QUAN CREMEN LES MUNTANYES
《 El vent ajuda i encén,
les flames ballen sense mesura, però em forçà, els camps ploren amb fum,
mentres el cel va fent-se negre.
Els pins es cremen de dolor,
els animals fugen del seu entorn, i la terra, ferida i exhausta, crida
demanat aigua, i vida.
Però darrere del foc naix l’esperança,
mans valentes, cors units, bombers,
i veïns en somnis que no poden deixar morir.
La natura i els records. i quan arribe la pluja, és quan el silenci torne al bosc,
i brotarà de nou la verdor,i tornaran els animals,
perquè la vida sempre resisteix,
i l’amor per la nostra terra
és més forta que qualsevol incendi.》@.@.@.

LA FELICITAT

《 La felicitat, són moments, que apleguen quan menys les esperes són com un castell, un moment d’alegria inesperat.

La busquem i sempre s’anhela, es persegueix amb fervor, ¿però en quin racó s’amaga, i com trobar-la?

La felicitat està fonda i no té pressa per eixir, és un objectiu esquiu, un somni llunyà.
S’amaga darrere de llàgrimes, i només acudeix en moments d’amor.

Però quan arriba, que bonica i placentera sensació, és com la calor que ens envolta, amb una abraçada sense fi.
La felicitat és un regal sense preu, és el millor tresor que hem de cuidar i sempre valorar.

Així que continuarem buscant-la, sense parar, aquest estat de gràcia, aquell moment de pau.
Perquè encara que siga dura en eixir, la felicitat sempre pareixerà curta, però sempre Valdrà la pena buscar-la.-》@.@.@.

QUAN EL COS DESPERTA.
《Quan el cos no fa mal l’ànima riu, i la vida és bonica, és fàcil pensar que tot és senzill.
Però dins d’eixe goig, tan pur i tan net,
hi ha un regal diví, en el cor, que el cos no entén.
La vida camina sense soroll, i el cos pensa que tot és normal,
quan no sabem valora hasta que no ens mostra el dolor.
Però quan arriba el vent fort i dolent del cos, es veu la realitat i ens mostra
la vida més pura.
És Déu, la sort, o el nostre cos quan es manifesta el nostre ser, ens diu.
“Para un poc, i respira tranquil·la.
”Recorda que el cos és temple i refugi, i l’ànima un far quan la foscor arriba i ens deixa sense poder vore.
Així, que quan estiguem de nou curats,
agraïm la llum del sol, i la pau de l’albada.
Perquè cada batec del cor, cada pas sense tenir dolor és un miracle de déu
és un miracle que calla, però quan desperta és molt real.》@.@.@.

ELS ULLS, SON TRESORS EN SILENCI

《 Si els ulls s’apagaren per uns dies, aleshores sabíem com seria viure sense poder veure res, el món seria totfosc , no podríem veure l’alba en eixe color tan bonic que ens regala el sol, ni podríem veure els somriuré dels nostres éssers volguts, quan són feliços.
No sabríem com seria el blau del cel, ni veuríem el ball de les ones quan estan en moviment, ni el mar quan està en calma, no veuríem ni els pardalets volar.
Ni podríem mirar el color deixes, flors que tant ens alegren la vista.
Som rics, tan rics i no ho sabem, tenim ulls que poden mirar i abrasar la vida.
Llegim quant volen, i poden mirar tot el que ens regala la vida, incloent-hi la bellesa per tot arreu.
Donem gràcies a Déu cada dia, si podem veure als nostres fills i nets i podem gaudir mirant-los amb els mateixos ulls.
Perquè tot allò que podem mirar, també eu mirem amb els ulls del cor, quan la mira està viva i desperta, tenim un tresor infinit, cuidem la nostra vista perquè mai es tanque el tresor que tenim amb els nostres ulls.》@.@.@

