《 La bellesa d’una dona es fa gran amb els anys. No per tindre una boca bonica, o parlar bé. Ni per tindre uns ulls bonics. Ni ser bonica per sobrar-te els dines. Ni per tenir un bon monyo, deixar que algú acaricie els seus cabells. Però una dona quan és gran, camina sabent que mai estarà sola, perquè els que l’estimen sempre estaran amb ella. Perquè ella sempre comparteix quan té menjar en els que tenen fam. Sempre tindrà bons consells per als quals els demanen. Les persones, també, necessitem ser reparades quan estem malament, estimades i acompanyades. Mai no desprecies a cap persona gran Quan tu envellisques, el donaràs compte que tens dues mans, una per ajudar-te a tu mateix, l’altra per ajudar els qui ho necessiten. La bellesa d’una dona no està en la roba que porta, la cara o la manera d’arreglar els cabells.》.
《En un cel d’esperança, brilla una nova estrella,
és el plor d’un bebé que arriba en força per renovar el món. Els seus ulls són de sorpresa, reflecteixen el color de la flor més delicat, en un jardí ple de flors de colors.
Els pares són dos joves que somien, amb un futur brillant, cada pas, cada riure, és un regal constant.
Ser pares la primera volta, són valents, amb els cors oberts, troben en el seu bebé, l’amor més esperat i verdader.
Amb mans tremoloses, la bresen amb tendresa, i cada carícia, es torna en un dolç amor.
Ella és un sol naixent, i en les vides dels pares, és la guia personifica, de l’amor, i una gran il·lusió.
Que cresca forta i lliure, entre rialles i abraçades, que l’amor l’envolte, en passos firmes. Que els seus pares estiguen sempre, plens de llum i calma, i el seu bebé, siga la melodia, que alimente les seues vides per sempre.》
《 El temps va engolint, poc a, poc entre rosses i laments, i nosaltres mirant com cauen les vesprades, anem passant el temps. I aplega la nit, i prompte veurem aplegar un nou dia. El temps va dirigint, qui tindrà aquests moments bons que omplin la vida, i qui amaga secrets, en algun moment, el temps deixa rodar la roda boja, i va seleccionant a qui li toca. Ell va dibuixant en calma, quan arriben les canes i l’experiència. Arrasa com l’aire s’emporta dolors i alegries, deixant només records, que passen, com l’aire que no para, com tampoc, para la vida. El temps és jues i Verduc, que va marcat els camins, del nostre destí, principi i fi del nostre caminar, ell el porta i sane portara quan vol, és com un desconegut en experiència, el temps sempre està en tu, hasta el dia Güell vol, que partim per sempre》 @.@.@.
《 Tinc fred, i no necessite foc per estar calent. Tinc molt de respecte, i terrible set, i no necessite demanar aigua. He demanat temps per mirar el, horitzó, i poder veure com estan en aquests moments els meus germans del món, és a dir, com poder pujar les escales per poder arribar a eixe cim de l’esperit de l’ànima i del cor. I poder ajuntar-nos i demanar tots junts, que tot vaja passant amb calma i puguem abraçar-nos amb totes les nostres forces 》
《 Hi ha dies en què l’ànima se sent pesa, com el cel quan està cobert de núvols grisencs, i el cor batega lent, com si estigués cansat, i perdut en records de temps passats.
Però també hi ha dies en què el sol treu el cap,
il·luminant racons que creies oblidats, i la vida, amb la seua suau carícia, et truca, despertant somriures, alegries i abraçades.
No és fàcil entendre el perquè de les ombres, ni el motiu del riure enmig de la tempesta. La vida és un riu que flueix i s’ondula, mesclant els plors i la felicitat en la seua essència.
Pense permetre’m sentir, sense culpes ni presses,
que en cada emoció s’amaga un ensenyament.
La tristesa també té la seua bellesa amaga,
i la joia és el regal de tota esperança.
Avui és un dia més en aquest viatge infinit, on l’ànima navega entre dubtes i fe. Abraçaré cada instant, cada pas, cada batec, perquè cadascú d’ells en recorda que encara estic viva i dreta.》@.@.@.
《 En el fons del meu ésser, brilla una llum,
una espurna divina que mai no s’apaga.
És el reflex de la vida que en mi batega,
una flama que crema, amb passió i entrega.
Aquesta llum és la que guia els meus passos per la foscor, és el meu far i la meua estrella.
M’il·lumina el camí cap al destí i em recorda que l’amor és etern.
La llum de l’ànima és la que emmante viva.
És la que em dona força, per continuar endavant, és l’amor que batega a cada fibra del meu ésser, la llum que em guia, cap a la felicitat.》
《Que més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, les persones que estimem i ens alegren el cor. Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, des d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim temps de viure aquesta vida que tenim al davant》
@.@.@.
《 Sempre seré, una persona pacient per això mateix, demane que plegue a l’univers, envellir amb dignitat, poder valdre’m per mi mateixa, sense causar llàstima, i sense molestar a ningú.
Vull somriure al despertar i cada dia, fins i tot amb les arrugues que denuncien la meua edat, no m’agradaria estar sola en aquest temps. Voldria estar ro deixa dels meus.
Voldria envellir amb saviesa, sense preocupar-me pel temps que encara en quede, i gaudir cada segon sense pressa allò que en quede en aquesta vida i poder continuar sent un bonic record per als que m’estimen.》@.@.@.
《 Que esperara la meua vida de mi quan camine entre línies altes i baixes sense sentit què en fan caminar tort, sense importar al destí que només m’acompanya quan vol.
Que espera la vida de mi quan desapareix, segons les mirades per no sentir les paraules que solen caure als rius de les mentides mentre s’escampen als quatre vents.
Que esperara la meua vida quan calle en el reclam de les nits on sa maquen les meues penes i nostàlgies en un món on no entenen el meu pensar en els passos per poder arribar-hi al meu avui.
Que espera la meua vida quan no trobe un bon camí en un món on jo em trobe una estranya
sense passat i sempre esperant un futur caminant a voltes només per caminar.
Que esperara la meua vida de mi quan camine entre línies altes i baixes sense sentit què en fan caminar tort, sense importar al destí que només m’acompanya quan vol.
Que espera la vida de mi quan desapareix, segons les mirades per no sentir les paraules que solen caure als rius de les mentides mentre s’escampen als quatre vents.
Que esperara la meua vida quan calle en el reclam de les nits on sa maquen les meues penes i nostàlgies en un món on no entenen el meu pensar en els passos per poder arribar-hi al meu avui.
Que espera la meua vida quan no trobe un bon camí en un món on jo em trobe una estranya
sense passat i sempre esperant un futur caminant a voltes només per caminar.》@.@.@.
《 La dansa del rellotge que mai para ella marca el temps en el seu dansar, els segons s’escorren, sense pressa ni pausa. Cada tic és un ressò que el vent s’emporta, al límit del dia, hasta que la nit ens envolta.
Les hores, corren, s’esfumen al vent, com fulles a la tardor, esborrades pel temps.
Els minuts són punts que volen sense fre, i en un parpelleig, es converteix en record.
El dia neix i mor, en un sospir fugaç,
i el rellotge no perdona, mai ni donarà la marxa enrere.
Així, mentre mirem el seu etern girar, la vida se’ns en va, com les ones que van al mar i DESAPAREIXEN PER SEMPRE! @.@.@.》
