《 De vegades em pregunto, perquè amaguem l’edat, com si fos alguna cosa vergonyosa.
És que una pell llisa val més que la bondat, i perquè les arrugues espanten més que la ignorància, i els cabells blancs són el pitjor.
Cada línia en el meu rostre és un senyal dels anys que he viscut amb totes les meues emocions bones i no tan bones. En algun moment vaig riure molt, en altres, vaig plorar, però tot junt és el que visc i és la meua vida pura.
És curiós, que els homes amb cabells blancs diuen que són “interessants” o “distingits” però una dona de la mateixa edat la veuen “descuida” i la miren diferent.
Les mans tremoloses d’un avi produeixen tendresa, però les d’una dona de la mateixa edat fa pena.
Tampoc m’agradaria ser sempre jove, tot té les seues avantatges i desavantatges.
El que jo vull és ser una bona persona i estar viva.
Sóc una dona que ha tingut joventut, errors, pors i alegries.
Però també tinc una bonica família. Perquè em vaig casar tinc fills nores i nets i la meua pròpia història. Una història que no l’amague perquè la conte amb orgull perquè és la família que formarem el meu marit i jo i que compte amb molt orgull i satisfacció.》

@.@.@