《Mentre ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc. L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, t’envia una cosa de “bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se. No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》@.@.@.

《 Entre murmuris del vent, dues ànimes troben el seu encant etern.
Bais el mant d’un cel estrellat, naixen versos en una abraçada anhela.
Caminen juntes, pels camins del destí, on els sospirs són els que manen.
Amb el jardí de les rialles, floreixen amors, com roses estimades.
Travessem les estacions de la vida, sense parar, com les fulles al vent.
Amb el llibre del temps, la història escriu com una melodia eterna, que el cor percep.
Així, entre rimes d’afecte i harmonia
es teixís un poema, de llum que mai s’apagara.
Amistat que floreix, com un vers etern.
Amb el teler, del destí.》
@.@.@.

@. @. @.

《 En l’edat madura, el temps es torna suau, és un capítol nou, que la vida ens obri en clau.
Tenim arrels de saviesa, com un vell ruble, caminem més a poc a poc, però el cor és noble i bateja fort.
Arrosseguem memòries, com fulles al vent, històries teixides amb amor i alé.

Les arrugues són versos, que expliquen històries, de rialles, llàgrimes, i també de glòries.
Cada arruga és un temps daurat, reflex d’un camí ben caminat, a la tercera edat, la calma és art, és un poema viscut, en una bonica i eterna part.
La joventut de l’ànima continua vibrant, encara que el cos responga de manera distant.

A la tercera edat, trobem l’essència, i la pau que ens guia cap avant.
Així avancem, amb pas seré, perquè en aquesta edat, és un temps ple. Acceptem el canvi, abracem la veritat, perquè en cada moment, trobem la felicitat.》@.@.@.

《 En un moment de la vida, els fills han d’eixir de casa, han de volar, per buscar el seu futur i formar el seu propi allar.
Els pares observen, amb barreja d’amor i pesar quan veuen el niu buit, en un canvi difícil d’abraçar.

Records dansen per les parets ara en silenci, recordant les rialles, de quant eren els fills menuts.
Es desprenen de llaços, i creix un espai a l’ànima, en un adeu necessari, encara que el cor no vol admetre la realitat.

La casa viu ara en sospirs, però la vida continua.
En el llenç del temps, noves històries comencen, encara en la seua l’absència, la mor dels fills encara perdura i floreix.

Pares, i fills, viuen la dansa eterna del creixement perquè quan vindran els nets i ompliran el buit que senten els aulos, estaran contents en el creixement, en el moment que arriben els nets.》

@.@.@.

《 Vos convide a caminar entre les gotes de la pluja que anuncien una nova primavera, entre tíbies raigs de sol que són la llum que ens dona la llibertat per poder obrir camins en la vida.

Vos convide, a caminar amb il·lusió, i alegria canviant les rutines, en danses, que ens fan emocionar, com boniques carícies, pintant paisatges en pinzellades de colors.

Vos convide, a caminar pel missatge d’aquest poema, com les llàgrimes que corren per la cara, en sigues d’alegria, buscant aquell somriure que acaricia la vida.》

@.@.@.

《 La lluna té un vestit, que només trau els diumenges.
Fet de moments, d’abraçades, besos i promeses perdudes, que van quedant pel camí.
Però sempre és el destí el culpable, de tot.
Té la lluna un vestit, que només trau en, hivern.
Fet d’il·lusions, somnis, passions i esperances perdudes.
Quan es perd un amor, el culpable és el cruel destí, que va destrossant cors i va deixant els trossos pel camí.
Aquest va plorant per racons perduts, amb un sabor tan amarg, que apaga la il·lusió, encara que estiga, en ses d’Amor i passió.》
@.@.@.

《 I ara que hem arribat als anys que portem junts, pense en com els hem passat. ? Com estem junts tants any, i sequim junts ?
Pense que influeix que en lloc de cridar, parlem les coses en calma. En lloc de fugir busquem solucions. Perquè tot el que tenim i no res és dels dos, perquè plorem i riem junts, perquè un dia ens vam prometre estar en el bo i en el roín i sobretot perquè l’amor amb el temps va canviant per a millor i és més tranquil, però augmenta en forma d’un nou afecte, tan fort que no mor mai.》

@.@.@.

《 L’amor entre avis i nets és una cosa especial, està plena d’experiències compartides i saviesa transmesa en afecte incondicional.
Jo només vaig conéixer la meua àvia materna CARMÈN, però va ser la meua salvació, ella va haver de fer el paper de mare i pare, ja que els meus pares els vaig perdre en tres mesos als dos.
La connexió va ser insuperable entre les dos, perquè la meua àvia va ser el meu consol tot el temps que vam estar juntes. GRÀCIES, ÀVIA.
Perquè entre avis i nets hi ha una connexió única i valuosa.
Al llarg dels anys, els avis comparteixen no només la saviesa que han acumulat, sinó també per contar històries entranyables que enriqueixen la vida dels nets.
Aquest amor d’avis transcendeix en generacions, creant records inesborrables i proporciona un refugi d’afecte incondicional que perdura al llarg del temps.
La complicitat entre avis i nets crea un vincle especial que enforteix a la família deixant un rastre etern als cors de les dos generacions.》@.@.@.

《 Per un racó del cor, camina l’amor, amb il·lusió, és com un vers etern, i sua com les flors.
L’amor és com un poema que no s’esgota mai, mentres una melodia envolta l’ànima de candor i pau.

En la dansa del temps, les ànimes es busquen, per teixit una trama de passions sinceres.
Amb l’ancat de la brisa del mar, sentim com carícies a la pell, és com un cant que ens abrasa.

Els ulls miren l’univers, on l’amor es converteix en un etern vers.
Bais un mant d’estrelles, s’entrellacen mans, com notes, dansant el seu apropia compàs.

Mentres el cor batega al compàs d’un sospir, on l’amor és etern.
En el vaivé del temps, caminem, superant tempestes, mentres busquem la tranquil·litat de la vida.》@.@

《 La poesia mai serà, oblida, és lliure, lleugera, amable, sincera, com una alegre primavera, també és de vegades, aspra i, guerrera, perquè espera la llibertat del poble humil que la busca i l’espera.
Encara que de vegades sembla que la poesia està un poc para, mai podrà ser derrota, ni per l’ambició ni per no tindre emoció.
Sempre podrà alçar de nou el vol, com aquella àliga que bola per dalt d’una gran esplana, també per valls i rius, en el seu vol arriba al més alt.
Però maig caurà en l’oblit.
Tinc l’esperança que quan alce el vol serà gran de nou, volarà més lliure i molt més alt que les muntanyes del món, i arribarà, amb les ales de les seues lletres a tots els llocs, que sap que té esperança 》@.@.@.