《Mai t’oblides dels detalls, dels xicotets moments, xicotets instants que omplen de felicitat la teua vida. Ells són els que farà gran el teu cor, i el teu somriure quan els recordes!
Oblida’t del dia quan estiga ennuvolat, però no t’oblides de les teues hores de sol. Oblida’t d’aquells temps que et derrotaren, però no t’oblides de les victòries que has guanyat després. Oblida’t dels errors que ara no pots canviar, però no t’oblides de les lliçons que has aprés. Oblida’t de les penes i desgràcies que has tingut, Però no t’oblides d’aquelles alegries que has viscut que mai oblidaràs. Oblida’t d’aquells dies quan estàs soles, però no t’oblides dels amics i els somriures que has rebut. Oblida’t dels plans que no van sortir bé, però no t’oblides sempre de tenir un somni, per poder tornar a començar de nou, Quan la vida et presente mil raons per plorar, demostra-li que tens més de mil i una raons per les quals somriure!!!
《Un dels millors regals que podem fer en aquestes festes NADALENQUES. No són precisament dines. Són més bonics i apreciats, els regals de la nostra amistat i estima.
Podem regalar les nostres mans. Per ajudar, algú, que ell soles no puga fer, o arribar. Podem regalar la nostra experiència si algú la necessita o li falta. Els records bonics de la memòria, poden ajudar a ofegar, els mals records d’altres, fent-li la vida més fàcil. Podem regalar la nostra experiència de vida, per a poder aconsellar, què no es deixen enganyar com ens enganyem nosaltres alguna vegada, Si poques, regalaria algunes de les meues llàgrimes, perquè ningú s’ofegara mai, en les seues pròpies.
Que tot el que fem ens servisca per a ser més feliços en aquests dies de festa, de família i amics, que tots la revivim en molta salut i pau, encara que molts sempre tindrem present als que ens falten físicament. Però que sempre estan en els nostres pensaments. Pensar en Nadal, és pensar en fred, encara que la calor és el que ens uneix rodant la taula o envoltant la llar. Només desixo per a tots, molta salut, pau i un bon estar en les nostres volgudes i estimades famílies, i amics. … BON NADAL PER A TOTS 》@.@.@.
《Quan estem bais deixe bonic se’l, la lluna, el sòl, les estrelles, i eixe cel de vegades és ple de núvols grisos i foscos, altres enlluernadores, de vegades són blaus, tallats com safirs o turqueses, Altres voltes modelats sota no sé quin tipus de sofres infernals, amb trons i llampecs. Altres vegades en un dol que ens crema els sentins,i esns crema els ulls, està deixat mos sense poder veure res,; Vivim bais aquest cel que són com colades de roba blanques de metall i vidre, s’han fusionat, on de vegades es despleguen radiants i tòrrids rajos solars que abracen la pell i les ments, fins a tal punt que no deixar veure la realitat ,què moltes voltes és molt millor no veure-la.i seguir somiant en preciosos somnis impossibles. Però sempre baix deixe cel quan està tot
《Si dius” t’estranye”, i l’altre el mateix no sent, l’energia es perd.
Si fas una abraçada molt forta, i l’altre no el sosté, l’energia es perd.
Si cuines alguna cosa rica -en compartir-lo amb amor- l’altre no ho veu ni ho agraeix, l’energia es perd.
Si vols expressar-te amorosament- i l’altre no et comprén, l’energia es perd.
L’energia ha de fluir lliurement, com una espiral ascendent, en tant, si això fora hi hauria un malbaratament energètic i el més evident serà que et sentes trist, cansat i impotent.
Si tu pretens ajudar, i l’altre i ajudar-se no vol, l’energia es perd.
Per tant procura sempre envoltar d’éssers amb ànima pura, éssers que et recorden la teua innocència, que et permeten ser tu mateix. Éssers que sàpiguen el que vals i reflectisquen la llum que sempre portes damunt, i estàs disposta repartir en les persones que estimes i taste mem.》@.@.@.
