《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, meu ha prohibit. Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament. Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he oblidat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré traure, quan voldré, i podré llançant-les, quan vulga, als quatre vents. On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites estan, en molts sentiments, i sempre estaran 》@.@.@.

《Amb el temps anat canviant … Acceptant i aprenent … Ja no discuteix mai… Només escolte els consells i opinions de la gent que en veritat sé que m’estimen … Si algú se’n vol anar de la meua vida … No fach res per evitar ro, ja que és la seua decisió no la meua … Si em fallen només ma allunye, encara que no eu comprenga … Estic aprenent, que el que em molesta s’evita … El que se’n va, és perquè no fa falta tindre’l en la meua vída. Perquè hi ha voltes on la ignorància parla. I la intel·ligència calla. Sens dubte, així es pot viu més feliç》@.@.@.

《El meu vall dorm tranquil entre sospirs i esperança, com en una nit alegre de bonica serenata,

Descansa cada nit en la seua instància, cobert pels càlids raigs, d’una lluna enamora.

Amb l’aire van pujant les olors de les flors, amb els seus bells colors, que la lluna cada nit acompanya en amor.

El meu vall està dormint entre sospirs i esperança, com en una nit alegre de bonica serenata.

Cobert està cada nit pels raigs d’una lluna enamorada, la lluna va de passeig, en aquesta nit estrella.

Aquest bonic vall nostre, amb els seus tarongers, perfume cada matí, i la gent que passeja sempre respira el seu aroma i queda empresonat del seu perfum asta l’ànima》

@. @. @ .

《Quan escric poesia. A fisc melodia perquè sone fort, i puga arribar fins als cors, que estan tancats.

Quan escric poesia. Em desapareix la melancolia quan pose un toc de passió i un excés d’emoció.
Quan escric poesia. Estic explicant el meu dia, redactat amb passió, i donant la meua millor versió.

Quan escric poesia. Tinc una profunda alegria, quan té que aflora l’amor, aquest, que no produeix dolor.

Quan escric poesia. En converteix en energia, soc capaç de plasmar fins a la veu, que ma regalat Déu.

Quan escric poesia. Oferisc fins a l’ànima, que és l’essència, que despulle, fins al meu cor.

Quan escric poesia. Em mostre amb valentia, faig callar fins a la por, encara que descobrisca el meu cor 》

@.@.@.

《 Dimonis he vist, sense voler, també, algunes ombres m’espien entre laments que mai sabré, que volen.

Amor, mene, portaré, amor per poder repartir, amor no pretenc confondre’t, ni a tu, ni tampoc ami, perquè l’amor a vegades també ens fa patir.

Llums que s’apaguen, altres vacil·len, i algunes que s’encenen, llàgrimes que estan a punt de sortir, la pau em done, i vos done, no serà fàcil saber si torne.

És, la meua funció, és la novel·la de la meua vida, és el meu ser, la meua veritat, és la meua existència, vaig pintar un camí que és el meu destí, i ningú mai, podrà viure per mi.

Potser em cremen amb alguna quimera, potser no he aconseguit saber mentir, però la meua ànima no anirà a la foguera, perquè la meua ànima és lliure, lliure i feliç.》@.@.@

《 Una llum tènue es percebia al fons d’un corredor, semblava eixir d’una trista foscor, enmig d’aquell silenci etern, s’escoltaven uns passos, que arrossegava el cos prim d’un l’home, s’acostava cap a l’espelma encesa al mig del no-res, en una casa gairebé en ruïnes, on es refugiava aquell home, d’aquell intens fred que feia en aquella humida casa, situa als afores d’un xicotet poble, envolta de camps, coberts d’una espessa neu, que tant de fred portava, L’home, portava en els braços uns trossos de fusta per avivar aquell foc del seu allar, on al costat tenia un vell matalap, que usava i dormia, d’una sola tira. Que cada nit ell dormia, prop del fumeral perquè era l’única font de calor que hi havia per calfar-se, cada dia.

Abans de dormir l’home, resava una oració, i mai s’oblidava de donar-li gràcies a Déu, pel menjar que cada dia ell tenia, i també per tindre el valor que li enviava el Senyor.
Esperava en il·lusió que aplegara la calor, que ell esperava en tanta il·lusió.

