《 Naixen les flors, per tots els jardins del món, quan el sol a penes comença a badallar.
La terra desperta amb gana ha mostrat els seus secrets i en cants.
Broten les flors com un miracle, en bonics colors i formes cadascuna és més bonic, amb l’orgull del fang.
Les seues fulles obrin les ales de seda desprenent el seu perfum amb la brisa del voltant.
Cada flor gaudeix balla i és lluís en la seua breu destinació.
La rosa amb la seua espina sempre és la reina.
El lliri amb eixe color morat que resa a l’alba.
La margarida que juga a oblidar el si i el no.
Però el temps és aquell jardiner sense rostre que passa amb la seua tisora d’or, i talla el que és tendre, el bonic i tot el que vol.
Comencen a caure els pètals amb tristor, però queda un bonic record d’aquelles flors que tanta vida tenien tanta bellesa i perfum desprenien, queda la planta en un trist silenci.
Però, així i tot, cada flor, desprén les seues llavors. I en cada desaparició, torna un nou començament.
Perquè totes aquestes flors que moren tornen a ser flor, en la següent estació, i les tornarem a gaudir una altra estona més.》

@.@.@.

《 No tindrem fracàs si ens arrisquem a caminar per aquell camí que ja ha estat caminat per altres abans.
Sabem que la vida és un bufit, un respir és una llum que neix i mor, és com un inesperat viatge sense permís.
Estar vius és una felicitat, també, som plors, tristeses, i alegria, la vida és tot això i molt més.
Estar vius poden ser instants, moments, dies, mesos o anys.
Però no oblidem que som el que el senyor proposa, o el que el destí, decidisca per a nosaltres.
Avui estem de camí amb el tren, de la vida, però no sabem on es troba de lluny l’estació per baixar.
No sabem on serem demà, així que no perdem ni un segon sense donar-li una abraçada als que volem i fer riure el que està al nostre costat i demostrem-li que l’estimem, perquè les ocasions passen i duren molt poc només ens dura, el tems que tardem a passar el camí de la vida.》@.@.@.

《 Que el meu cos no és etern.
Que estem fets.
De, carn i ossos, de sol pluja, tempestes, oblits, de desitjos, i Memòries,
També vivim en residus, sorolls, silencis.
Dies i nits,
Grans i menudes vivències.
Estic Acceptant que,
tot és passatger
Que estic amb el Món,
per intentar donar el millor de mi.
Fa temps vaig haver d’acceptar, que els meus pares no estarien sempre.
Que els meus fills a poc a poc. Farien el seu camí amb la seua família.
Per què els fills no són propietat nostra son, fills volguts.
Estic acceptant que tot el que és material es queda.
Que només era prestat.
Que després servirà per a altres persones.
També estic acceptant
Que ma casa només és un sostre temporal. I que en acabant viurà altra família.
Que aferrar-me a les coses només ens fa més penosa la partida.
Els animals que vull és arbres i les plantes que vaig plantar i les meues flors tan bé són efímeres.
Tot és la meua vida, i em costa acceptar-ho.》
ÉS TIC RESIGNA I SE QUE LA VIDA SEGUIRÀ SENSE MI. I QUE SOLS QUEDA EL RECORD.

@ @.@.

《 En un bonic hort ple de sol i encant, vivia una dolça taronja, sucosa, i colorá, amb un color especial.

Un dia esva enamorar de una àcida llima.
Era seriós i brillant, amb el color de llimona.
Bais una fulla la va mirar amb sorpresa, mai no va imaginar tanta bellesa tenia forma de cor i era rodona.
La taronja quan mirava aquell llimoner de prop, es removia el seu cor,
“Deus ser una taronja dolça com la mel”
Deia la llima sense pensar, i la taronja li contestava tímidament.
“M’estàs fent eixir el color”
I així poc a poc va néixer l’amor, entre aquells cítrics al sol, barrejant l’àcid i la dolçor sense control. Taronja i llima, sabor, dols i a marc, i junts es van tornar en un bon convinat.
Es van fondre per fi com, llimataronja, barrejant perfecta, ni dolça ni agra, van brindar pel seu amor amb el sol del seu a bit, i junts van viure, com llima taronja. O millor dit:
Amb el sabor dels dos a sits units i com vinats. Amb un petó de foc, espurna, i calor.
Taronja i llima, estranya unió, on el món els ha bategat com, El cítric de l’amor.》