《Si vols conquistar, A UNA DONA. t’adverteix que a les dones no els agraden els amors covards ni les preguntes ximples, que si entres, en cada un dels pensaments que entres directe. Que les dones ja estan Fartes d’excuses i de persones que pensen que això de voler és un joc. Que si alguna cosa està estrop eixa estira, o se Substitueix com si els sentiments es tractaran de simples joguets d’una botiga de records. Les dones, no som ximples, però si has de triar entre un grapat d’opcions, potser et convé millor quedar-te amb alguna que pense com vosaltres. Sincerament no interessa lluitar per l’atenció de ningú. No ho prengueu malament, però he arribat a l’edat, en la qual no crec en això de tanta llibertat. No és fàcil així que si no he aconseguit moure’t una mica, el cor, millor passem de llarg i deixes de forçar les coses com quinze anyers a l’hora del pati de la classe. És Molt trist estar esperant tot el dia la resposta d’un missatge, com si fos d’un altre món regalar-li un parell de minuts a la persona que té, cor i cap. No, les dones no estem boges; però sempre este la idea, que està bé sentir-se estima en aquests temps, sorprén veure que no ja ningú que envia cartes o dedica poemes on els petits detalls estan en extinció i les promeses només es diuen per, obtenir alguna cosa i van deixar de complir-se. Així que, per favor, si vas a buscar, a una dona vés amb la primavera a les mans, amb les ganes ben grans i posades, les pors per terra, Perquè així ens varen ensenyar a estimar i així espera-la majoria de dones que les estimen.》
《Hi ha una cosa que vull dir sobre alguns homes. Quan poseu una foto vostra seminua a Facebook, fent un posat sexy, mostrant els pits o com veiem en algunes fotos mostrant les cuixes o altra part del cos, seductora el que provoquen i, l’únic que fas és que les persones tinguen desig sexual per tu. Sé que esteu tan emocionades amb els 500 Ma grada, 120 comentaris i els innombrables missatges privats! Que vas voler publicar cada vegada més fotos per sentir-te cada vegada més alaga. Però hi ha una cosa important, que necessiteu saber: En realitat aquest tipus d’home que els agrada, eixe tipus de fotos. Solen ser els que comenten o envien missatges privats. Tot el que ells volen és fer-te servir i després llençar-la a les escombraries, per parlar clar cap d’ells vos portaria a casa seua per ser la seua esposa, creu teu, per als hòmens, són només que una nena bonica que programà i què busca de popularitat barata al Facebook. Els homes rics els que tenen el que podeu buscar “diners” o els pobres, admiren a les dones que es vesteixen amb decència i es respecten. Una vestimenta decent que no revela molt el seu cos, els porta a estimar i a respectar, Això ens diu que ets una dona que es respectà, i que algú es portaria a casa per ser la seua esposa i mare. Això els diu que ella va ser criada amb principis morals i els dóna detalls del seu bon historial familiar. Ells no es preocupen molt del maquillatge ni el pentinat, una dona digna de proposar matrimoni sempre es distingeix, no importa com. Valora el teu cos, recorda que per trobar diamants cal furgar molt fons, Respecta’t, i un veritable home et respectara d’una manera o altra. Però obtindràs molt de respecte: Dona, no mostres el teu cos a Facebook, no saps que classes de persones, veuen les teues coses, si tu hi ha eres bonica, no necessites fotos, ni mostrar tant, això és vulgar i fora de lloc, conquesta amb la teua simpatia, amb la teua educació i en la teua somriure, Fes-te valdre com una veritable dona 》@.@.@.
《Què lamentes COR, estàs esperant sentir els crits del silenci ?
Els moments passen, els anhels se’n van i es queden sotmesos al cant del desconsol i l’esperança. Les idees de vida, van perdent-se per la pesarosa càrrega del que no entén l’amor sense desamor. Serà que ha de ser així, passar pel desaire i el desconsol abans d’arribar a la glòria i els èxtasis i com ser i poder fer feliç als altres. La nostra existència sol moure’s entre el voler i no poder, o el no vull encara que puc.
NO COR, n’hi ha prou de laments i desbarats, la vida és nostra, com són de nosaltres les decisions ja preses.i també les conseqüències Què lamentes COR, la resposta és resss, perquè tot està aconseguit, tens tot el que tens, només has d’apreciar a sentir-ho. I saber tot allò que puga fer que sigues feliç. En aquesta meravellosa de vegades complicada VIDA》
《M’agrada aquella gent que és bonica de cor, valenta d’esperit la que somia . M’encanta la gent amable, la senzilla, la real . La humil i l’educa, l’expressiva la sincera. La gent que va directa al cor. Que encara que vaixa per les rames, va segura i directa, és la que prem el gatell sense por i no sap ni disparar.
Aquella que sap dir-te amb tan sols una mirà, que la vida no et mossega, si no li volteges la cara tu abans. Aquella gent que va aprendre a riure mentre per dins plora a riallades, Aquesta gent que sap com donar-te un bon consell . Aquesta gent és preciosa, és valenta i somiadora, té el cor ple d’or per repartir, si algú li falta. Aquesta gent és la gent, que volem tindre prop, la que il·lumina i millora l’existència. Aquesta gent és la que ens agrada, gent que t’atrapa i t’enamora per A SEMPRE 》@.@.@.
