《 Des del lloc més profund del meu cor.
Estic enamorà de la vida.
Estic divorcia de la tristesa.
Estic casa amb la felicitat.
Sóc amant de l’Alegria.
Si ‘un dia em veus trista o de caiguda per favor no has de preocupar-te.
No ens hem de quedar así per SEMPRE.
Això és cert, ja que estar preparats i prenent impuls perquè no ens pille de s’opte.
Tas de voler alçar.Amb moltíssima més força que abans
No el quedés en les teues emocions dins, deixa que els teus ulls ploren.
A vegades els somits ens porten al mes profund del cor, i el profundíssim de làmina.
A vegades voldríem tancar els ulls, per deixar de veure coses que ens fan mal.
Però no poden tan car el cor ni làmina, perquè ells no necessiten veure, per sentir i saber tot el que ens està PASSANT 》@.@.@.
《Quan el temps sembla que corre més que mai
Quan la poesia segueix viva i seguirà viva per sempre
Haguera de ser més fàcil estar en aquest món on fan falta més versos i poesia per als que se senten poetes de la vida, en aquest món consumista.
On tots busquen la matèria, Però sempre jauran nous poetes que de la tristesa de l’ànima ens trauran, escric, hi ha vegades versos trists, però també il·lusió i fantasia, plens d’alegria i de passió. En un món on quan l’amor és verdader, ens trau sempre l’alegria i el bon humor, no caben els mals somnis, ni cors destrossat.
Sempre jaurà un nou poeta que obrira les ales i farà volar la seua imaginació als quatre vents. Un dia estigueren tristos i dolents els poetes. Avui estan amb ganes de viure i saben renovar-se amb alegria
En un món on la poesia vol renéixer a la nova poesia.
Per engrandir-la en aquest món que tanta falta ens fa》@.@.@
《La vida no ens deixa tems de veure passar els anys.
Cada volta que ens mirem en un mirall veiem com va passant tot de pressa, un dia veus aquella primera arrugada, però quasi que no la mires, encara eres jove. Però arriba un dia que veus que els cabells s’estan fent blancs, però els tintes teu dissimulen tot. Però poc, a poc, un dia veus que el brilló dels teus ulls, estan apaguen-se i comença a eixir arrugues i comences a pensar.
Que la vida no ens deixa tems a veure passar els anys. Comença a corbassa l’esquena i el fet de caminar és cada volta més pesat, vas perdent els reflexos i costa més coordinar.
És tan curt el tems que ens deixa la vida, que no ens deixa tems a pensar, que hem de viure cada segon, quan s’està marcant un final.
És tan curt el camí, que ni el paisatge, ens deixen sabotejar. I quan t’estàs adonat, ja sa fet massa tard per poder començar. Perquè la vida no ens deixa tems, de veure passar els anys.
Però encara queda tems de poder recrear mos en aquell bonic paisatge, que la vida ens ha regalat, perquè en aquests tems la vida sí que ens ha ensenyat a saber com poder-la gaudir》
《Els meus pensaments bolen com el tems, buscant els misteris de la vida, en un món on a voltes no existeix l’amor pur, ni verdader, només hi ha, que en vexa i mentides en silenci i gent que només busquen diners, i només van corrompent l’existència d’aquelles persones que vaguen per la terra com somnàmbuls, sense ànima, sense il·lusions, ni esperança, són com morts en vida, que ballen al compàs, que toquen els dimonis que són els que es guien cap a l’abisme, on s’amuntona, l’enveja, les mentides, i els enganys, d’homes i dones sense la seua pròpia vida, sense orgull ni ànima, ells saben que van directes a la pila de la foguera de l’enveja, i l’avarícia.
Els tems m’ha ensenyat, i he pogut conéixer les persones que están mortes en vida, i que han perdut el seu camí. Però no hem de perdre mai l’esperança. Tot espot recuperar en aquesta vida》@.@.@.
《Persones amb màgia són aquelles que et fan somriure quan les seues llums s’estan apagant.
Són aquelles que sembla que estan amb tu, sense veure-les ni sense tindre al costat.
Són aquelles que penses en elles cada dia i no saps el perquè.