@.@.@

《 La bellesa del cor no té edat ni necessita maquillatge, és un sentiment que creix al nostre interior, que jo aprenc amb cada experiència que he viscut. Perquè en cada arruga, està la firma, del temps amb el cos, és una medalla què la vida ens atorga. Amb les arrugues que ens porta la vida no hi ha cosmètica crema ni cirurgies, només està la nostra ment, els nostres pensaments, i sobren tota la passió que posem en les nostres vides. Ja que quan proves la font de la vida comences a comprendre, que, has arribat a l’edat de les arrugues. Jo no busque una cara perfecta, sinó una cara que explique, que he viscut la meua història, amb les meues alegries, i les meues batalles. La millor bellesa que pot tindre una dona és sentir-se bé en la seua pròpia pell, sabent il·luminar-se des de dins. Perquè pots vestir amb teles molt brillants, però si no brilles per dins amb el teu somriure des de l’ànima, no viuràs realment.
El temps no m’espanta. El que m’espanta és no poder valdre’m per mi mateix. I si puc donar un consell, és aquest!! No ens afanem per voler conservar-nos jóvens, si no preocupe mos en cuidar-nos millor, i poder estar més temps continuant vius.》

@.@.@.

《 Vull donar les gràcies a totes aquelles persones i amics que es molesten en llegir-me fent comentaris i donar-me consells, perquè gràcies a tots vosaltres encara estic aquí escrivint el que siga, perquè les vostres paraules són vida per a mi que m’animen i omplin de força el cor.
Els vostres comentaris són una cosa especial quan m’arriben a l’ànima, missatges d’estima que em fan somriure.
Sou les persones que em donen suport m’aprecien i fan que el meu cor estiga ple de gratitud.
Gràcies per cada paraula, cada missatge i cada gest, per fer-me creure que soc important per a vosaltres.
El vostre suport i afecte em donen força, i em fan sentir que no estic sola en aquest camí que gràcies a tots vosaltres baix començar.
Vull que sapigueu que jo també vos estime, que la vostra amistat és un tresor per a mi.
Gràcies per ser aquestes persones que em fan sentir especial, perquè van deixant empremta d’afecte al meu cor.》

@.@.@

《Si un dia no em puc alçar perquè ja no estic, penseu que estic d’or mida, en la pau de la nit.
Quan mene baixa i no estiga hassi en tots vosaltres, deixaré la música que m’agrada per si algú dels meus vol escoltar-la. Si teniu temps, llegiu les meues poesies, i relats. Estan escrits per atots.
Gasteu la meua roba, o doneu-la, no la tireu.
Agafeu una bonica copa i brindeu per mi.
No em recordeu mai trista ni absent de res.
No em busqueu sinó ja bon ambient i harmonia, busqueu-me sempre on nia VIDA.
En les Flors, els arbres, en el Mar, en els núvols la pluja, en el sol i les estrelles.
Però on sempre estaré s’era en tots els que em voleu.
Busqueu-me sempre dins de vosaltres els que m’estimeu, per què allí, és on estaré per sempre 》
.@.@.@.

《 Seré vers, perquè agraïsc quan em llegiu, seré llum mentre existiu, persones que m’il·luminen, soc humana perquè tinc errors i em faig càrrec.
Soc amiga de les meues amigues perquè elles m’estimen i jo a elles, sense especular, perquè som capasses de donar-nos alé si cal, i soc llum per aclarir els dies i donar energia al cor.
Recórrec el camí, perquè hi ha senders sembrats, camine pel prat perquè hi ha flors silvestres, obra de Déu, estime l’harmonia natural, perquè la natura sempre serà bonica.
Mentre les papallones es posen amb les flors, soc feliç i mire el paisatge brillar encés, d’un sol lluminós, perquè sempre hi haurà en aquesta vida, matinades i, ocells volant que busquen el seu espai.
Les estrelles, i la lluna són els astres, rei, on suaument, porten tènues melodies de violins.
Mentrestant, pense, jo sent, estime, veig, crec. Puc parlar ¿Què més puc demanar?》

@.@.@.

《 L’amor quan és verdader és com un bonic jardí.
Quan està ple de flors, on creixen les roses de la tendresa.
És un refugi segur, una abraçada càlida, on el cor se sent com a casa.
És el somriure que il·lumina el dia, la paraula que calma la tempesta.
És el gest que mostra l’empatia, la mà que et sosté a l’adversitat.
L’amor veritable és com un far ple de llum a la foscor, que et guia cap a la seguretat i la pau.
És la veu que et diu paraules d’alè, és la presència que fa sentir-se abrigallat.
Quan l’amor és veritable, trobem la força, per superar tots els obstacles i continuar endavant.
Però sobretot quan l’amor és veritable, és el bàlsam que guareix les ferides, i sempre et porta cap al camí de pau i la felicitat. 》@.@.@.