LES MEUES GÜELLES
《 Sé que, en caminar un llarg camí, amb els meus passos, estic deixat güelles, no importa a quin lloc les vaig deixar, però sé que en la meua travessia per aquesta vida m’agradaria poder deixar un bonic rastre.
De bones amistats, d’afecte, i de bones accions.
En el meu destí, veig un sender ple, d’encerts i també fracassos que els estic torejant al llarg de la meua vida.
Del que sí que estic segura és que sempre, recórrec els camins, intentat, no molestar hi ha ningú.
Amb la saviesa que em regala el temps, que jo avui aprecie molt.
He aconseguit ser una persona que no enveja hi ha ningú, i estic conforme amb el que tinc, estime la meua família els meus amics i encara que la vida m’haja donat algun cop més fort, sempre ho he sabut encaixar i viure la vida sense canviar l’essència que estic aprenent amb els anys.
Sempre procuraré anar deixant les meues güelles i anar marcant els meus passos per aquells camins que encara em queden per transitar.》@.@.@.

POEMA.

POEMA

《Algun dia trobaré eixa melodia especial, que busque tota la vida, i així la podré guardar amb la meua ànima, i cada clarejar del dia podré acompanyar-me de la música que ma grada, abans de convertir-la amb pensaments.
Algun dia, estaré entre, boniques palomes de colors, i podré volar amb elles, amb les seues ales al vent per poder demostrar al món, que la distància pot acostar-se, quan superem la força de la ment.
Un dia, podré cridar amb força, i ressonarà en l’univers, i podré celebrar amb alegria l’absència de guerres i sofriments. Algun dia, Sa ajuntaran la intel·ligència, i l’esperança, que són la clau per a poder tancar en forçà les portes, de l’enveja, la fam, i de les desigualtats en aquest món》@.@.@.

SENSE PRESSA, NI PAUSA
《 Sense pressa, amb la meua ànima “Hui m’he alçat sense pressa,
i m’he despertat TRANQUIL·LA,
com qui escolta al vent
sense córrer, i simplement sap que está.
He observat la meua vida en silenci, com qui mira un vell retrat, i he vist camins que encara estan esperant el meu pas ferm i el meu tracte ,rialles per deixar anar, abraçades que encara no he donat, queden somnis per sembrar en racons no trepitjats. Ballar amb la brisa del mar.
També vull mirar al sol, i estimar sense por, i sobre tot caminat per carrers nous amb il·lusió i esperança.
Vull escriure tot allò que sent el meu cor, dir allò que mai vaig dir, perdonar amb l’ànima abans que el temps em diga “FINS ACÍ AS ARRIBAT”.
Encara és prompte—em dic somrient—,
la vida encara guarda sorpreses per a mi
i jo, amb pas tranquil,
camine cap a elles. Amb esperança ,però sense pressa.》@.@.@.

EL MÓN NECESSITA CURA
Mai haguera pensat que a poc a poc començara a trobar tants defectes a la vida, perquè cada dia que passa els veig més grans i més difícil per poder curar-los del tot.
Fa un temps que estic pensant que la vida ja no m’atrau ni m’interessa tant com abans.
He viscut i experimentat moltes coses.
Enveges, odis, racisme en aquest temps que vivim actual, tinc ratos que estic farta!, veig moltes coses que no m’agraden ni les comprenc.
Veig criatures realment diferents del meu pensar en aquesta vida.
Tot em sembla fals, tot és reemplaçable.

Alguns es riuen dels altres sense mirar-se abans a si mateixos.
No ja respecte ni temor de cap classe.
Tampoc hi ha respecte gairebé per quasi res ni menys per les persones grans.
Només els diners sembla ser el més important.
Les notícies ens mostren sobre guerres, on moren xiquets i grans de fam, on nia’n robatoris, i enganys cada dia. I tot el que està passant al món, em fa pensar molt, pense que podria deixar aquest món, i aquesta època que no l’entenc ni suporte i pense que si me n’anara ara, no em sentiria trista per deixar aquest món tan malalt amb les seuves bogeries.