¿Per on estaràs?
《 Un dia el Bach abandonar per un camí que no portava a ningú lloc, i no he sabut res més d’ella.
Amarga, depressió, fores una gran motxilla, peça i mala de portar, però la vida en va donar altra opció, i en eixe instant en vaig desfer de tu per sempre.
No t’estranye, ni voldria veure’t, ni que tornares més a la meua vida, tampoc voldria que ningú dels que conec la replegara, ni visquera mai en ella.
Ningú és feliç quan la té, perquè roba, risses, apaga mirades, i a poc a poc la tristor no deixa viure, al qui està en depressió.
Que la vida ma aparte del camí que el baix deixar per sempre, no tinc gana, de saber més d’ella, i que no puga mai tornar mos d’atrapar a ningú.》
《 El futur sempre està lligat, alguna cosa que mai podrem aconseguir, perquè el futur sempre corre orgullós, i nosaltres algun dia, no podrem ni caminar.
M’agradaria poder començar de nou, quan el món siga una càrrega que no puga suportar Sé, que vindrà l’absència eterna, però el fet de recordar sempre ma com panyaran.
L’alegria viu en els meus somnis, que són difícils de controlar, perquès el meu paradís, sempre està en el camp, on poder descansar,
I en aquesta profunditat, no espot escapar la realitat.
Pense, alguna volta en allò que mai podré arribar a tindre, Eu porte escrit en la ment i sempre estarà dormint alguna cosa que mai he pogut aconseguir, perquè mai he tingut la valentia de buscar-la.》
《 Deixem que vinga la nit, abans que la vespra, i així serà, més llarga i també la matina, i tindrem més temps, per a poder descansar.
Quan vens a ma casa, arribes com un huracà, arrasant per tot, i després ho tires al mar, per veure si així, es poden fer versos en aquest món infernal.
Les presons són com els matins, que plens de gent estan, IA m’acaça, aplegant gent, però gent de veritat.
De l’altra banda del món vindrà gent buscant la pau, per deixar algunes guerres més enllà del bé o el mal.
Deixa que vinga la nit, deixa la, que vinga ja, que jo l’espere en el llit, que allí estaré descansant.》@.@.@.
《 Les coses senzilles són meravelloses, com córrer pels caps sense cap lligament que ta estresse ni t’aturen i poder dir les coses pel seu nom sense que a ningú el sorprenga.Mirar amb serenitat a la cara i somriure de manera natural, donar de tu sense avarícies demostrant l’amistat franca i poder ser tu sempre on vages.Les coses senzilles són la diferència de no viure d’aparentar, cada escó és com és i així podem mirar un paisatge i veure’l bonic, encara que estiga embolicat en fang, o de coses que no siguen boniques.Les coses senzilles, en la vida són, com una abraçada càlida, cada dia dir alguna paraula amable, en el moment just, un bes llançat a l’aire, encara que se’l en porte el vent
Dir t’estime a qui t’importe una mà que sempre el pugues recolzar encara que siga una ma estranya, deixar de banda el creat, sigues un autèntic és ser humà.No portes mai cap, màscara, ves en la cara a dalt sempre i davant dels altres dir-los a tots soc així i està és la meua verdadera cara》
《 Estic mirant passar els dies, he vist caure la pluja, Bach sentir notes tristes d’una melodia, i vaig veure posar-se trist el dia
He escoltat passos de molt lluny, he vist, güelles que el vent, ha esborrat, baix girar el meu cos d’esquena, i Bach començar a veure mars d’esperança.
He caminat a poc a poc contant els passos i he navegat per mars que no contava el temps, he deslligat, enredrés, i he tingut bons moments
He alçat la vista, quan, he vist de lluny la brillantor d’una lluna entre núvols viatgers, obrint camí per davant d’un gran forat format, per llamps i trons d’el temps.
Una llum d’esperança, i un nou intent, he imaginat somriures com una cosa nova, i he vist aplegar algunes mans que sempre mane, ajudat en els mals moments 》@.@. @.
《 Mirant-me un dia en el mirall, baix notar que el temps no àvia passat de llarg, sinó que sa via queda en mi. Torne a mirar-me, i m’entraren ganes de plorar, tal volta estic fent-me gran per al temps que he passat, he viscut sense saber, que allò era vida.
