《 l’estiu, acaba però no la il·lusió … Se’ns acaba els temps, els dies passen, però … L’esperança mana sobre la ment i el cor. Vull renovar-me cada dia. Per ser sempre nou en la nostra vida. Amb records vells … Però els ànims nous … Les nits i els dies poden ser noves … i úniques, vull ser sempre el teu primer petó, i el teu últim pensament. Però el que més m’agrada es haver sigut sempre, el teu únic amor, i ser l’últim 》@.@.@
《Pots estimar molt la música i desitjar ser el millor pianista del món però, si no ja un piano tot quedarà en un somni. En un somni que mai es podrà complir. També pots desitjar-ho amb totes les teues ganes i algú pot ser que ten regalara un. Però has d’invertir almenys a desitjar-molt. Però no hi ha recompensa sense inversió. I no n’hi ha Inversió si no tens ganes i convertir eixe pensament en una prioritat.
Hi ha persones cegues que són milionaris i estan realitzats, però també nia persones amb molta vista però amb zero visions, pobres i indecisos. Perquè no es tracta del que veus, si no del que pots creure, i la quantitat de confiat que tens en tu》@.@.@.
《Avui és un d’aquells dies. On la vida et sacseja. On la raó es barreja, on els sentiments no s’aclareixen i no ja hi ha lloc per caure. Hem estat quasi tot l’any caient i al sant. Som fràgil de vegades i tenim dubtes per tot … Però apostem sempre per viure la vida. Però estem altra volta com el primer dia, plens de por, incertesa. De vegades em sent com si anés a menjar-me el món i altres voltes veig que el món, és el que vol menjar-me ame. També Senç a voltes desprotegida quan intente buscar paraules que m’aclarisquen tot el que estem passant, i que m’aclariren les coses. Tinc ganes de gaudir la vída … Voldria poder convertir-me en metxa o científic per trobar la cura per aquest maleït virus, i la seua conseqüència desastrosa. No sé, però si pogués, U intentaria》@.@.@.
《Vida …… Aquí estic amb la expectativa, i tanbé amb ganes de viure la Vida.
A vegades hem de saber d’ofegar els plors que ens envies.
Arreglant alguns moments difícils de construir.
Recorrent camins de pedres costaneres que punxen.
Aixecant ànims que ja estaven afonats.
Inventant somnis que encara dormien.
Collint tendresa que ja estava oblidada.
Prorrogant el temps ja està molt lluny.
Volent arreglar errors imperdonables.
Reescrivint versos ja oblidats.
Volent ajuntar moments inoblidables.
Silenciant les pors de la infantesa.
Esperant miracles, de nit i dia.
Recollint les roses que altres no veuen.
Omplint els buits en aquesta inesperada vida.
Que tant anhelem poder viure》@.@.@.
《 Que més dóna si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, les persones que estimem i ens alegren el cor. Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, des d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dóna, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quant encara tenim tems i tanta vida al davant》
《 Si el que vols de mi és lleialtat, deixem lliure. No em manipules, no em prometes, no demanes el que ni tu mateix ets capaç de donar-te.I no em faces creure que sóc única, sé que sóc única, tinc molts somnis per complir, queden bells camins per recórrer. El millor de la vida es troba, quan algú que coneix els teus defectes i debilitats, i així i tot segueix amb tu creient que tu ets increïble, i ho ets, només el que et coneix de veritat, comprén quan hi ha ja pena darrere del teu somriure i amor darrere de la teua rabia.i les raons darrere del teu silenci.
Sempre és bo somiar en gran, perquè així, sempre arribaran a tu grans persones 》
És simplement una atractiva valentia. Perquè ja no sé està en la plenitud de la vida, però, segueix sent una bogeria. Perquè mai, deixem d’aprendre, que sempre va acompanya, de la il·lusió, o la negació, d’un ésser que està soles, però pot conéixer algú molt especial, que entenga, la bogeria de tornar, ha estimat una altra vega. Pensem, que tindre uns cossos de model, no és indispensable. Quant ja un verdader home, que sap estimar-te.I enamorar-te, fins última por de la pell. Pots treure l’experiència, que ta ensenyant la vida. Que siga, una bogeria, enamorar-se, a eixa edat…
No té per què ser, una ambició ni ser perfecte. Podrà, paréixer una bogeria convertirà, en una bonica, història d’amor. Pot ser una història, feta poesia. Perquè aquesta edat no es tindrà, la joventut, d’una jove donzella, però si es pot tindre l’anima, la vida, i el cor, per voler i que el vulguen. ¿¿Perquè, s’enamora a eixa edat.?? S’implementen, les ganes de viure, la il·lusió, i un amor sincer 》
《Jan pensaments que són com núvols passatgers, passen molt ràpid, però hi ha altres, que també són com núvols, però aquests són diferents., Tenen diferent color i també passen ràpids com els núvols, però aquests comencen a deixar caure aigua, i plou, i plou i no deixa de ploure.I comencen a sortir fruits i arrels per totes les parts del cos, i la ment.Aquests núvols són els bons, els millors, els que obrin els pensaments , i es queden escrits per sempre, éstos núvols deixen, les seues fortes i llargues arrels,per sempre ,són un motiu per poder començar a escriure .y aquest són els pensaments, que surten de la ment i es queden per sempre 》
《Vaig somiar amb el teu somriure que mai vaig veure Amb els teus ulls que mai em van mirar. Així, va ser el meu somni, i semblava, tan real. Em va captivar la teua mirada, que sense mirar-me, em transmet ganes de conéixer-te.
Mai sabré qué és. ¿Una il·lusió?
¿Una fantasia?
¿Un somni?
Em va captivar, aquest bonic somni, semblava tan real Encara que fos el somni, de l’absència. Tot i que estem distant. Et Vaig somiar sense conéixer-te.
El meu cor va ser teu,només, que ho és la meua vida, perquè sense ella, no et puc somiar. Però si ho recorde molt. Em coneixes gairebé, sense tractar-me. Aquests petons, tan llunyans, i els meus tan a prop meu Et vaig buscar com la flor busca el sol, i l’aigua cada matí. Entre somnis, et vaig sentir dir que estranyaves. Però, tu saps que jo també et vaig estranyar. Sempre et recordaré, a la llum de la lluna, a la vora d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfum. Sempre que veja una nova albada, et recordaré entre versos. Perquè nosaltres, sempre estarem units per aquest fil invisible, per on caminen les ànimes》
