《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar.

Eren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia.

En els laberints de les lletres es perdia cada dia.

No trobava faltes en les cartes que escrivia.

Mai trobava l’error ni s’hi faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota.

I en el mar de les seues paraules naufragava cada dia, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia. Necessitava la zeta per poder abraçar-la.

Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la.

Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.

Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai resposta tenia.

Però ella continuava ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un dia. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari.

Li va prometre estudiar les regles, i comprar-se un diccionari.

Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest dia una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@.

《 Que som hostes temporals de la vida, que vivim una estona i desapareixen, com fulles arrossegades pel vent cap a un riu que no té fi.
Cada rialla, i cada llàgrima, que deixem anar, és com l’ombra que balla a la paret abans que la nit la devore.
La meua àvia deia que una volta guardava els seus records en una botella de vidre menuda, i així quan l’obriria tornaria a recordar aquella cosa que havia guardat amb el seu interior.
Però els instants són instants com aquelles palomes que les vols agarrar i s’escapen entre els dits, deixant només la pols de la memòria.
Una vespra la meua àvia, mentre el sol desapareixia com els caramels entre els xiquets, va entendre que no calia voler atrapar els records del temps, sinó habitar-lo i viure’l.
Aleshores va encetar la seua botella de cristall i va permetre que la brisa de la nit s’emportés tots els seus records.
Des d’aquell dia la meua àvia quan el vent bufava, ella somreia.
Perquè sabia que som només notes en una melodia eterna, on som convidats a ballar en una festa que dura una estona, i que quan la música para, no queden buits, només quedarà el silenci que una volta va ser la bonica melodia de la nostra vida.》

@.@.@

《 L’amor que respire és, part del que rep de la meua família, que em fan estar a gust, en aquest món que de vegades sembla gris, on la tristesa i el dolor es dissimulen.
A voltes alguna cosa em fa que baixe d’ànim, i pense que allò que és bonic a voltes sa maga.
Aleshores pense que l’afecte de la meua família són sentiments que m’ompli i em fan saber que existeix.
L’estima que els tinc és el motiu que jo siga feliç recibint de la vida, tot el que és bo per a mi.
És el motiu, que em fa ser forta i ser capaç de tot.
És quan la vida em fa sentir que el món és un lloc màgic. Que en fa sentir contenta amb tots ells.
Així que deixaré que la vida continue guiant-me, a mi i continue cuidant a la meua família.
L‘amor que respire és, part del que rep de la meua família, que em fan estar a gust, en aquest món que de vegades sembla gris, on la tristesa i el dolor es dissimulen.
A voltes alguna cosa em fa que baixe d’ànim, i pense que allò que és bonic a voltes sa maga.
Aleshores pense que l’afecte de la meua família són sentiments que m’ompli i em fan saber que existeix.
L’estima que els tinc és el motiu que jo siga feliç recibint de la vida, tot el que és bo per a mi.
És el motiu, que em fa ser forta i ser capaç de tot.
És quan la vida em fa sentir que el món és un lloc màgic. Que en fa sentir contenta amb tots ells.
Així que deixaré que la vida continue guiant-me, a mi i continue cuidant a la meua família.》

@.@.@.

《Fa molt de temps, que busque un bes, el Bach perdre en la meua joventut, va ser robat i el vent i el temps se’l van emportar.

Va ser un bes inesperat, innocent de joventut mai, avera pensat que passarà i va passar, mai el baix disfrutar, perquè va ser un bes robat.

Aquella mateixa nit, sentia una veu que cridava perduda, buscant un bes i cridant el nom d’aquella persona que un bes en va robar.

En el pas dels temps, a voltes continue pensant on estarà aquell bes que el temps es va emportar i el vent va esborrar perquè mai més he tornat a recordar.

Potser va ser un somni, cosa que podria haver passat, fou tan ràpid que sol recorde aquella bonica i època dels meus quinze anys de joventut.》@.@.@.

《 Si es poguera llevar tot lo dolent, llevaria tot l’estrèpit que produeix la por.
Les veus afilades d’aquells conflictes que no acaben mai.

Quan les campanes toquen a dol i el trenquen el cor. Però també llevaria la tristor dels dies buits i ennuvolats, esborraria l’eco d’aquells passos que mai tornaran.

També llevaria la tristor de les persones quan són per la culpa d’amors perduts, Llavarí el dolor d’allò que no ens deixa dir el que volem. I en el seu lloc, deixaria el murmuri de la pluja en estiu.

El moviment d’un riu besant la vorera, L’emoció d’una dolsa música clàssica, i el dolç silenci de la nit de qui l’espera per anar-se’n a descansar.》

@.@.@.

《 La nit és negra, jo, continue dins de les seues ombres però sempre buscant la llum.
És una llum que busca el meu cor, és com eixa flama que em dona força i valor, i em recorda que no estic sola, sempre busque aquella llum que m’il·lumina, en els moments de dubte i por, quan el camí el veig incert, i eixa llum que busque és la que em guia, i em diu que seguisca i continue endavant, i que no em rendisca mai.
És com una veu que em parla amb l’orella, una veu que em dona confiança, una veu que en fa recordar que soc forta, i que puc superar qualsevol obstacle.
Eixa llum que busque és la meua guia, el meu far en la foscor de la nit, i és la meua esperança.
Així que continuaré buscant aquella llum, encara que el camí siga difícil, sé que en la seua claror sempre trobaré elmeu destí.》@.@.@.

《 Cau la pluja suau, i el seu ball se sent per les teulades, canta en el vidre, i acaricia la terra amb ganes, despertant la memòria d’un temps passat que ens porta records.

Gotes que cauen en fulles de colors que estaven adormides.

Els versos creixen quan venen del cel i dels núvols, que canten històries passades i perdudes, i en cada gota resplendeix la pau.

L’aire es vesteix d’aroma mullant, la terra que respira contenta i feliç, el món, per fi, queda net i content, bais l’abraçada que rep quan comença a ploure i el banya.》

@.@.@.

《 La pluja dansa sobre pobles adormits, les gotes canten cançons, dolses, i en cada Charcot, la lluna reflecteix el brilló de l’amor.
Una parella camina agafats de la mà, sense pressa, sense por, recorrent carrers i miralls mullats, l’aroma a terra humida és el llenguatge que beneeix els petons dels enamorats.
Les seues rialles es barregen amb la pluja fresca, com una melodia dolça que el vent acaricia, en aquest ball on l’amor es converteix, en dues ànimes unides per les seues carícies.
Que continue plovent, i que el cel els cobrisca amb el seu mantell de pluja pura i neta, ja que mentre estan junts, i plovent, en cada gota que cau es dirán.

“ET VULL“》@.@.@

《 El teatre és com un somni de vida inventat, que de vegades pareix tan real que sembla verídic sobretot quan està embolicat en vides que fan donar vida als personatges en situacions que semblen molt reals.
Perquè el teatre és una mentida que sembla real, fins i tot sabent que és fictici, volem pensar que és veritat, ho hem de creure per donar-li vida a aquestes històries que ens fan viure, perquè els qui la veiem creiem que està pesant-nos a nosaltres, i així poder emocionar-nos fins i tot sabent que és una veritat a mitges, perquè gairebé, quasi sempre serà una història ben conta i ben interpreta.》@.@.@.