Són els que el fan riure i no saps com eu fan.
Són els que el fan la vida més fàcil, encara que elles la tinguen difícil.
Sempre seran aquelles persones que quan estan elles no nia mai foscor, perquè sempre porten llum, comprensió, i molt d’afecte per a repartir, perquè elles són i seran sempre persones que han nascut en màgia》
《Ui, és per a vosaltres … Els Que és trobeu de l’altre costat de la pantalla sapieu, que a la fi de tot, els meus escrits les meues lletres són més vostres que meues… Sense vosaltres; només serien paraules … Però amb vosaltres que les llegiu i les comenteu, es converteixen en poemes i alguna poesia … Per això vos vull donar les gràcies … Per ser… Per estar … Però sobretot … GRÀCIES per llegir-me!!!
coses, però no sé el que tinc, pues al final de tot , és del temps, que seu queda cuant, vol.
Tinc mil històries, que he viscut plenes de sentiments, mil llunes de colors, mil sols de foc, que al llarg de la vida, jo he viscut.
Tinc tantes coses, que no se el que tinc, están guardades al mar dels meus pensaments, les escric a les nits i les llance durant el dia sempre als quatre vents.
Perquè aquest vell temps no les porte a l’oblit, ni les converteix ica en pols, per això les estic escrivint, amb tota la il·lusió, en tota la constància, i en tot el meu amor 》
《Queda’t, amb la persona correcta … Amb el que et sedueix amb l’intel·lecte i no pel seu aspecte … Queda’t amb el que vaja de les dites al fet … Amb el que, et fa dormir bé i somiar millor … Queda’t, amb el que teu dona tot a canvi de res … Amb el que fa del seu pit un còmode coixí per poder recolzar-te quanta fase falta… Queda’t amb el que el deixe anar al passat i adherència el seu present … Amb el que obri la seua ment i el seu cor per a tu … Amb el que t’anime a ser forta … Amb el que sàpiga ser el teu amic i el teu company … Amb el qual ta abrigue quan tens fred … Queda’t amb el que siga la persona que el vulga per sempre》
《Papallones que van volant entre l’amarg del món, més sols amb la seua bellesa aconsegueixen donar brill a la foscor.
Hi ha qui canta en la gàbia de la seua soledat, hi ha qui plora per tanta felicitat, Canten els ocells presos en soledat, no està escrit, “serà fàcil” Només està escrit. Has de viure!
Vent que s’emporta el temps, aquest que mai torna, però que en la seua xarxa et captura per més que tu no vulgues.
¿De què està fet el lament?,” baix preguntar un dia! Està fet, amb ira i ressentiment, però també en dolor i sentiment.
Torne a veure les palomes, aquesta vegada les observe amb atenció, també veig el seu niu, i un nen mirar-les va cantant una cançó.
Els núvols dibuixen cors al cel i els xiquets miren amb entusiasme. Perquè ells veuen cavalls que volen, perquè els nens sempre veuen allò, que volen veure.
Jo aquí seguint amb les meues palomes, amb els meus dubtes, amb les meues pors, però també amb la meua llibertat, amb els meus amors i sense dependència de ningú.
Aquí vaig sense poder, detindrem, només em queda aquesta bonica vida (passar-ho bé) cada moment, en els meus, i la meua gran meta és com arribar, ha veure’ls ser feliços a tots》
《Alguna cosa dolent es pot convertir en un bonic amor. Però l’amor també porta llàgrimes.
Les llàgrimes són com pluja intermitent, que també és necessària.
La pluja és bonica i té una gran necessitat imprescindible per a la vida.
La bellesa és un conjunt d’harmonia, serenitat, i alegria.
L’harmonia és vida i hem de saber controlar-la i sobretot saber viure-la.
La vida conté passió, il·lusió, confiança, optimisme, és l’aliment, que necessita el cor.
Quan passes tot aquest dolor, de l’amor, la passió, les llàgrimes, la confiança, i la il·lusió, que sentim algunes voltes, en ton ses, podrem guardar sense por, per sempre, tot allò en la nostra vida i el nostre Cor》@.@.@.