Torne a mirar-me i, alguns canvis he vist, però pense, que tinc més històries viscudes, que aquelles arrugue, que ara ma complanyen.
Quan em torne a mirar en aquell espill que no envelleix, i aleshores els records s’apoderaren de mi i la meua ment, i cada cabell blanc que veig, és el trajecte de la vida viscuda, i els bons moments compartits.
I en torne a mirar, i “jure” que no va ser per presumir, ni vanitat, mirava com passa la vida de ràpid, i asta on podia aplegar,
Perquè estic orgullosa de tot el que he aconseguit.
Que comença i acaba en els meus fills, i el que ells han aportat a la meua vida 》@.@.@.
《 En algun moment de la vida perdem la batalla contra el temps…
La nostra joventut s’escapa.
Ja no hi ha cremes ni olis que esborren les marques de tantes rialles, i penes. Prenem vitamines, col·lagen, gingebre, vinagre de poma, i tot el que ens diuen per poder allargar un poc més la joventut.
Un dia ens adonem que no hi ha tacons còmodes, que no podem veure, sense ulleres, i les arrels dels cabells blancs creixen sense control.
La cintura es va eixamplant les nostres cames, perden força
Un dia, ens cansem d’imitar la joventut de cara a l’espill,
M’alegre d’Haver viscut i poder donat tant d’amor, com haver-lo rebut.
Que importa si guanya la batalla el temps.
Ja m’ha cansat d’engolir l’estómac.
Perquè sé que la bellesa sempre està en el cor.
Agraïsc, està imparable etapa, i ser com soc,
Que bonic és seguir endavant amb tot el viscut i aprés.
Que importa que siga gran.
Que n’hi ha de més joves i boniques, és el seu temps, i tot passa. Jo ja he passat la joventut i pot ser quasi la vida, he acumulat saber, i experiència que mà ajuden a comprendre.
És un honor haver estat i poder continuar, sent mare, esposa, germana, àvia i amiga 》
《 Una vega dues
amigues després de tems sense vores toparen en un bar, sé, saludaren en molta alegria, i sa segueren per xarrar i fer-se un café.
Una li comentà, en to de queixa, a l’altra …
Ma mare em telefona molt, per demanar-me que vaja a parlar amb ella, o per demanar-me que la porte algun lloc, o que vaja a menjar a casa seua, jo baixe poc i a voltes estic molesta, per la seua forma de ser i demanar-me les coses.
Ja saps com són els vells: expliquen les mateixes coses, una vegada i una altra!!
A més, mai em falten compromisos: Que passejar, que el café en el bar, que els meus fills, que les amigues, i algun viatge, etc.
“Jo en canvi va dir la seua companya (parle) molt amb la meua mare. Cada vegada que estic trista, la busque a ella, quan estic sola, quan tinc un problema i necessite fortalesa, acudeix a ella i en Senç millor”
“CARAM” diu l’altra – “tu ets millor que jo”.
“No ho cregues, soc igual que tu. Va respondre l’amiga amb molta tristesa.
Visite a la meua mare en el (cementeri)
Feu, abans que siga massa tard i recorda. “Els nostres vells necessiten poc, però aquest poc ells eu necessiten “molt” 》
《 No és la ploma, ni la mà, ni el llapis, el que plasma la bellesa dels versos, no.
És, el cor, quan s’inventa paraules boniques, i profundes.
Un bon poeta ha de saber transportar la imaginació d’un altre artista, tramiten-li que puga crear ell mateix.
Quan surt del cor, tot allò que estem pensant, és el millor que ens pot passar quan estem escrivint
Passa una cosa que no es pot explicar, a vegades pot ser melancòlic, o alegre el que ens dicta el cor, i expressa ro en lletres.
No sol ser el mar, ni les estrelles, ni és el sol, és el fet de mirar-les, sols en eixe moment simplement és sentir la bellesa, és sentir-la, vida, deixar-la entrar en el més profund de l’ànima, i el fet, de voler expressar des del més profund del nostre cor. I així apreciar allò que s’està sentint en eixe mateix moment 》
