《El COS VA QUEDANT SENSE RES
Amb el pas del temps anem perdent coses del cos, que abans teníem.
També van apagant-se i fent-se vella la memòria.
Els cabells van caent a part també de fer-se blans.
També es torna pel temps més dèbil.
El cos va perdent força i bellesa.
Els peuses fan torpes i van deformant-se.
Vas perdent força i allò que abans no costava d’alçar en l’edat quasi no podem.
Aquest temps ni s’assemblen a l’ahir, i a voltes vols dir alguna cosa i no te’n recordes de les paraules exactes.
La fragilitat del cos va perdent-se a poc a poc, i també va desapareixent.
En la pell ixen taques, però el més mal escuant se’n va el brill i la textura amb la nostra fràgil pell.
Mentre a voltes, veig figures sense rostre, que no puc saber qui són, però el cor em recorda que no hem de preocupar-nos per res, perquè tot acaba, en un efímer record.》@.@.@.

QUAN EL DIA SOMRIU

《 Quan el dia es desperta amb una bonica sonoritza daura,
i el sol comença a despertar la terra que estava adormida amb la seua calor.
Els ocells canten la seua cançó,
i tot respira pau i emoció.

L’aire perfuma jardins i desperts somnis,
els núvols descansen, blancs i contents.
Hui el món brilla, net i seré.
Com una dolsa abraçada d’efecte.

Que res no ens lleve el somriure ni la calma de l’ànima,
que el sol ens il·lumine, i ens òmpliga el dia de pau.
Perquè pot haver-hi dies, com aquest, tan bonics.
També podem estat nosaltres ben contens en rebre aquest bonic regal del cel.》@.@.@.

El PAS DEL TEMPS
《El temps camina sense mirar cap enrere, perquè mirar cap arrere no li interesà.
Passa entre les persones deixant güelles i empremtes suaus, deixa’t històries tristes i també boniques.
El pas del temps ens porta somriures, i també ens fa madurar, amb el seu silenci guarda tot allò que està passant
El temps no demana permís, no espera ningú, va soltant promeses, que a voltes no pot complir, esborra els paisatges que li molesten.
De vegades consola, de vegades castiga, el seu pas lleuger seguirà per què mai no acabarà.
Però asta en el seu fluir, les persones trobem sentit, perquè tot envelleix, menys tot allò que ja tenim viscut.@.@.@

ÉL NOSTRE ABRÀS NO TÉ PREU

《Quan tens ganes del fet que algú t’abrase i no tens a ningú prop, no ta pura nia remei per atot.
Encara que estigués en companya i necessiten una abraçada i altra persona no tinga ganes d’abrasar-te no t’amoïnes que tens el remei
En les abraçades passa que si tens moltes ganes de rebre una abraçada, si el que està en tu note ganes d’abraçar, sempre tindràs la més verdadera de les abraçades la més verdadera és la teua.
Encara que no és el mateix que el donen un abraç quan naix del cor, que poder abrasar-te tu mateix, sempre tens el consol d’un braç que ens podem donar nosaltres en totes la nostra força i sense demanar-lo a ningú.
Sempre tindrem la nostra verdadera i càlida abraçada.》@.@.@.

VOLAREN ELS ANYS

《Se n’anaren els anys… I ni tan sols em vaig adonar del moment exacte en què va passar.
Ahir semblava tenir forces infinites, podia treballar tot el dia, atendre la casa, cuidar els fills i encara quedava energia per escoltar els problemes de les meues clientes.
Avui ja no és res igual, El cos comença a reclamar, els genolls fan mal en baixar les escales, els passos són més lents.
El temps ens llevara agilitat, però ens ensenya que el més important no és córrer, sinó gaudir d’aquest trajecte anomenat VIDA.
Que les cicatrius són històries, que en silencis també parlen, i que la Vida no es mesura en allò que hem aconseguit, sinó en allò que hem viscut.
Se’m van volant els anys, però ací continue seguiré mentre Déu em done força per estar alguns anys més.
Perquè, encara que el cos està canviant també, mai ningú podrà esborrar el que he estimat, el que he després i tot el que encara em queda per dependre en aquesta vida.》@.@.@

ONES DE FERRO

《 Colpeja de vegades en la barca de la vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.

