《 En mira l’alba en els ulls una mica oberts com si encara tinguera més són i no vull quera despertar, perquè encara queda una mica de foscor.

Prompte ix el sol en tota la seua bellesa, no para de mirar també, i el seu mirar està ple de foc i calor, quan ens mira se sent per tot el cos.

També ens mira el matí, en els ulls ben oberts i tan clars com un dia radiant, disposat a (passar-ho bé) i donar vida, a tota la gent que l’admira.

També ens miren els núvols, tots vestits de blanc, formant dibuixos entre ells, si estan en alegria, tenen una, mira dolsa, quan estan tristos ploren i les llàgrimes són com perles que van a la terra.

Igualment ens mira la vespra, en els seus ulls ja cansats, perquè està a punt de quedar-se adormida, però lam de despertar!! Encara falta un poc perquè vinga la nit.

I aplega la nit, però ella ja no mira, es queda adormida i ja no pot despertar, deixeu que d’orgue, que ningú la moleste i la deixe descansar. Perquè la nit està per renovar mos tots.》

@.@.@.

《 ¿Que pensarà la meua veu quan escric, i veu que no la necessite per poder comunicar-me?

Ella quan vol s’amaga entre els meus dits, perquè sap el, beneficie que té de poder, veurem i no haver d’escoltar-se.

Quan vol, en permet grans moments de silenci, i pau, em deixa a soles, amb els meus pensaments discutint en mi mateix.
¿Que pensarà la veu, quan està calla com un t’estic, que ma companya en els silencis que mai parlen perquè estan perduts en mi.?

La veu, en murmura!!!
Tranquil·la, estàs en la teua companya, i m’observa calla, mentre mira com jo, continue en les meues manies.

Perquè la veu, sap que ella és molt important.
Però també «sap» quan no fa falta perquè a voltes, és prescindible, i sap que és, el tems que estic escrivint》@.@.@.

《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria aver dit, de vegades el tems, meu ha prohibit.
Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament.
Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he oblidat, tinc tant per dins, que no sé, ni on eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré treure, quan voldré, i podré llançant-les, quan vulga, als quatre vents, on el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites estan, en sentiments i amor,i sempre estarán 》

@.@.@.

《 Que bonic és viure acompanya dels meus somnis, i perdrem en la màgia del més de maig, sobretot quan fa calor.

Tinc pensaments guardats que dormen i naveguen tranquils, per dins del meu cos, on sols ells veuen passar les hores i els anys.

Jo seguiré somiant en alguna cosa fabulosa d’algun bonic conte, on sempre és primavera, i els sentiments són forts i purs com un sol radiant.

On l’important és somriure i poder viure la vida cada dia, abrasa d’ella, i poder tindre la satisfacció que s’amaga, entre ser feliç o estar trist.

Pareix que arribat la calor, i la nostàlgia quan venen les calors, es converteix en màgia, i canvia la cara en un somriure de marfil i encant.

Volaré cada nit del mes de maig, en eixe immens univers estrellat, on miraré horitzó cada dia pensant en eixa bonica unió, entre el mar i l’univers 》

@.@.@.

《 Si quan morim poguérem tornar a ser alguna cosa útil per al món, ¿que vos agradaria tornar ha de ser?, terra, sol, lluna, mar, pluja, núvols, muntanya, hivern, estiu, primavera ETC. Als meus pares sempre dient que els agradava molt la pluja, que els agradaria tornar un dia en gotes d’aigua. Dia ma mare. M’agradaria tornar en una trona d’estiu, on la gent espera a gust i en ganes de posar-se bais de la pluja i sentir com va abaixant i refrescat tot el cos. En eixes pluges d’estiu mamaré, li agradava eixir sense paraigües quan plovia, no li molestava, deia que la pluja, en estiu era cavallerosa en les dones, i les banyava menys.
La ploguda, en estiu, és la que a les jóvens guapes arriben a casa, seca i boniques.
Diuen que els que moren, ens converteixen en allò que més els agrada, per això pense que els meus pares tornen, en cada trona d’estiu, on l’aigua sempre és benvinguda. I m’agrada banyar-me pensant en ells》

@.@.@.

《 En vaig vestir, de silenci, en un temps insegur, d’ansies per viure. Em faig perdre en el temps mirant les ones de la mar, eixa mar infinita i eterna. La pluja m’omple de desitjos, quan estava bais d’aquella llum de lluna. Despertant la meua ànima com un estel, que estava adormit.
La lluna apuntava, cautelosa cap ha mi, com un desig, de sentir boniques paraules d’amor i fantasia. Despertant, la meua curiositat, a voltes amb murmuris que no entenia, queda’n amb ganes de saber més.

Vaig somiar amb una abraçada, que va paralitzar el temps en un sospir, reprimit. La nit es va fer dia, amb la llum de l’alba, el dia es va fer pluja, amb el frenesí dels meus sentiments, el temps es va paralitzar, i les ànsies, rondaven, per al mar dels sospirs.
Però els meus somnis es trencaren, i es va fer un immens silenci 》
@.@.@.

《 La línia de la vida només es fa plana quan deixem de viure. Si està plena d’alts i baixos pics pujades i baixades com una muntanya russa- significa que estem vius. Comencem, poc a poc, a elevar mos, experimentem les altures més extremes. Comencem a pujar pics i montanes amb pluja des de baix, estimem, i sapiem quan tenim pèrdues, i quan som feliços, i quan passem tristesa. Si hem arribat a l’Èxit, si fracassem. Totes aquestes coses són les que ens fan saber que tot AIXÒ és l’avida, i ens anuncia que estem plens d’ella》

@.@.@.

《 Quan naixem arribem en potència i força.
Tan bé venim amb bondat i confiança.
Naixem amb ideals i somnis.
Quan naixem arribem amb grandesa.
Arribem amb les ales d’esperança.
No naixem per arrossegar-nos per ningú, així que procurem no fer-ho en el temps que ens toca viure.
La vida és com és. No hem de donar més voltes a les coses.
En el trajecte del camí, a voltes no podem canviar el destí, lam d’afrontar tal com ens ha vingut. En moments tindrem alegria i altres tindrem tristesa. Tro pesarem mil voltes en les mateixes pedres, però podrem posar mos drets de nou.
Així és la vida. Hem de saber que no hem de donar-li més voltes》@.@.@.

《 Els, pardalets s’amaguen quant, veuen que van ha la mort.
Els homes s’amaguen per, plorar.
Però jo no vull amagar-me, no ho faré perquè la vida m’ha promés, moltes coses que mà de pagar abans de poder passar l’últim túnel.
Encara que a vegades veig alegria en les persones, quan veuen que arriba un final.
Tindre nits sense lluna, però el cor, seguirà bategant, il·lusionat, mirant els núvols que van pintant il·lusions i somnis, en algunes persones adormides, però que tenen un cor ardent de passió i sentiments.
És que al final del túnel sempre diuen que hi ha una llum i una porta, és la porta de l’esperança, saps que has de travessar-la, però mai m’atreviré perquè la llum t’encega I no en deixara passar》@.@.@.