《 Vull cridar amb crits
de ràbia continguda
perquè en un sol crit
se’ns pot escapar la vida

De vegades ens quedem
muts callats mustio sense pensaments
perquè sense adonar-nos
se’ns escapa el moment

Correm de vegades sense direcció
veiem passar el temps sense saber
la missió ni la visió sense poder descriure els sentiments

On volem arribar en aquesta bogeria
diària que ens porta sempre la contrària,
perquè puguem creixen com a éssers humans.

Vull cridar la meua alegria i les meues ganes d’estar ací és que això que tinc guardat
És de les ganes de viure que tinc.》@.@.@.

《 Em vaig quedar amb mi, perquè també fora, està succeint el mateix que dins.

Em vaig quedar amb mi, així mentre estic ordenat per dins, no tinc temps de perdre’m darrere de ningú.

Em vaig quedar amb mi, perquè així, trie només el que em dicte el meu cor.

Quedar-amb mi, vol dir, respectar-me, valorar-me, comprendrem, i sanar-me.

Aquedar-me amb mi. Estic conscient del que soc, i aprenc de mi mateixa, el que espere dels altres.

Quedar-amb mi, m’ensenya a ser pacient, davant el moviment de la vida, aprenent a veure, cada cosa al seu temps i el seu lloc.

Quedar-amb mi, m’ensenya i aprenc a transitar les meues penes, i alegries, d’una manera més útil.

Em vaig quedar amb mi mateixa, per així poder compartir, en un altre moment, les meues experiències amb tots els altres 》

@. @ @.

《 No presumisques de la teua bellesa. Amb el temps ens desfigurem, serem arrugues i cabells blancs. Amb el temps, serem pell flàccida amb un caminar rar.

No presumisques dels títols universitaris… Algun dia, tots acabarem amb el mateix títol No presumisques dels teus èxits… Amb el temps, tots ens anem quedant sols.

No presumisques tampoc de tenir diners… Amb els anys, perden de valor.
No presumisques de la teua feina…
Algun dia, et reemplaçaran fàcilment.

No presumisques gaire l’intel·ligent que ets… Amb el temps, la teua memòria fallarà.
No presumisques dels teus vestits de marca…
Amb el temps, buscaràs roba còmoda sense mirar marques.

No presumisques del teu vehicle de luxe. Amb el temps faràs servir, cadires de rodes o bastó. No presumisques de la teua força física. Amb el temps necessitaràs suport fins i tot per caminar.

Amb el temps necessitaràs companyia per vestir-te, menjar, banyar-te i més. MILLOR ASSEGURA’T DE DEIXAR UN BON RECORD. A la teua família i la gent que t’estima》

@.@.@.

《 A mal temps bona cara. • No hi ha mal que cent anys dure , ni cos que ho resistisca. • Més val dolent conegut, que bo per conéixer. • De tal pal, tal estella. • Camaró que s’adorm, se l’emporta la corrent. • Gos que lladra no mossega. • Home previngut, val per dos • Arbre que neix tort, mai s’adreça el seu tronc. • Més val ocell a la mà, que cent volant • Val més tard que mai. • On hi ha capità, no mana soldat • Cria corbs i et trauran els ulls. • Peix que s’adorm, se’l en porta el corrent. • Déu fa força, però mai ofega. • A mal temps, bona cara. • A qui matina, Déu l’ajuda. • A casa del ferrer, ganivet de fusta. • Mico veu, mico que fa • Candela al gerro fins que allargue el fons • Déu dona barba a qui no té cu xilla • Matar dos ocells d’un tret. • A panxa plena, cor content.》

@.@.@.

《 Buscant aquell temps que no veiem i donant temps i sentint en veure discórrer els versos mentre mire caure la vesprada enmig dels meus records.

Esperant expectant per tornar a veure eixos bonics moments i pensant que mai moren els pensaments, ells roden com les hores mentre jo encara busque aquest temps abans que passe el temps.》@.@.@.

《 La companyia de la soledat deixa arribar idees algunes les puc plasmar en paper altres es queden suspeses, i altres comença a créixer i tenir vida.
Només una simple olor pot portar un record a la ment creant una història i
donant curs a una il·lusió.
Les lletres omplin els espais buscant en les paraules algun tema que em donen peu per escriure algun poema
El silenci de vegades ho cobreix tot, un carrer buit és trist no se sent el riure de nens ni les xafarderies de la gent en veures, carrers de ciment, Buits que amaguen les pors de la gent. Es desborden les idees
es tracen estratègies
callen els rumors
calla la raó, vivim de records sense poder trobar la solució.》

@.@.@.

《 Amb el jardí de la vida, floreixen amb amor,

els avis, són els tresors, d’història i de valor.

Amb dolçor a les mans acaricien als nets, amb ulls que brillen,
cuiden els nets, com ànimes que guien.

Amb els seus contes, els nets riures sense final, les seues abraçades eternes, refugi sense igual.

Ens ensenyen a estimar, a somiar i viure,
als braços trobem, pau i futur. Amb paciència infinita, amb saviesa subtil,

Ens mostren el món, amb un toc gentil.
Són arrels profundes, al nostre cor, el seu amor és el llaç, que uneix generació.

Gràcies, estimats avis, pel vostre amor sense igual, per ser els nostres herois, en aquest món real.

Avui celebrem la vostra existència , i el seu amor tan sincer,
els nostres cors, són el seu llegat etern.》

@.@.@.

《 Soc propietària d’aquell passat que cada dia va jugant amb aquests records que el temps va burlant.

Soc propietària del gest que fa possible el somriure que s’allunya de mi jugant amb les històries dels meus moments feliços.

Soc propietària de les tristeses guardades llàgrimes i dolors sepultats que busquen brotar una altra vegada en altres espais.

Soc propietària dels meus fracassos de les meues caigudes que vaig arrossegar sense adonar-me que deixant lliures va ser la solució per poder alçar el meu cos i seguir!

Soc propietària dels meus èxits i dels meus triomfs perquè només va ser aquell moment just baix tenir el plaer de gaudir d’aquelles mels.

Soc propietària del passat que vaig arrossegar amb la meua vida perquè ells van tenir també els seus moments

Soc propietari de l’ara que faig el que vull, mentre espere les coses que em queden per fer abans de la meua partida.》

@.@.@.

《 Les fulles de la meua tardor han anat caient s’estan assecant com les cataractes quan no plou,

que van ser com camins ja transitats
Avui sóc un arbre que espera la primavera que m’alegra els dies
recordant aquells camins viscuts
Les fulles de la meua vida estan caient amb el temps per l’increment clima
que corre entre el meu cos, Són com el vi que va allunyant els records i sentint que no hi ha temps perdut perquè vulga o no, vaig estar aquí, a la meua manera
Arriba, la meua espera per les meues il·lusions de vida que comencen a brotar plenes de s’avia. Perquè les fulles de la meua vida ja s’han fet meues.queda molt per fer ! 》@.@.@.