EL TRESOR MÉS APRECIAT
《 Quan el cos calla i tot va bé, no pensem amb ell, ni en el seu sosté.
Caminem pel món, sense pausa ni por, sense pensar que la salut és un gran tresor.
Però arriba un dia —de trist despertar— on es manifesta un dolor que es fa notar. I aleshores comprens, quasi sense alé, que estavem volant… sense saber per què.
Algú àvia pensat mai en l’esquena o en la pell?
Qui dóna les gràcies al simple poder caminar bé?
Eixe amagat tresor que tenim, beneït, que no pensem que el podem perdre es silenciós, i viu amb nosaltres, discret, infinit. I quan la febre et trenca la pau, penses. “Com pot passar-me això a mi, de sobte, i ara sóc esclava del mal.
El cos reclama allò que oblidem, i a voltes també asta l’ànima plorem.
Valorem la calma, i l’alegria del cos, l’absència del dolor i llàgrimes.
Agraïm quan estem bé, en llum i sense dolor.
Quan estàs bé, creus que això és el normal i no pensem amb la salut
Ací és on te n’adones conte i saps que tenies el tresor més vella del MÓN. La SALUT.》@.@.@.