L’ART DE SABER ESPERAR.
《Espere sense pressa, com aprén el riu quan la pedra li talla el pas, però sense parar-lo.
Espere amb els ulls oberts, encara que siga de nit, i el cor cansat de tantes coses que la ment ens porta.
Hi ha una forma d’esperança que no alça la veu, no promet miracles, però ta ajuda.
Visc dels xicotets detalls com parar taula encara que falte gent, regar una planta, tornar a confiar cada dia
De vegades esperar, es fa llarg com un hivern, molt gelat, però fins i tot la vida no para per ningú.
Res floreix de colp.
Tot necessita temps, ombra, aigua sol, i molta fe per no trencar-se
Espere, sí, sempre, espere, però no estic buida porte amb mi tot el viscut estimat.
i també porte el que he perdut, i aquesta certesa que a ningú li interessa, però sempre torna com aquelles taques que encara que les neteges tornen a eixir. 》@.@.@.