《 Naixen les flors, per tots els jardins del món, quan el sol a penes comença a badallar.
La terra desperta amb gana ha mostrat els seus secrets i en cants.
Broten les flors com un miracle, en bonics colors i formes cadascuna és més bonic, amb l’orgull del fang.
Les seues fulles obrin les ales de seda desprenent el seu perfum amb la brisa del voltant.
Cada flor gaudeix balla i és lluís en la seua breu destinació.
La rosa amb la seua espina sempre és la reina.
El lliri amb eixe color morat que resa a l’alba.
La margarida que juga a oblidar el si i el no.
Però el temps és aquell jardiner sense rostre que passa amb la seua tisora d’or, i talla el que és tendre, el bonic i tot el que vol.
Comencen a caure els pètals amb tristor, però queda un bonic record d’aquelles flors que tanta vida tenien tanta bellesa i perfum desprenien, queda la planta en un trist silenci.
Però, així i tot, cada flor, desprén les seues llavors. I en cada desaparició, torna un nou començament.
Perquè totes aquestes flors que moren tornen a ser flor, en la següent estació, i les tornarem a gaudir una altra estona més.》

@.@.@.