《 Que no sé res d’aquesta vida, que tot és un misteri, que no entenc.
Que el meu cos. No és immortal, que envellís. I un dia se n’anirà.
Que estem fets de, records i oblits, Desitjos, Memòries, sorolls, i, silencis, Dies i nits, Chico tetes, històries. I sotils detalls.
Vaig tindre que a similar que, tot és passatger i transitori. Que baix vindre al Món a poder ser feliç Que he d’intentar fer el millor de mi i deixar rastres positius dels meus passos, Abans de marxar.
Baix haver d’acceptar, que els meus pares no estarien per sempre, que els meus fills, poc a poc, seguiran el seu camí sense mi.
Vaig haver d’assimilar que. No éren meus. Com suposava, i que la llibertat d’anar i tornar És també un dret seu. Que tots els meus béns son com un préstec, que, no em pertany, i que som tan fugaços Com fugaç és
La pròpia existència a la Terra. Que ma casa és només
Un sostre temporal, que serà després l’abric terrenal D’una altra família. Els arbres que vaig plantar, i les meues flors també són mortals.
Em vaig rendir, acceptant el que tenia què acceptar. I així deixaré de patir》

@.@.@.

《 Quan el primer amor arriba als quinze anys, penses que el món sencer és teu.
El cor, de vegades és covard i altres voltes valent.
Un bes furtiu bai la lluna, promeses en un parc amagat, mans que tremolen,
somnis que dansen, és un futur a cada batec.
Somriures que es creuen, mirades que parlen més que les paraules.
És el primer amor, tan pur, tan real, com el primer raig de llum de la matina.
A quinze anys, l’amor no té mesures, però és intens, breu, tan etern.
Són records que es guarden per sempre,
al racó més tendre del cor.
Encara que el temps passe i el difumine aquells dies de joventut fervent,
el primer amor sempre reviu, a la memòria, constant i present del temps.》@.@.@

《 Encara que vegues a molta gent rient no et confongues,
de vegades un somriure és una arma càrrega, sense ni una mica d’alegria.
Alguna volta quan vegues aquestes sonoritzes t’estan, dient,
no tinc res que oferir, que no siga el rictus amarg que puc
deixar cada vega que òbric la boca per a parlar.
No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te
abans que ta repetisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i,
vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria,
i veure’t naufragar entre la tristor i soledat.
Perquè a la fi de tot, sempre hi haurà i veuràs moltes.
Sonoritzes boniques d’algú que el somriure encara
Pot ser que s’està morint sol, de tristesa i soledat 》
@.@ @.

《 La pantalla gran encén les llums,
els somnis naixen en teles, i paper,
un món d’històries, de rialles i plors,
on el fet irreal pareix real.
Bais un sostre fosc d’una sala en penombra,
les estrelles no dormen, sempre desprenen llum,
un viatge sense temps ni espai ens porta,
a un univers de màgia on tot es pot celebrar.
El projector mostra secrets al vent,
amb llums i ombres que expliquen mil històries, en cada fotograma,
una vida s’encén, IA cada mira, en esperança s’aprén.
Les veus de l’art troben el seu destí, a la festa del cinema,
és on tot comença amb una pantalla immensa, on la vida desfila.
Per sempre serà el cinema un far encés,
un refugi de màgia, on és impossible mirar la pantalla,
per què cada història es torna màgia.》

@.@.@.

《 Avui declare, amb fermesa i sense recel- Que el tabac no serà amo del meu anhel. En les seues fulles amargues i fum traïdor, No trobaré consol, ni alleujament verdader.
És una addicció a la boira de l’engany, Promeses de calma, d’un alleugeriment sense mida.
Però sé, en el profund del meu ésser sincer.

Que la seua abraçada letal és una falsa companyia.
Cendres de somnis, pulmons enredats,
Cors pansits, batecs esgotats.
Només cadenes de fum, de la seua presó cruel,
Avui trio la vida, la salut, la raó.
Respirem aire pur, en llibertat i alé, I a cada exhalació, deixem enrere el turmenta.

Declare amb força, la meua ferma decisió. De rebutjar el tabac, en aquesta proclamació.》@.@ @.

《 Comença l’estiu, i el sol resplendeix,
Els dies s’allarguen, la vida floreix.
El cel es pinta de blau, I el mar ens convida a REFRESCAR-NOS.
Les rialles es barregen amb vent lleuger,
Les onades xiuxiuegen un cant sincer.
Les flors esclaten en mil colors,
L’aire s’ompli de noves olors.
Els nens juguen, sense pressa amb el temps,
La brisa a la cara, és pura gosada.
L’estiu ha arribat, i sestà notant.
És temps de somnis, i de nits mirant les estrelles,
D’amors que neixen baies llunes plenes.
En el mar es recorden històries antigues, i les ones
en el seu vaivé, recorden els secrets que amaga el TEMPS.》

@.@.@.

《 A l’haver perdut algunes voltes he aprés també a guanyar.
He plorat tantes vegades que se’ns ha dibuixat el somriure que tinc ara.
Conec tant casa meua que a fosques puc caminar.
He tocat alguna vega fondo, però, cada colp que baixe, ja sé que demà pujaré.
Em sorprén tant saber com som l’ésser humà, que he aprés a ser jo mateix.
He intentat fer les coses bé i he comprés que realment tot som imperfectes.
La verdadera amistat sí que existeix, i potser la tenim prop, però no és fàcil trobar-la.
Ser fidel no és una obligació sinó un verdader plaer quan l’amor és verdader.
Les millors coses de la vida venen com menys te les esperes.
No les has de buscar.
Però malgrat que passen molts anys encara queden coses per vindre.》

@.@.@.

《 En la pau d’un matí seré, el sol es prepara per a la seua gran escena.
Entre ombres, la seua llum es filtra,
preludi d’un dia ple de vida.

El món desperta en un sospir, la brisa acaricia cada racó.
El mar i els camps s’omplin de color,
bais la mira del sol, el gran autor.

L’eixida del sol, un espectacle diví,
que ens recorda la bellesa del destí.
Els ocells canten en perfecta harmonia,
mentre el sol emergeix amb tota la seua energia.

Els colors del cel dansen amb esplendor,
pintant el paisatge amb el seu càlid color.
La natura desperta amb alegria,
en aquesta bonica sortida
De sol, que ens regala cada dia.》@.@.@.

《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria haver dit, de vegades el temps, m’ho ha prohibit. Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels temps, mentre un sol de foc, balla sol, pel, firmament. Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he anul·lat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré traore, quan voldré, i podré llençant-les, quan vulga, als quatre vents. On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites, en molts sentiments estan, i sempre que d’Aran 》@.@.@.

《 Respirant junts, perquè és un viatge que ve de la mà, on el temps és un sospir, i l’amor, és soberà.
En el nostre cor estan, els records, com estrelles de la nit, on brillen amb llum eterna, amb el cel de la nostra esperança.
Les arrugues són les nostres històries, els cabells blancs, saviesa, i cada riure és compartit, com el cant de l’alegria.
Els dies grisos o assolellats, estan tenyits d’amor sincer,
són l’eco de les promeses, d’un afecte verdader.
La passió es torna calma, la mira és el còmplice, i el cor encara batega, al ritme d’un amor ferm.
Hem passat moltes tempestes, i hem trobat pau, a la companyia eterna, d’un amor sense antifaç.
Més de cinquanta anys d’història, un testimoni de fe, un amor que no acaba mai, perquè quan és sincer, i verdader sempre perdura.》

@.@.@.