《Quan els diumenges estem de paella, en una bonica tertúlia, en la platja, en el camp dels meus consogres Tere, i Toni.
Estem plens de vida, de tota mena. Gansos gats menuts i grans nia’n fastijos grans, I xicotets d’aigua. Gallines. Pardalets i algun mosquit que alguna vega ens piquen.
Allí no nia mai que tude, ni silenci, sempre, nia algun animal, que canta crida, o barall anse entre ells. Els posem, molles de pa, per al voltant, i acudeixen tots a menjar.
Són unes aus molt fràgils
Que de vegades ens fan, molta pena.
Però altres vegades veient-los i observa’n les, ens fan enveja, perquè es veuen, alegres i feliços, tenen la seua manera, de viure, i ser feliços.
Saben viure, més que nosaltres. Gaudint, de la seua vida, cosa que els humans no poden aconseguir.
A vegades pense.
Si pogués volar com ells, aniria, pel món, sense deixar res per veure ni descobrir.
Semblaria per al nostre univers, l’amistat per parts iguals, fent que es feren, grans i profundes.
Però els somnis que tinc, mai es podran complir,
Doncs altres persones han somiat, amb, llibertat i poder acabar en les desigualtats.
Però això, no sa pogut aconseguir encara.
Per eixe motiu. Seguiré somiant, i mirant els animalets, que ens envolten, cada diumenge.I seguiré gaudint, i divertida, mirant, com ells sí que són feliços, manxant, el seu manxar, i en quatre grans de dacsa estan contens》@.@.@.