QUAN LA TERRA PARLA
《La Terra no és només pols i pedra, ni un mapa pintat de blau i verd, és un cor antic que batega bais dels nostres passos.
Respira en els boscos, sospira en el vent, plora en mars ferits quan l’home oblida que és el seu fill.
En el seu ventre anem nàixer i morint tots, sense banderes, ni noms, només pell, només plor, només en ganes de viure bé.
Som llavors que ens reproduïm i caminen, som mans que poden curar o mans que poden ferir la mateixa terra que ens sosté.
La Terra ens parla en silenci, en la pluja que cau pacient, en la muntanya ferma, en el sol que ix sense demanar res.
I encara així… Ens continua regalant collites, ens continua oferint calor.
Tant de bo (tindrem) que aprenguem a mirar-la com es mira una mare, amb respecte, amb tendresa, amb gratitud eterna.
Perquè mentre ella gire en el cel, hi haurà esperança. I mentre nosaltres l’estimem, hi haurà futur.》@.@.@