《Demà, demà, Si li contaré, a la meua vida, el què em passa.
Demà el sol eixiran un, altre dia, i faré un altre intent, per Pesaro bé.
Però avui, ara mateix vull dormir.
Moltes vegades passa, que en, la maduresa de la vida, arribes a aconseguir, el que mai esperaves,
Y sempre arriba en eixa, l’etapa on ja no tens aquella joventut radiant.
A vegades si tens salut, i encara el veus bé, no estàs, tan malament, bé podríem dir, doncs encara podem estar satisfetes.
L’edat, a vegades fa creure, que encara es pot sembrar i collir d’alguna manera. Alguna il·lusió.
Però, sempre hi ha un però, als teus pensaments, que sols, es fa present la por, sí. I tens por, algunes coses, que s’incrementa, la inseguretat, o pitjor encara, no s’accepta que la bellesa no està a l’exterior, sinó l’interior, moltes vegades, les pors van acompanyant dels anys.
Que a vegades es neguen a tornar a viure, a tornar, a estimar, però, el pitjor de tot, l’apunyala és quan reneix la inquietant i l’aventura del Guna il·lusió, què no es pot controlar.
És quant el cor vol a obrir-se, als somriure que dóna llum a la cara, encara que l’abella ja no és la reina d’aquells tems que hi ha passat. Senzillament, perquè en l’etapa de la maduresa, els pensaments també han canviat.
És qüestió de fer un canvi notable. Ja no es tenen, 45 anys, no pots conduir, Perquè no tens, els re feixos d’abans.
Millor guarda els sentiments, i posa els peus ben ferms sobre la terra.
Grava de memòria el teu amor veritable, que tin queres en la teua joventut, què t’estimara, per la teua essència, et cuidara i el vetllarà sempre per tu mateix, fins al final.
Perquè l’única i meravellosa maduresa, és la que es conserva en els anys.
Perquè aquella nena malcria, que portes dins, i la meua silueta de senyora d’unes quantes dècades. És la meua veritable realitat, perquè, sóc perfectament imperfecta, senzillament sóc una DONA que ha viscut》@.@.@.

《Mai ta repetisques de cap día de la teua vida, tots són meravellosos.
Un bon dia, et dóna felicitat, entre altres coses.
Els mals dies et donen experiència, i saviesa.
Tots dos són essencials per a la vida. Perquè la vida té això, una de cal i altra d’arena i així anem construint.
La felicitat et manté content i dolç, però sempre dura POC .
Els intents et mantenen Fort. i fan que tasses constant ment.
Les penes et mantenen Humà, i l’ésser humà a vegades també el dóna felicitat
Les caigudes ens mantenen humilis i ser humil és bo per moltes coses de la nostra vida.
Però només el més poderós ens pot mantenir VIU el tems que vulga.》

《Tenia 17 anys, quan se n’anaren per sempre els meus pares. Hera quan més falta em féien, em deixaren, en tres mesos de diferència.

La vostra partida va ser molt rapida, mai em pensava el que, m’esperava, vaig poder gaudir de la vostra companya molt pocs anys.

Tinc records tris de aquells dies,Vos cridava mil voltes, i no tenia resposta, passava, els dies plorant, vos parlava mil vegades, pensant que per algun lloc ma ajudaríeu. Sempre vos he portat en el record del meu cor i la meua anima.
S’adormiren i no varen poder moure’s mes.
No sabíeu. Que ens deixàveu per sempre, que us n’anàreu, per no tornar mai més.
Em baix quedar en molta tristesa i fent-me molta falta.
Amb tants i tants records, impossibles d’esborrar, amb petons i abraçades
Que no oblidat mai.
Avui recorde les vostres imàtgens, en la meua ment, que mai san pogut esborrar. Si no que ha deixat arrel, en els meus fills i néts. Que mai poguéreu conéixer!
No hi haurà cap poder que vos puga allunyar de mi.
Ni tampoc per als que vos volíem

SEMPRE VOS PORTAREM EN ELS NOSTRES CORTS

《Sí les hores de la meua vida estigueren contades.
Em regalaria un bonic regal veure l’alba asta el final.
Si les hores de la meua vida depengueren de les emocions que el meu cor ha sentit, confessaria que sempre has sigut la llum del meu sol. Deixaria la por enrere, i donaria pas als somriures. I brillaria com mai àuria brillat, mirant els teus ulls.
Si els meus últims dies, Porquera triar, tres desitjos, demanaria a la lluna que mà abrigués en la seua llum eterna, per portar-me l’esperança en una altra vida.
Li pregaria a les flors que no deixassen mai d’obrir els seus pètals, perquè quedaren impregnats en mi, l’olor de gessamí per sempre, i també d’aquells petons, de la gent que estime i que m’estimen, que sempre han omplit la meua memòria.
El meu últim desig seria, prendrem les mans, i sentint el meu cor, i quedar-me, fins que els meus ulls no tornarem més a veure el sol.》@.@.@.