Repetits colps de dolor enmig de tempestes de ferro impassibles, isempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber parar aixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.

Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com hem de sostindre el màstil, fins que la mar pare d’afectar-nos.

Sabem que algun dia podrem en eixes ones de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima.

Convertint-se en una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en unes boniques ones d’espuma blanca en pau i tranquil·litat en la nostra vida 》@.@

ELS MEUS PARES ESTAN AMB EL CEL

《En un cel estrellat on brilla la lluna, allà resideixen els meus pares amb el seu amor que perdura.

Pense en els seus somriures, quan el sol al matí, il·lumina casa meua, amb els seus bonics records que sempre estan a la meua ànima.

Les seues veus arriben amb el vent, j la Senç amb la meua oïda com paraules d’alé, i afecte, els meus pares des del se’l em guien pel camí cap a un futur, amb un bon destí.

Encara que ja no estiguen de cos present, la seua presència la sent, en cada batec del meu cor i el seu amor m’acompanya, sempre com uns àngels protectors.

Amb el cel vos buscaré pares estimats amb els meus records passats pares adorats, els vostres records m’ompli d’amor i de pau, i amb el meu cor, vos portaré, per sempre.》@.@.@

AMB L’EDAT

《 Comencem a no veure bé de prop, però també ens acostumem a no escoltar el que no interesa.
També caminem una mica més lent, però comencem a saber estimar-nos una mica més.
Ens arepentim menys de fer algunes coses, i anem buscant més la felicitat sense sentir-nos culpable per això.
Amb l’edat estimem més els amics, no anem buscant respostes, perquè passes una mica més del que diran i no necessitar consells sinó que som nosaltres qui els donem, si te’ls demanen.
No saludes a qui no et saluda, no discuteixes gairebé amb Ningú, amb els anys sabem qui som i d’on venim i que només tenim una vida, i és convenient saber com viure-la sense por.
Amb l’edat s’aprén a viure més a poc a poc, i podem gaudir més del temps, acceptant els nostres estats d’ànim i també les arrugues,
Aprens a no donar importància al que pensen de nosaltres algunes persones, i procurem viure més felisos.》@.@.@.

CARRER DEL SOL
《Sempre serà el meu carrer, el més bonic, el carrer del sol, el que em va veure néixer, i em va contemplar creixent a l’ombra dels seus arbres, que m’abrigaren a mi i els meus records.
Allí en baix casar quan faltaren els meus pares, i va néixer un dels meus fills DAVID, recorde aquells capvespres asseguda a la seua ombra, allí estan els meus records, el passat amb els meus pares, que bonics records, de vegades quan passe per al meu carrer veig els seus arbres que tenen l’edat del meu David.
El sol l’ompli de vida és molt bonic el meu carrer, que el baix abandonar plorant amb els records d’aquella casa.
Però baix començar una nova vida en una nova casa i allà va néixer el meu altre fill RAÜL. I allà continue vivint omplint la meua vida amb tota mena de records, bons i no tan bons en dies de fred i molta calor, però en el meu pensament sempre està aquella xicoteta i blanca casa, plena dels meus millors records de joventut, que sempre recordaré com el millor carrer del món. Carrer del Sol N1.》@.@.@

CADA DIA QUE PASSA L’APRECIE MÉS
《Moltes vegades ens desvelem, recorrent el camí de la ment
Pensat en què farem eixe dia, perquè vivim pendent del que farem.
Quan em desperte done GRÀCIES, òbric les finestres comence a pensar
en aquelles coses que tinc i pense que les havia de valorar més,
També respire fondo valorant l’aire que passa pel meu pulmó
quan arriba net i pur.

Observe molt les flors la natura i valore molt, poder mirar eixos colors que la vida ens regala,
Aprofite cada moment del dia per gaudir de la llum del sol.
Perquè mai saben quan serà el moment de dir adeu,
les coses que tanta alegria i satisfacció, ens donen, així
que aprofitem sempre cada moment de la nostra vida
perquè estem en el millor moment i en el millor lloc, que és on es tem ara,
perquè és el millor, la nostra vida.》@.@.@.