《 On les imatges semblen somnis i el món perplex deixa córrer les hores
del que anomenem vida
Tot balla al ritme que ens imposa la vida Impedint els passos que van deixant records
Voldria entrar on la veu, trenca el precintes on s’obrin les portes on, només un petó ajuda a arribar més enllà planificant l’amor entre somnis i realitats.
Voldria entrar amb no jan, preguntes perdudes. D’incògnites motiu cert, per poder obrir camins a la vida perpètua, que ens du a aquestes portes on. Poder entrar S’EMPRE.》
《 Tinc la sensació que em parlen des de l’ànima, en la incertesa, que algun dia podré aplegar al fons dels meus sentiments, quant s’ha grupet en veats, no diuen res, però poden contar molt.
Davant deixos sentiments que ixen de l’ànima a voltes venen com un vendaval, volent descobrir allò que està enterrat en el fons, i callen, però els sentiments saben esperar asta que desperten, de la seua somnolència.
I quan desperten, solen traure tot allò que tenen guardat, com, la tristesa, la nostàlgia, la por, en una mescla de sentiments, que acaben en lletres en un full en blanc, que des d’allí es transformen en, poemes, i somiats, que sempre eixiran des de la profunditat de l’ànima 》.
《 Mentres ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de “bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》
@.@.@.
《 Asseguda, veig, com passar el temps que no para, mire la pluja que va caient
mire la meua cara com va envellint, i va deixant rastre.
Asseguda veig com desapareixen eixos moments que no poden parar, com l’aroma d’aquests camps el perfum de les flors i alguns pensaments.
Asseguda veig el cel i encara en pregunte incrèdula. On va la meua vida i joventut, on se’n van anar els meus, somnis on están els meus sospirs.
Tanque els ulls per donar les gràcies a Déu per la vída que tinc i poder ser part d’aquest temps que em parla del passat que m’ompli i que encara puc veure’l passar la vida assenta.
《 Jan pobles màgics en la Valldigna com. SIMAT, BENIFAIRÓ, TAVERNES, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comencem parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan t’adones conter, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÒ ÉS MÀGIA.》 @.@.@
《 LA VIDA és un somni, no ta dorques, si vols viure-la
LA VIDA en la terra, passa molt ràpida.
L’AMOR és com mirar en un mirall, i sentir-se bé
L’AMISTAT verdadera és com un “fil d’or” que dura asta la mort.
La infància PASSA, molt prompte
La joventut PASSA massa ràpida
La PLENITUD, de la vida la reemplaça, quan el fas gran.
Quan SA PLEGA A VELLET és el final, tot està finalitzant, asta a aplegar al final.
FINS LA FLOR més bonica del món, per al temps desapareix la seua BELLESA.
Però una AMISTAT real dura per sempre.
VIURE SENSE AMICS, ES COM ESTAR ADORMITS EN VIDA.》
《 Pot ser que en estar tota una vida junts sé ens escapara alguna volta estimar mos.
Perquè els camins d’ara sol son, una font d’inspiració per enamorats furtius, que travessen els camins sense pensar, en reproduint-se com les flors, i poder fer que el seu aroma envairà, els pensaments per saber que poden aplegar a un bonic final. I pensen que sols ells solen saber, estimar.
Ací cada un pot ser el responsable i serà portador del fet de poder escapar de somnis i il·lusions Aleshores els que creuen que aquells amors, són bonics.
No pels camins que anem nosaltres, vàrem eixir convençuts que el que hem fet està ben fet i estem complint bé la “MISSIÓ” que férem el dia del nostre casament. Asta que la mort ens separe.》