《He tingut una infinitat d’històries, paraules i verbs per conjugar, passant hores, pensant, no és fàcil arribar a una inspiració, on les lletres, aconseguisquen la màgia que estic buscant.
Altres vegades, amb frases d’alguna nit freda, d’una matinada d’insomni, de moltíssima calor, com en aquests moments, també, de dies assolellats o en dies de ploguda, són elles les meues lletres, on puga algú, identificar-se en mi.
A mi, m’omple d’orgull aconseguir per mèrit propi afalacs, comentaris dels quals llegeixen els amics dels meus relats, a vegades, són bogeries, en moltes vivències reals, que també. Mafet plorar recordant-les, i ara m’enorgulleix una mica saber, què en algun moment, es converteix en el meu refugi, d’un nou dia.
Hi ha dies que les lletres, porten l’aroma d’un café, altres voltes estic és escrivint, tant entusiasmà que no tinc ni fam, i no sé, per on paren les meues idees, les meues lletres cobren vida en ser un crit, elles tenen, la meua veu i els meus sentiments.
Quant estan escrites en el meu ordinador, començat a tindre vida, i això em fa feliç i es queda gravat per a sempre.
Simplement, ni poetessa ni escriptora, només sóc un ésser normal, que tin el tems i les hores, en unes immenses ganes d’escriure allò que la meua ment em dicta, i a través, d’aquest món cibernètic arribar a una infinitat de gent en il·lusions i sense haver-li de treure-li els tems a ningú que no li agrade.
Escric, sumits que no san complit, de bogeries de joventut, a vegades coses gracioses, somnis que no he arribat mai a tindre i, i vosaltres potser heu tingut alguna volta.
El que tinc escrit té un nom, el meu. Les meues bogeries els meus sumits, les meues vivències, les meues fantasies tot té un nom i aquest és Àngela.》@.@.@.

BONES FESTES PER ATOTS

《 Estimar és una Màgia, és un poder. Quan l’amor és sincer i surt del cor.
Sóc i somiadora m’agrada compartir, els meus pensaments, de paraules també en l’escriptura.
Vull, perquè, en vulguen.
Estime la flor, les aus, la poesia és convertit en el meu motor, contra l’avorriment. i tinc gust de viure i fer coses que m’omplin.
Que el temps i la raó, el parle i el recorde la meua amistat.
Que siga la meua sinceritat. La que li parle i li escriga al teu cor.
Una flor és la raó, que m’acosta a fer poesia fins als ulls, que la puguen gaudir.
Voldria ser, en llas de totes les lletres que passen per la meua ment.
Que m’unisca, a tots els que em llegiu. Al món i a la vida 》@.@.@.

《 Hi ha voltes, que el veus en la teua pròpia soledat.

Comences a mirar el teu espai, per fora.
Després d’haver mirat també per dins. que és el que sols veure, a voltes coses que han passat, però que no vols recordar, per molts motius, que hi ha estàn molt lluny. i ja no poden tornar a vindre.
M’agrada contemplar a vegades el meu futur, sense pressa ni estridències
és bonic, estar pensant. Una estona i que parega que ha pasat tota una vída, és bonic sentir, eixe sabor i eixa, força que delata la teua existència, la teua felicitat, gaudint, de la teua vída, és teva i de ningú més, i que ningú, la cuidarà tant bé, com sols tú eu fas.
A voltes hem de parar la nostra rutina, pegar un respir, ordenar algunes coses,que potser estaven oblidades, i continuar endavant en tot el que esperem de la nostra vida 》

《Pots plorar perquè ha marxat per sempre. O pots riure. Perquè ha viscut en tu molt de tems. Pots tancar els ulls i resar perquè torne, saps que això és impossible, o pots obrir-los, i veure tot el que ha deixat,en eixos tems que ha viscut en la teua companya.

El teu cor pot estar buit perquè no el pots veure, o pot estar ple d’aquest amor que vares compartir.

Pots plorar, tancar la teua ment, sentir el buit, girar l’esquena.O pots fer, el que ha eixa persona li agradaria. Que obrires els ulls ben oberts, que somrigueres, i estimares, més que mai.
No fases mal a ningú.
Seguir vivint ,en els que t’estimen i estimes,els teus fills i nets. Que tot arribara. En el seu moment.》

NI Abans ni Després.》

《 És important, cuidar el què fem, i la forma que fas les coses,
Valora, molt, tot el que tens al teu voltant,
Saber entendre que la Vida, col·loca o envia reptes,
Un dia som dalt i un altre estem bais,
L’equilibri dels nostres actes, serà la balança que ens ensenyarà a valorar i tindré assegura la confiança en nosaltres mateix.
La potència que tenim dins de nosaltres, és indestructible quan decidim lluitar per a l’un bon objectiu.
Sempre es poden designar i aconseguir, somiats i metes per a poder millorar la nostra imatge de vida, res nia impossible.
Sigues honest amb tu mateix, i perseverant.
El de més, ve a soles, no hi ha res fàcil, però perseverant, tard o prompte Triomfaràs en el teu esforç i la seua constància.》@.@.@.

《 M’encanta veure ploure, sense trons ni llamps.
Puc estar hores i hores i no em canse, de veure caure eixes gotes d’aigua clara i neta.
Pot vindre la son sense buscar, sentirem en pau i tranquil·la adormida.
Quan sent l’aigua, que plou a poqueta nit, i arriba la solitud, i les llums del carrer sense nen, anunciant l’arribada de la nit, nit càlida i humida, amb llums què apaguen i tornen en cendres van i vénen, com algunes gotes que encara cauen del cel,
El rellotge continua tota la nit amb el seu, tic, tac, tic, tac, esperant la llum d’una alba esplèndida i clara, amb el cant d’alguns ocells, que no paren ni un segon de deixar el seu cant com ressons, en el seu volar com un pinzell acolorint ,el dia, en les seues jóvens siluetes.
L’aire passa en la seua transparènci com sempre, sense saber com serà el color i la força deixe vent en les pròximes hores.
Queden unes lleus gotes, de la pluja de la nit anterior, que recorre la humida terra, amb la seua olor de pols, perquè la terra encara està mulla.》@.@.@.