《 És important, cuidar el què fem, i la forma que fas les coses, Valora, molt, tot el que tens al teu voltant, Saber entendre que la Vida, col·loca o envia reptes, Un dia som dalt i un altre estem bais, L’equilibri dels nostres actes, serà la balança que ens ensenyarà a valorar i tindré assegura la confiança en nosaltres mateix. La potència que tenim dins de nosaltres, és indestructible quan decidim lluitar per a l’un bon objectiu. Sempre es poden designar i aconseguir, somiats i metes per a poder millorar la nostra imatge de vida, res nia impossible. Sigues honest amb tu mateix, i perseverant. El de més, ve a soles, no hi ha res fàcil, però perseverant, tard o prompte Triomfaràs en el teu esforç i la seua constància.》
《 La bellesa del cos és una amiga que passa. Però la bellesa de l’ànima és eixa amiga que es queda per a sempre.
Tancar els ulls, no va canviar res, ni res va ha de desaparèixer, el que pot passar és que en tancar-los no pugues veure res d’allò que està passant. De fet, les coses poden estar pitjor, quan els obris de nou.
Només els covards tanquen els ulls i es tapen les orelles, hem de saber que això no farà que el temps és pare, però sí que continuen passant igualment les coses.
Una bonica abraça, és el millor vestit que et poden regalar. Es talla única i senta bé a tots 》
《 Obrim el cervell, i tocaré el teu cor. Et faré plorar, riure, i enfadar. El meu pitjor enemic ets tu, Perquè si tu no estàs, tal volta jo no existiria.
Jo m’alimente de totes aquelles nits on la teua por no, el deixa dormir, i comences a recordar el teu passat.
Perquè tu et culpes de Moltes coses, i no fas res per curar-te, i llavors torna a apoderar-se de tu, el teu enemic el desassossegue.
No estic en tu per perjudicar-te, sinó perquè pugues aprendre de mi, perquè superes alguna cosa, per poder tornar de nou el teu somriure, quan estigues trist. No podràs desfer-te de mi, encara que ho intentes, sóc una mica de la teua vida, visc en tu, i així estaré sempre que els teus records tornen, i ací estaré sent una part teua, a vegades víctima i altres, de nostàlgies i alegria.
Sempre s’era el meu tracte, segons com tu em busques en la teua ment, i sortirà pels teus ulls, les meues millors amigues, les teues llàgrimes calentes.
En algun moment sabràs qui sóc, per què aniré sempre que em busques, perquè tu no saps viure sense recordar. Potser estaré amb tu per sempre, si saps treballar el millor de mi, en algun punt de la teua vida, jo no et faré mal. Perquè comprendràs que en la vida jo faig falta, i vas aprendre a viure amb tu, i eixos records algun dia seran blancs i positius. Ànim, puc ser el teu millor amic, o el teu pitjor enemic, en tu està com vulgues usar-me, en la teua ment o en el teu cor, on vulgues portar-me, jo ta jugaré a poder recordar sempre els bons records》@.@.@.
《 Comencem a preparar el cos i després el que fem és carregar-nos l’anima, perquè per la nostra ment tot passa menys la calma.
Un cor accelerat, és una pèrdua de temps no valorat.
Doncs en cada minut que passa, en la gerra, una vida s’acaba.
A la guerra van com cavallers, però no s’aprén, com acabar sencers.
Van llevant vides sense por, i no s’adonen, que sempre hi ha una nació, que és la seua perdició, perquè quan porten la bandera en les mans, ells estan més ufans.
En la guerra es perden vides, o cames, però també es perd per sempre la raó, encara que vaixen molts homes mai tindran raó,
Els cadàvers no ploren, perquè no saben plorar, i la terra els acull, i allí queden, s’empra en soletat.
A la guerra van homes, buscant glòria i respecte, i a la fi, el que guanyar pot ser el funeral.
Élls volen cobrir de glòria els presidents del seu país, i el cel en lloc de glòria, es envia tristesa, i els posa gris.
A la guerra van valents i covards, i els maten sense motius ni pietat.i després les seues famílies, els ploren cada dia, sense poder-ho remeiar.
A la guerra van els que pensen, que les diferències s’arreglaven així, van ser més d’un batalló, però molt pocs d’ells tornaran amb il·lusió.
Els que a casa poden tornar, no és amb glòria ni satisfacció.
Tornen amb una ment trauma i buida i sense il·lusió.
Perquè a la guerra van homes sense ànima ni cor.
A defensar la bandera d’un país sense saber els motius ni tampoc la raó》
《 Et vaig buscar, en la foscor del meu cor.
Percebia les teues mans recorrent el meu cabell.
El teu cos, exposat als meus desitjos, que segueix imaginant la meua foscor.
Voldria que pogueres entrar en els meus somnis, i jo poder entrar als teus, i així d’aquesta manera, poder veure’t enmig dels teus propis somnis, per poder així, fer-te real, d’una vegada per sempre, i així no sentir-te tan lluny, podríem afrontar junts, el present i el futur, i deixar el passat.
Sempre, t’imaginaré, com sempre et recordaré.
Et vaig rebre en la meua ànima, el guarde un lloc en el meu cor, ara, rebrem, tu en la teua, i regalem els teus pensaments, obsequiem amb el teu gran cor, que cada racó d’ell, bote més fort en la meua presencia. Que la teua vida, els teus desitjos, els teus anals, que jo sabré fer-los meus, per consolar-los, per oferir-noves il·lusions, per poder arribar, amb els nostres cors, i els nostres sentiments a les nostres vides. , Encara que siga una sola vegada, sempre seràs, una bonica il·lusió 》@.@.@.
《 Va ser un breu somni, però tan bonic i tan real.
Que ho vaig haver d’escriure per poder-lo recordar.
Jo estava asseguda a la vorera del mar, en aquesta suau sorra blanca, humida de la nit, en acostar-se les onades m’acariciaven els peus. Jo una mica absent d’aquest moment em vaig quedar adormida.
Però és tan fort la ment, que t’acostares, cap a mi, i al moment et baix conèixer.
Vènies de blanc, amb dos roses en les mans, em vaig aixecar ràpidament i a poc a poc em vaig acostar a tu.
El meu home, estaves en el meu somni, em vaig posar contenta el fet d’veure’t
Amb les teues mans dibuixant dos cors de la sorra vas posar, una rosa al mig d’ell, i quan d’alegria abraçar em vaig acostar, les onades de la mar van mullar els meus peus.
I va ser una pena, ja que sense voler, les ones em van despertar》