《Aquest conte comença en un poble, de la VALLDIGNA , menut, rodat de montanes. Com en mots pobles. Els professors de l’escola, solien. Comentar els problemes que tenien els xiquets en les classes. Tots els professors pensaren el mateix d’aquest problema. Que els chiquets no estudiaven, no tenien respecte, que anaven tard a les classes i deien mentides. En eixe moment una mestra que li deien “Joana” va dir. Voleu que provem la idea que acabe de pensar. Els seus companys es posaren prompte de cort.!!, De provar no costa res!! Hem de dir, que darrere les muntanyes ja un tresor amagat i que eixe tresor és de tots. Que és mot difícil el fet de poder arribar a ell, però si feu el que vols diguem serà de vosaltres.
Els chiquets i chiquetes havien de ser puntuals. Estudiar cada dia. Fer els deures. No dir mentides, portar-se bé en els pares, iaios.i anar a l’escola cada dia i saber-se els llisons. Els chiquets eu comentaren en casa en els pares. Quan els pares començaren a veure els Canvis. I la il·lusió que tenien els chiquets des que sabien que el tresor amagat en la muntanya era de tots. Els Chiquets Canviaren en tot.
En passar uns dies, els pares digueren. ¿Perquè no anem nosaltres a buscar eixa tesor?, pensant que eu sabrien repartir millor que els chiquets. Es posaren ensequida tots d’acord, però començaren a discutir la gent major. Així es vivia en aquell poble en l’elusió, d’eixe tresor que sabien els mestres on estava. Els pares no paraven, insistint, a disputant, i debatent, per saber on estaria eixe tresor.
Cada vegada amb més, ganes de saber on estaria. Un deia: “Ha de ser aquí”. Un altre: “Allà”. L’altre déu ser mentida? I no paraven de discutir. Però els mestres digueren als chiquets que algun dia seria dels si sequien així. Perquè el tresor és per atots.I en cas contrari, aniria afonense a poc a poc profundament en la terra, i no seria mai per a ningú del poble. Així vivia aquell poble, en la il·lusió de poder tindre eixe tresor. Passaren els anys i aquells chiquets és convertir en chics i chiques que començaven anar a la universitat.i començaren a comprendre que volia dir D.”Joana“ aquella mestra que els va dir, el del tresor darrere de la muntanya.i que Hera per a tots.I en eixos moments comprengueren que el tresor el portaven ells en l’educació que havien rebut d’aquells mestres que saberen inculcar-los quan foren menuts perquè estudiaren. Perquè els pares no foren capaç de comprendre, però el xiquets SÍ. Acabaren, set. Meixes adbogats. Dentistes. Músics. Perits. Etz. Però sobretot comprendre com ser unes bones persones》@.@.@.
《Un dia qualsevol, un de tants joves, que estan passant misèries lluny del seu poble, treballant en qualsevol lloc, sense la seua família. Un d’ells, tornava a casa en la il·lusió de tornar a veure els seus estimats pares i el seu, volgut AMOR. Eixe jove, en una nit de ràfegues de vent i pluja, tornava al seu poble, en moltes ganes d’arribar a casa, molt entrar la nit, s’escolta un xiulet, lluny. El tren està fent el seu últim recorregut. El xic venia amb passos lents. Arribà al parador del tren una mica cansat, amb dolor i fred. Avien molt pocs passatgers al tren. Ell va entrar al vagó. La seua mirada perduda, i cansà, tot sent un jove d’uns 20 anys, busca un racó on poder-se asseure.
Xiulà el tren, es posà en marxa de nou, en aquest día tan tomentós i desagradable. Després d’unes quantes hores, una veu digué: última estació. I va tornar a dir, última estació. El revisor va pegar una mirada per veure si algú s’havia quedat adormit.Al trobar i veure el jove, es va acostar a ell. El jove sospirà de forma tranquil·la, perquè Hera el seu últim sospire i alé, i va exclamar, sense poder ni obrir els ulls “Perdona però no he pogut arribar abans, a veure’t amor” Recordant en eixos moments, als seus pares i al seu volgut AMOR. Estava quasi en casa, ja és distíquia les cases del seu poble SIMAT. Pensava en el seu AMOR, quan la veia arribar hi ha eixos balls en la font gran, i tots eixos moments de festa, que encara es quedava per viure.
Allí, al tren, va faltar el jove. Portava una ferida al costat, prop del cor. Una ferida que no va fer possible que els seus somnis es pogueren complir, que mai, es podrien realitzar. Aquelles promeses que s’havien fet els dos, i que mai es complirien, per què mai podrien tornar a veure’s, encara que fos per última volta, en el seu volgut amor de joventut 》@.@.@.
