estiu, no em destare com la lluna, hem d’estar alegres i disposts de començar la nostra rutina de cada estació.
Encara que sempre resulta dur aquests primers dies tornar, altra volta la rutina, després de tant de tems fent tot el que ens demanava el cos.
Però no n’hi ha prou dient que ens costa molt de començar de nou, és fer el que puguem per tornar a la normalitat, per al bé, de la nostra ànima i del nostre cos》
《L’amor, quan és bonic és com un conte de fades, quan passa per un riu sa limenta d’ell, regant sentiments, somiats complits, d’eixos eterns.
L’amor de fades, és ferm, com els arbres, fort, segur, i decidit i tan antic com el món. Així és un amor profund, quan té i viu amb, sentiments, i passió. Així és un amor de fades quan està net i pur.
L’amor és gran quan es veu i se sent, quan sobren les portes del cel, i de l’univers, omplint-los de passió i amor sincers. Quedant lligats al cel i escrit en lletres de foc en el firmament, perquè totes les portes obertes estan, a L’amor quan és verdader. És, etern 》
《De sobte una resplendor il·lumina aquella nit, abrigant aquell nadó, que plorant està al seu bressol, envoltant en llençols blancs, tan suau com la seua pell. Quan el sol, abriga tot aquell, bonic i menut cos, perquè encara que és menut, la seua mare l’apassiona acariciar aquella tendra cara quan riu badallant. La seua mare li fa una abraçada i un dols petó al seu àngel, i aquell nadó queda adormit amb les primeres llums de l’alba, on a poc a poc, aquella mare salsa per abrigar-lo i fer-li un bes, després tanca les finestres perquè el sol no desperte aquell àngel que ja dorm tranquil al seu bressol. La seua mare vetllarà com cada nit, i cada dia amb la seua ànima, i la seua pròpia vida》@.@.@
《Mai em doblaré pel camí, perquè sóc una dona forta i sentimental, però decidida a créixer, no puc parar per res, sempre m’agrada seguir endavant. Abans cauran, el sol i la lluna damunt la terra, que em doblaré. Perquè la meua vida ja és ferma, forta, i lleial. Oferisc el que tinc per al qui faça falta, sóc recta comprensiva, sé escoltar, tinc dins de mi un oceà, de sentiments aventures i desitjos, que Bach soltant quan escrit, sóc pareguda al volcà en erupció, que per on passa va deixant senyal, Però estic plena de vida i sentiments per a repartir quant farán falta.》
《Van passant els anys, i jo estic agraïda a la Vida. Perquè mai m’ha donat esperances fallides, ni treballs injusts, ni penes desmesurades.
Quan pense que el camí es pot acurtar, pense que som tots, arquitectes del nostre propi destí.
Està clar que quan he pogut, vaig extreure el bo de les coses, va ser quan en elles vaig posar el cor i totes les meues ganes.
Quan vaig plantar flors, vaig collir sempre flors.
Quan vaig plantar espines, vaig collir espines.
Quan no vaig plantar, la meua collita va ser nul·la, perquè res, vaig collir.
És cert, que la meua primavera s’acaba, i vindrà l’hivern,
Pues la vida! No, em va dir mai, que sería eterna!
He passat sense dubte, algunes nits llargues, les de les meues penes, més mai tu em prometeres tan sols, que tindria nits bones, i no obstant això també he tingut moltes vegades nits serenes, i tranquil·les.
Estime més que res als meus, la meua família. Amics, la gent meravellosa que està en la meua vida, el sol, la lluna, les estrelles, el vent, la pluja, i moltes coses més que no sé com expressar.
Vida, només tu mas fet gaudir de tan bonica natura,i de tots els que estime.
Vida, no et demane res!
VIDA, ESTEM EN PAU! 》
《Una nit més el teatre de la vida, no ens deixa cap respir, sempre estem dormint, o despertant, de manera intermitent, però un s’acostuma a tot en la vida i en el dia a dia, fins a comprendre, que açò forma part del teatre de la vida, que en aquest cas és la meua obra de teatre.
De vegades veiem llums en la foscor, de tantes voltes de dormir i despertar,
et vas acostumant a mirar dins de la foscor, llums blaves i vermelles que es veuen a la nit i sempre hi són.
La meua il·lusió és tindre l’esperança que tots els meus somnis es faran realitat, per això quan escric, pose a volar els meus somnis, que algun dia tornaran, quant cansats de caminar per l’aire, altra volta vindran, entraran en el meu cor, i allí podrán quedarse per sempre.》
《Què més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el verdader veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, persones que estimem, ens estimen, i ens alegren el cor.
Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, des d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim tems per poder gaudir tantes coses de la vida.》
@.@.@…
《Setembre mes de canvis mes de tornar a la normalitat, mes d’afrontar el dia, a dia, a tres mesos d’acabar un any trist, i complicat, que mai oblidarem, hem d’acceptar-lo, ens agrade o no, també és un mes de seguir endavant a tota lluita, som més forts, en més capacitat esperança i capacitat per acceptar els canvis, amb aquest any, ens hem fet més gras i resistents, i estem podent en tot perquè som i serem sempre els responsables de la nostra VIDA 》@.@.@.
《Els sentiments quan naixen del cor, per poder estimar, per on passen van sembrant camps, obrint muralles i despertant sentiments en tots els sentits, és com les roses quan neixen entre el blat, i van dibuixant de colors els camps i els camins.
Quan la lluna està encara un poc adormida, és desperta mirant els camps i jardins, mentre algun pollastre canta, les plantes es balancegen, el canyar, diu asta demà a la nit, ja acabada. Arriben les primeres llums de l’alba, que donen vida a tot, i tot si il·lumina, em fa pensar en el que és bonic, i pense en la vida, jo voldria poder retenir-la per sempre, però això no pot ser, però quan escric, pareix que allargue un poc més, aquesta bonica il·lusió.》@.@.@.
《Estime la vida com molta gent, en silenci, desitjant que els somnis es facen realitat, m’agrada tancar els ulls i així deixar-me guiar per ella.
Estime la vida, perquè gràcies a existir em sent, realitza, com a persona, com a dona, com mare, i com àvia.
Estime la vida, perquè en la meua existència, cada insta’n, admire aquest planeta, amb les seues nits de lluna plena, el seu estel, tot infinit i misteriós.
Estime la vida, és bonica, i a voltes també dolenta, és el meu pensar, quan mire un profund i ample mar, on no hi ha ningú més que jo, el mar, i vida.
Estime la vida, encara que les nits siguen fosques, i la lluna canvie de color, és el que pense, quan en somnis puc pintar, el meu únic paisatge que sempre serà, un bonic somriure》@.@.@.