Perquè per a ser feliç ell té un enorme valor. En tan poques coses que té, però viu feliç, sent amor, i fe per la vida, i té plena l’ànima d’amor i també de il·lusió》

@.@.@.

《 Va haver-hi uns anys que les tempestes eren molt grans, aquelles intenses plogudes, estava plovent dies i mesos sense parar. Tremolava la terra, d’una manera violenta, els grans edificis, i enormes a bres, tremolaven, en les sacsades dels trons, i els llamps, que no paraven. Fa mils i mils d’anys, conten les velles llegendes, que varen acabar deixant a la humanitat desvalguda, davant de la força de les tempestes i l’aire. Els humans pensaven que eren com Déu, trencaren els juraments, i desafiaren el tems i el vent sense por. Fent enfadar asta el mateix firmament. Així eu conten les velles llegendes, que va fer una gran tempesta, envia per la gran mare naturalesa. Fa milers d’anys, va canviar la terra d’una gran civilització, que havia de canviar el món, de la seua sequera, però allò que tenien sec. Hera que ja tenien seca l’anima i anaven sense rumb, a cap lloc, Perquè els tems del nostre planeta, són com la nostra vida, que comença i acaben i torna a començar. Hem de saber com respectar, i també, ens respectaran, i pot ser que la vida algun dia millore pera tots 》

@.@.@.

《Quina és la força que s’està apoderant de mi, que va contra la meua voluntat i que a voltes em fa patir. ¿No vos ha passat mai haver de fer-se la ximple?, i voler seguir anat on saps que no estàs a gust ni creus ser ben residida? Algunes voltes pense. Que les persones són com un laberint que saps per on entrar, però no saps mai per on eixir, si és que pots, però no vols buscar a ningú que ta ajuda a poder eixir, perquè tens por que la teua vida puga canviar algunes coses. Total, que vull seguir gaudint de la vida, fent el que crec que he de fer i si no puc fer el que vull, altre dia ho intentaré. Com diem per ací!!! El que serà teu, no et farà falta!! Gràcies a la vida que continua tracten-me bé, i ma Judà a obrir els ulls, per saber ballar la música que en toque, perquè la vida ma Judà a ballar al so que ella vol》@.@.@.

《 Lescircumstàncies i la mala sort, han fet que es trencara la cadena de la teua vida. I tots els esclavons que la formàvem, ens hem quedat desemparats, sols i molt trists sense la teua presència. Mai t’oblidarem perquè el portem grava en l’ànima I encara que fase freda o calor sempre el durem en el nostre cor. Tu sempre feres de mare en mi, fores la major dels teus germans, i en casar-me en Agustí el més menut, i no tindre jo la meua mare, fores també la meua, fores també, consellera meua, fores la campanera en el part del meu primer fill David, això mai he pogut oblidar. M’ajudares i el preocupares com sol una mare eu pot fer, preparant el casament. També quan criava els meus fills, sempre tu estaves present quan em feia falta. I això mai ho oblidaré, No poguérem acomiadar-te, ni la família, en aquest llarg viatge, Però sabem que en l’altra vida, és tornarem a trobar, i tu tornaràs a ser la bona, mare, i germana que sempre as segut》

@.@.@.

《 Una nit fosca sense poder veure res.
Un dolor en el cor, que creme com el foc
Una immensa soledat. O sentir un buit dins en l’ànima.
Por, al silenci més gran dels silencis.
Caure per un precipici sense fi.
Entrar en un túnel fosc i profund.
El fa por, tindre mot de dolor.
Li tens respecte a la ira, o a la superstició.
Que el fa més pot? Ser ignorat, o tindre una gran ignorància.
Tens por, a allò que desconeixes.
¿Tens por?, quant, vius sense ànim ni il·lusió.
Quan estàs sempre trist en silenci.
Si tanques els ulls, en moments difícils i penses que la por no està en tu, la por és com un núvol que t’envolta, però si tu saps lluitar contra ella, al final, desapareix, i se’n va, a buscar a gent dèbil. Siquem forts i guanyarem a la por》

@.@.@ .